04.07.2015 - 16:54
|
Actualització: 13.07.2015 - 16:57
Fa nou anys que es concentren en record i reivindicació de les victimes de l’accident del metro de València. Cent cinc concretament, comentaven hui a l’inici de la concentració, a cap de les quals jo no hi havia anat, Però en proposar la plataforma Salvem el Tren d’acudir, ens vam decidir a acompanyar l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol en aquesta última vegada.
La unió de reivindicacions fa la força. Des de la plataforma Salvem el Tren reivindiquem la millora de la línia, més horaris, menor temps en els trajectes… i l’accessibilitat al tren per a persones amb mobilitat reduïda, condicions dignes per a viatjar amb llibertat i seguretat, una conincidència amb gran part de les reivindicacions de l’AVM3J.
València és a 85 km d’Ontinyent, i Agullent a 2 km. A mi tant em fa: NO PUC EIXIR D’ONTINYENT DE CAP MANERA. Aquesta setmana Jonás i jo hem estat pensant com collons havíem d’anar a València divendres. Al tren hi ha uns vuitanta centímetres d’alçada en escalons, al bus igual. I en taxi? Clar, en taxi adaptat sí, però amb la pensió mísera qui és gasta mínin vuitanta euros en taxis: jo no.
Algú dirà que perquè no gastem el servei d’ajuda d’ATENDO (empresa de l’ONCE en conveni amb ADIF per al suport a persones amb mobilitat reduïda). Molt senzill: és un servei llimitat a algunes estacions, no és universal.
La cosa és que hem creat un pla, digne de les pel·lícules d’intriga. Tenim una rampa a casa de dos metres de llargada, teniem un cotxe i una cadira de rodes que pesa 100 kg, i tot al cotxe no cap. El pobre Fusión s’espanta cada vegada que ens veu arribar. Així que vam demanar a Adea que ens permetera de deixar les rampes la vespra del viatge al seu local de l’estació. Ale! Agafa rampes, munta-les al cotxe, ves a l’estació, deixa-les al local i torna a casa.
Divendres, Jonás em puja al cotxe, posa les altres rampes, hi carrega la cadira de rodes, desmunta les rampes i cap a l’estació, on ja hi són els companys amb pancartes preparats per a l’esdeveniment. Traiem la cadira del cotxe, Jonás m’hi seu, guarda les rampes del cotxe i va al local d’Adea a per les altres.
Arriba el tren!! Corrent obrim les rampes, queda empinat però pareixen segures. Pose velocitat quatre a la cadira i cap amunt amb pensaments positius perquè no s’esvare la rampa (ja ens va caure la cadira una vegada així).
Aplaudiments. Som dalt el tren, jo arrimada a un lateral perquè no em moguen masa els sacsons… i les rampes allà al mig. Com que són tan llargues, on les claves? Un passatger pregunta si no subjectem la cadira. Doncs, no: on? Uns xiquets em miren i em pregunten: tu eres de deveres? És complicat de contestar aquesta pregunta, però els dic. ‘sí, voleu tocar-me?’.
N’hi ha també qui em pregunta si ls rampes són meues, si cada volta les he d’agafar… Són interrogants que donen una clara visió del desconeixement sobre la diversitat que hi ha. Sense inclusió des de l’escola, som éssers totalment desconeguts i invisibles.
Però tornar encara és pitjor, perquè per anar amb un poc de companyia he hagut d’entrar al tren de miracle al vagó per una porta de la talla 34 almenys i fer el trajecte arrimada al portamaletes.
Xe, que si em pagueu un psicòleg no vos diré que no, perquè el meu món és surrealista, és un espectacle de Xavi Castillo sense talls.
Però com ells, com les persones de l’AVM3J, continuaré avant, dia a dia, reivindicació rere reivindicació, goteta a goteta. I espere un dia tindre la satisfacció al ulls que ells tenien divendres.
Feu-me un favor: compartiu a les xarxes socials aquest article, les fotos i els vídeos que penjaré aquests dies al meu facebook. Totes som u i u som totes.
