Vergonya

Hi ha vergonyes que vénen de lluny; la fam que mata milers d’infants al món, la persecució i assassinat de periodistes, el masclisme criminal, l’abandonament a la seua sort dels migrants que fugen de la misèria, la pedofília dins l’Església, la cobdícia dels bancs que arruïna famílies, la xenofòbia i l’homofòbia que progressa en alguns països, la corrupció política… i així podria continuar fins omplir aquest full. Són vergonyes amb les que convisc feixugament, vergonyes que em fan preguntar-me tothora si faig suficient per lluitar contra totes aquelles injustícies, vergonyes que em llasten la consciència i em fan més costera amunt el trànsit per la vida que voldria alegre i feliç. I com si no hi haguera prou vergonyes a arrossegar en aquest món sovint incomprensible, de fa un any que he de suportar una nova vergonya més, sobrevinguda per una violència policíaca sense precedents recents, comparable a l’època franquista, i unes detencions ignominioses de polítics electes. I tot per un problema polític, que en un país de trellat es resoldria políticament.

El setze d’octubre passat es va complir un any de l’empresonament injust i bàrbar de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, els primers presos polítics catalans del total de nou que romanen tancats miserablement a la garjola, per acció o omissió de l’estat que ens toca suportar i patir, més a banda els set exiliats polítics que van haver de pegar a fugir a països on impera el sentit comú judicial. Persones totes honorables, pacífiques i cultes, que com l’Oriol Junqueras (de qui jo aprenia tant fa temps, quan el seguia per la ràdio com a historiador col·laborador al programa ‘En guàrdia’ de Catalunya Ràdio), es troben ara privades de llibertat a la presó per haver emprés la iniciativa política, pacífica i democràtica, de decidir lliurement i legítima el futur del seu poble. I els acusadors, rancuniosos i malànimes ells, tenen la barra de dir que és ‘preventivament’, com si foren violadors, terroristes o delinqüents perillosos. Se’n pot veure més? I no és que no m’ho poguera imaginar, però quan t’expliquen amb pèls i senyals, el dia a dia d’aquestes persones innocents a presidi, i especialment el suplici que els suposa cada vegada que han de ser traslladades a declarar, emmanillades a dins d’un furgó sense finestres, i abocades vint-i-quatre hores a una cel·la freda de quatre per quatre metres, amb una bancada llardosa i un entrepà de xoriç per matar la fam, aleshores se’t regira l’estómac, t’augmenta de manera exponencial la indignació, i sobretot t’estenalla un nou sentiment de profunda VERGONYA.

VERGONYA de viure en un estat regit per una anacrònica monarquia parlamentària, teòricament democràtica, on passen coses que fins fa un any pensava, càndidament, que només podien passar a repúbliques bananeres i reialmes dèspotes fora de casa nostra.

VERGONYA d’una majoria de la societat espanyola, esquerra inclosa, que mira cap a una altra banda, quan no aplaudeix.

VERGONYA d’una Europa, que molta boqueta pels drets humans, però a l’hora de la veritat, poca molla, si més no fins el moment.

I sobretot, una VERGONYA íntima i personal, que em mortifica i em menja pels peus, i que des de l’inici de tot aquest despropòsit, reconec que em fa més difícil el bon humor que sempre he intentat mantenir. És una vergonya soterrada, com les brases sota la cendra, que no es veu però que està encesa, i que em crema cada vegada que isc al carrer i vaig on vull, visite qui vull, converse o m’abrace amb qui vull, dorm a casa o on vull, participe del que vull…, i m’assalta el pensament que hi ha setze persones privades de tot això, per les seues accions, repetisc, polítiques, pacífiques i democràtiques, acusades per un jutge i la fiscalia de l’estat on pague els impostos.

I amb eixe ressentiment interior vergonyant que arrossegue, sumat a les vergonyes que vos deia al principi, em toca eixir cada dia al carrer a atendre i participar de la vida, mentre nou persones innocents s’han de resignar a veure com avança el sol des de darrere uns barrots, i altres set l’hauran de veure per força a milers de quilòmetres de la seua terra. I així passa un dia, i un altre, i un altre, i encara que sovint em costa, sempre procure posar bona cara i mantenir l’ànim, fent el que bonament puc per alleugerir les càrregues i volent veure el got mig ple.

Com m’agradaria fer cas ara d’allò que a tots ens han dit en alguna ocasió de menuts; ‘no tingues vergonya, home’. De moment no ho aconseguisc.