08.04.2018 - 22:05
A petició de l’arquebisbe de València, la Santa Seu ha concedit a les diòcesis del País Valencià la celebració d’un Any Jubilar que s’obri hui dia 9 a la catedral de València (i simultàniament també a les altres diòcesis valencianes) per tal de commemorar el VI Centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer, San Vicente Ferrer(!) per a la web de l’arquebisbat de València. Aquest Any Jubilar acabarà d’ací un any, el dia de Sant Vicent de 2019, quan commemorarem el VI Centenari de la mort del nostre sant patró.
Són moltes les viles que recorden amb veneració el pas de Sant Vicent pels seus carrers: Catí, Morella, Sant Mateu, Llíria, Agullent, la Llosa, Teulada, Xilxes o València, on va nàixer el nostre sant. Per commemorar la festa del nostre patró, se sol celebrar la missa en valencià, o si més no el sermó, per recordar que el nostre sant predicà en la nostra llengua per tot Europa. Però a part d’aquesta anècdota, què ha fet l’Església valenciana (fins ara) de la llengua del nostre sant, absent encara a la predicació, la litúrgia, la catequesi o als estudis a la Facultat de Teologia i als Seminaris valencians?
La llengua de Sant Vicent ha quedat reduïda a pur folklore el dia del nostre patró. I la resta de l’any? Per què l’Església continua ignorant (i fins i tot menyspreant) la llengua dels cristians de Benissa, Gandia, Elx, Borriana, Xàtiva, Alcoi, Vila-real o Dénia? Per què venerem i ens enorgullim de celebrar el VI Centenari de la mort de Sant Vicent, dels seus miracles i del seu pas pels nostres pobles, però els nostres bisbes no són capaços de recuperar la llengua en la qual ell va predicar i en la qual trobem escrits els seus sermons?
El Concili Vaticà II recomanava l’ús de les llengües vernacles a la litúrgia. Pau VI deia en el discurs de clausura del Concili: ‘les llengües innombrables que parlen els pobles, han estat admeses a exposar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu, i la Paraula de Déu als hòmens’.
Per què als nostres pobles la litúrgia es fa en castellà, quan la gent parla valencià? Per què les lectures són en castellà i els avisos es fan en valencià? Això em recorda una anècdota d’un cristià dels Estats Units que, en la discussió entre llatí i llengua vernacla, deia: ‘No hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l’anglès. I a l’església mai no em demanen diners en llatí’.
Els bisbes valencians haurien de recordar (i fer seues) les paraules que l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, adreçà el 10 de març al nou bisbe de Rabat, Cristóbal López, en la seua ordenació episcopal: ‘Respecta aquesta terra i la seua cultura’. I fa també unes setmanes, l’arquebisbe Richard Gallagher, Secretari per a les Relacions amb els Estats, afirmava: ‘La missió de l’Església a la Xina és la de ser totalment catòlica i genuïnament xinesa’. Respectar la terra i la cultura dels cristians que els bisbes han de servir, és encarnar l’Església en la realitat cultural de cada poble i valorar les tradicions i les llengües de cada país. I no marginar-les ni anul·lar-les, com han fet fins ara els pastors valencians amb la nostra llengua i la nostra cultura. Per això no és estranya l’anècdota que contava mon pare: en un poble valencià hi havia una criada a qui la seua senyora maltractava en privat i explotava sense pietat. La criada estava desesperada i al final, sabent que l’ama era una beata, decidí disfressar-se de marededéu i aparèixer-se-li a la nit, per dir-li, de part de Déu, que deixara de turmentar la fadrina. Amb un cobertor es va fer un mantell i amb un filferro, una corona. Amb un ciri a la mà, es presentà a la cambra on dormia aquell dimoni que tant la feia patir. En entrar a l’habitació li digué: ‘Senyoreta, sóc la marededéu’. No tingué temps de dir res més, perquè la senyora s’alçà del llit i amb un colp la va traure de la cambra, trencant-li a l’esquena el catret d’anar a missa. Quan pel soroll i els crits acudiren els veïns a socórrer la pobra criada, l’ama, mig histèrica, cridava: ‘Animal, més que animal! Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià’. I mon pare subratllava: ‘Mireu bé el cas: no li havia cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició, ni que se li haguera dirigit dient-li: senyoreta. El que l’havia escandalitzada i havia destapat l’engany, és que la marededéu parlara en valencià’. I és que si ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples, com havia de parlar en valencià aquella marededéu?
Cal recordar que el 15 d’octubre de 2016, l’Assemblea Diocesana de València, reunida a la catedral, aprovà (dins del tema sobre la litúrgia) el punt núm. 107, que diu: ‘Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano’. I quan ja ha passat més d’un any que s’aprovà aquest punt, ni tenim els llibres litúrgics en valencià, ni es fan misses en la nostra llengua a la majoria de les parròquies valencianoparlants.
Per això, si Sant Vicent Ferrer va ser el gran evangelitzador del seu temps, per què els bisbes (i els preveres) valencians no evangelitzen la nostra societat en la llengua del nostre sant?
El VI Centenari de Sant Vicent Ferrer és a més una ocasió propícia per anar al Pouet, la casa on va nàixer el nostre sant, i veure si encara hi ha la Senyera del País Valencià al darrere del nostre patró o ja l’han amagada o camuflada.
Som molts els cristians valencians que desitgem, per raons pastorals i culturals, que l’Església Valenciana (perquè siga realment valenciana) a Vinaròs i a la Vila Joiosa, a l’Alcora, Bocairent, Onda, Biar, Borriana, Torrent i Almenara, torne a recuperar la llengua de Sant Vicent Ferrer. I el jubileu del VI Centenari de la mort del patró del País Valencià hauria de ser l’ocasió propícia per recuperar la llengua dels valencians a l’Església, després de segles de persecució del valencià. Amén.
