La vida contemplativa

Aquest diumenge 12 de juny, festa de la Santíssima Trinitat, l’Església celebra la Jornada Pro orantibus, dedicada als monjos i a les monges de vida contemplativa.

El 5 de maig passat, el papa Francesc, adreçant-se a l’Assemblea de la Unió Internacional de Superiores Generals, deia: “A prop de Pere, l’Església aprén del seu Mestre que, per a poder donar la vida servint als altres, està convidada a reconéixer i acollir la seua fragilitat i, des d’ací, inclinar-se davant les fragilitats dels altres”. El papa continuava encara: “Ens havíem acostumat a ser significatius pels nostres nombres i per les nostres obres, a ser rellevants i considerats socialment”.

Amb la manca de vocacions i quan es va reduint el nombre de monjos i de monges, la vida contemplativa està cridada, com deia el papa, a “reconéixer i acollir la fragilitat” de les nostres comunitats, per a assumir “la minoritat”. El papa deia a les religioses: “Sé que teniu moltes preocupacions, que probablement vos lleva la son [la falta de vocacions, els abandonaments], però tant de bo que la principal preocupació siga com procedir per no abandonar l’horitzó de la missió”. I el papa acabava així: “A la llum de Magdalena i de Pere, contempleu i deixeu que Jesús vos mire i vos transforme”. Aquesta és la raó de ser de la Jornada Pro orantibus: que els monjos i les monges ens mantinguem fidels a la vocació rebuda, revifant, tantes vegades com calga, la flama de la crida que vam rebre en entrar al monestir. Hem de ser testimonis de vida contemplativa, i alhora hem de deixar-nos transformar per la mirada amorosa de Jesús.

Malgrat que les nostres comunitats són menys nombroses que fa uns anys, no podem caure en el desinterés, l’apatia o l’individualisme. Necessitem, com deia el cardenal Aquilino Bocos, “una sobredosi de comunió” per a aprendre “a conjugar els verbs que utilitza el papa: obrir-nos, eixir a véncer les pors, acollir, comprendre, sanar malalties, estar a prop dels maltractats”. Per això a Malta, l’abril passat, el papa deia als jesuïtes: “La vocació de l’Església no són els números sinó evangelitzar”.

En aquest dia Pro orantibus de pregària pels contemplatius, els monjos i les monges hem de tindre el coratge i l’audàcia d’aprofundir la nostra fe i de somiar desperts, per a fer realitat el Regne de Déu. D’ací que les paraules que el papa adreçà fa uns anys als jóvens d’Itàlia, també poden aplicar-se als monjos i a les monges. Els deia: “L’Església necessita la vostra intuïció, els vostres somnis, que se’ns han donat perquè nosaltres els donem als altres”. Per això cal “tindre el coratge de fer un pas endavant, un pas audaç per a construir una humanitat fraterna”. I és que, com els deia, “l’Església sense testimoni només és fum”. I uns dies després s’adreçava de nou als jóvens amb unes paraules que també poden anar dirigides a la vida contemplativa: “El món necessita la vostra llibertat d’esperit, la vostra mirada de confiança en el futur, la vostra set de veritat, de bondat, de bellesa”.

Els monjos i les monges hauríem de fer nostra la pregària de la religiosa Núria Calduch quan escrivia: “Doneu-me Senyor una mirada pacífica, capaç d’asserenar els cors violents. Una mirada radiant, capaç d’il·luminar els cors enfosquits. Una mirada pura, capaç de denunciar els cors corromputs. Una mirada joiosa, capaç d’alegrar els cors afligits. Una mirada pregona capaç de transformar els cors malalts. Una mirada humil, capaç de fer abaixar els cors superbs. Una mirada misericordiosa, capaç d’estimar els cors endurits. Una mirada sincera, capaç de pacificar els cors trasbalsats. Una mirada de saviesa, capaç de comprendre els cors insensats. Una mirada amable, capaç d’entrar en els cors desconfiats. Una mirada transparent, capaç de reflectir la veritat del propi cor”.

Els monjos i les monges hem de ser hòmens i dones nòmades i pelegrins, desinstal·lats.

Hòmens i dones que no es conformen de repetir el mateix perquè sempre s’ha fet així. Hòmens i dones inconformistes, capaços d’innovar i de nadar a contracorrent. Aquest és el repte de la vida contemplativa: esdevenir hòmens i dones de comunió i de pau, de joia i d’esperança, per tal de ser significatius. Independentment que siguem molts o pocs. Hòmens i dones de Déu, ferment d’una nova humanitat, per a transmetre la mirada compassiva del Pare, la tendresa maternal de l’Església i el somriure del perdó i de la fraternitat.

El 3 d’abril passat, a Malta, després de la missa, el papa deia unes paraules que ben bé podem fer nostres els monjos i les monges: “El més bell de la vida és l’alegria de desgastar-se en l’amor que ens fa lliures”. I el papa continuava així: “Vos desitge la bellesa de l’enamorament de Jesús, Déu de misericòrdia que creu en vosaltres”. És així com ho viuen les cartoixanes de Benifassà, les caputxines de València, les clarisses de Vila-real i Canals, les agustines de Sant Mateu, les carmelites descalces de les Alqueries i Puçol, les dominiques de Xàtiva i Paterna, les cistercenques de Benaguasil o els cartoixans de Portaceli. Dones i hòmens enamorats de Déu i servidors dels germans.