07.05.2022 - 17:01
Fa més de vint anys, la meua germana Tere em va lliurar una còpia d’una fotografia on jo apareixia d’acòlit donant la pau a una parella que estava casant-se: Vicent Such Albiñana Pinochet i María Andaní Cerdá. La foto era de l’1 de juliol de 1962. No cal dir que em va alegrar molt de veure’m de xiquet, quan encara tenia deu anys. Dec aparéixer en moltes fotos semblants. Aquella li l’havia donada Vicent Pinochet a la meua germana. I eixa és l’excusa per la qual repassaré ara un poc la vida de Vicent i donaré, alhora, algun apunt de la meua, que no sóc tan conegut.
Jo, encara que no em coneix gaire gent a l’Olleria, sóc fill del poble. No sóc d’Alcoi, on visc i on he passat la major part de la meua vida; ni tampoc d’Atzeneta, d’on és la meua muller i on m’agrada d’anar quan no sóc a Alcoi. Sóc de l’Olleria, com dic, i ací estan els meus records i amics d’infància, el meu carrer i el veïnat, la meua família, les meues primeres vivències, les meues arrels. A onze anys jo era un xiquet condemnat a repetir la història vital de mon pare: ser vidrier. No tenia escapatòria: a la meua família no hi havia un context acadèmic com en el cas d’altres companys escolars. Però el destí va fer que es desbaratara el trajecte inicialment dissenyat. A vegades pense que jo devia contestar prou bé en llatí i amb entonació adequada els “Responsa acolythi in missa et textus ad dialogatam” perquè tant el retor del poble, don Antonio Cerdá, com els frares del convent de caputxins, el pare Esteban en concret, es fixaren en mi i se me’n volgueren endur al seminari de Montcada o al de Massamagrell. Finalment vaig anar a Montcada. Eixa aventura inoblidable i fonamental en la meua vida va durar sis anys, acabats els quals la vaig encarrilar com millor vaig saber.
Fet aquest preàmbul de presentació, passe a parlar de Vicent Such Albiñana, a qui vaig retrobar l’estiu de 2019 i amb qui vaig xarrar algunes vesprades. Tot el món el coneix com Pinochet, fill d’Enrique Such Vidal i de Josefa Albiñana Valls, nascut el 16 de novembre de 1934.
Aficionat al futbol des de menut, a tretze anys Vicent jugava a futbol a l’Olleria en l’equip format per Vicent el de la fàbrica (germà del marit de Cecília, casada amb Enrique), Caganxo (pare dels actuals Caganxos), que jugaven de porters, Juanito el de Bala, Eugenio Ens (del carrer de l’Escultor Benlliure), José María Frasqüelo, dos germans d’Ontinyent (els Giner), dos xicons d’Alzira (un conegut per Guitarra i l’altre com Barraquet). Segons em contava, a sa mare li feia un poc de por, perquè jugava amb gent més gran que ell.
Abans d’anar-se’n al servei militar va representar algunes obres de teatre al cine Goya com “La tia Pepa Tona”, “Nelo Bacora” i “El entierro de Mario”. Vicent era cosí germà de Paco i Enrique, els Xops, també coneguts actors locals, i entre tots tres van escriure algunes obres teatrals i fins i tot es van atrevir a dirigir altres aficionats a pujar a l’escenari.
Va fer la mili el 1954: primer al campament d’Akarrat, després al Marroc i finalment a Ceuta en el Regiment d’Infanteria 54, destinat a casa del general governador i cap de la zona occidental del Marroc. Mentre servia a Ceuta, un dels Giner d’Ontinyent jugava en l’equip del Ceuta, i en eixe temps Pinochet va jugar algunes vegades en el filial del Ceuta, el Ceutí.
De després de la mili cal destacar la seua faceta d’actor teatral, amb sainets als cines Cervantes i Goya a benefici de la confraria del Crist de la Palma, de les mongetes caputxines, etc. Entre els sainets representats recorda “Un sastre de carreró”, l’última obra en què va actuar. També es va atrevir a escriure sainets juntament amb Vicent Such i Paco Such, com ara: “Amb fam d’heretar” i “Transplant de pardal pa la tercera edat”.
Es va casar, com he dit al principi, amb María Andaní Cerdá el 1962. El convit es va celebrar a casa, com era costum aquells temps, al carrer Budeu, núm. 32, on vivia ell de fadrí. Després de casar-se es van traslladar al carrer de la Lloba, en el xamfrà amb entrada pel carrer la Puríssima, núm. 4, enfront de ca Carme, mare de Carmencita i Trini (aquesta casada amb Manolo, el de l’Ajuntament). Carmencita es va casar amb Rafael el de les gaseoses, que tenia una fàbrica de gel en el carrer de Santa Bàrbara.
Els padrins de l’enllaç de Vicent i Maria van ser: per part de Maria, Angelita de València, i per part de Vicent, Pepe el Pellero, que també havia sigut padrí de pila. Els fills de Vicent i Maria són Vicente i José Enrique.
Aplegats a determinades edats sentim la necessitat d’evocar el record de gent que vam conéixer de menuts. Eixe és el cas quan Vicent em va mostrar un grapat de fotos del temps de la mili, de representacions teatrals, d’alineacions de futbol, etc. En una de les de futbol apareixen, a més d’ell, José María Frasqüelo, Juanito Bala, Ximo Lafara, Antonio el Panyero, Manolo Margarita, el Peixet, Lluch, Antonio el Teular, Alfonso (d’Ontinyent), Pichí (d’Aielo de Malferit), Luís Creïlla, Adolfo, i altres. Mentre els recordem, seguiran vius.
