‘Volem bisbes catalans’

La campanya ‘Volem bisbes catalans’ va esclatar a Catalunya el febrer de 1966, ara fa cinquanta anys, per mitjà de diverses pintades, i en senyal de protesta pel nomenament del bisbe d’Astorga, Marcelo González, com a arquebisbe-coadjutor de Barcelona. De retruc, la campanya va ser també una protesta contra el règim franquista el qual, gràcies al Concordat de 1953, permetia Franco de tindre el privilegi de presentar al Vaticà una terna de noms (un dret al qual mai no va renunciar el dictador, malgrat les peticions de Pau VI) per tal que el papa nomenara bisbe un dels tres que eren proposats.

El 22 de febrer de 1966, demà farà 50 anys, Ràdio Vaticana anuncià que el bisbe Marcelo González Martín havia estat nomenat arquebisbe-coadjutor del bisbe Gregorio Modrego, titular de la diòcesi de Barcelona des de 1943.

Abans de la dictadura franquista, i durant el segle XX, els bisbes de Barcelona van ser catalans, mallorquins o valencians, a excepció del bisbe navarrès Manuel Irurita (1930-1936). Així, de 1899 a 1901, Barcelona va tindre com a bisbe el català Josep Morgades. De 1901 a 1908, el també català Salvador Casañas. Del 1909 al 1913, el valencià Joan Laguarda. De 1914 a 1920, el també valencià Joaquim Reig. Del 1920 al 1926, l’olotí Ramon Guillamet, del 1926 al 1930 el mallorquí Josep Miralles i del 1930 al 1936, com he dit adés, el navarrès Manuel Irurita.

Va ser després de la guerra civil, i amb Franco al poder, que el primer bisbe de Barcelona del nacionalcatolicisme va ser Miguel de los Santos Díez de Gómara (1939-1942), seguit de l’aragonès Gregorio Modrego (1942-1967).

La campanya ‘Volem bisbes catalans’, impulsada per Josep Benet i Jordi Pujol, va nàixer en un context sociopolític i eclesial marcat pel nacionalcatolicisme. González era el primer bisbe de Catalunya nomenat després del Vaticà II, i els cristians catalans esperaven una elecció diferent. Immediatament començà una ofensiva en múltiples fronts, per tal d’evitar un fet consumat.

El 4 de març, Josep Benet va fer unes declaracions a Le Monde on lamentava que a Catalunya no es reconeguera un dret ‘que es reconeix a les Esglésies afroasiàtiques’. Benet deia que la gent no entenia com es refusava als catalans un dret acceptat i seguit a d’altres llocs. A més, afegia que aquest nomenament havia ‘destruït les grans esperances que els catalans havien posat en el Concili’. Uns dies abans, el 27 de febrer, 23 intel·lectuals catòlics signaren una carta demanant la renúncia de l’arquebisbe-coadjutor González Martín, amb l’argument que ‘un bisbe que desconeix la història, la llengua i la cultura d’aquesta terra’ no pot servir com cal la diòcesi de Barcelona. A més, aquesta carta recordava la necessitat de la defensa de les minories nacionals, una idea present a l’encíclica Pacem in Terris del papa Joan XXIII. Malgrat aquests intents, amb les pintades famoses de ‘Volem bisbes catalans’, el nomenament va ser ferm i no hi hagué la demanada renúncia del bisbe González Martín.

Sembla ser que després que Pau VI enviara el bisbe González a Barcelona, el papa Montini degué fer cas del consell de l’Abat Gabriel M. Brasó, que li va fer veure la conveniència que un bisbe sintonitze amb la terra que l’acull, perquè faça seua la llengua i la cultura del poble que ha de servir. Per això Pau VI, el 1971, nomenà nou bisbe de Barcelona Narcís Jubany (1971-1990). Posteriorment, i també a Barcelona, Joan Pau II nomenà el bisbe valencià Ricard M. Carles (1990- 2004) i el català Lluís Martínez Sistach (2004-2015), succeït ara per l’aragonès catalanoparlant, Joan Josep Omella.

En el fons, la campanya ‘Volem bisbes catalans’, més que demanar bisbes nascuts a Catalunya, el que volia era pastors incardinats a la terra que els acollia. No estranys a la cultura del poble que havien de servir, sinó bisbes que feren seua la llengua del poble.

En els últims 50 anys, només el bisbat de Tortosa ha tingut sempre bisbes valencians o catalans, que han utilitzat la nostra llengua. El valencià Ricard M. Carles (1969-1990), Lluís Martínez Sistach (1990-1997), Xavier Salinas (1998-2013) i en l’actualitat el valldalbaidí de Quatretonda, Enrique Benavent.

La diòcesi de Sogorb-Castelló va tindre dos il·lustres i estimats bisbes catalans, Josep Pont i Gol (1951-1970) i Josep M. Cases (1971-1996) que, amb naturalitat, van introduir la nostra llengua a la litúrgia. Però posteriorment hi ha hagut un clar retrocés, primer amb el valencià Juan A. Reig, de Cocentaina (1996-2005) i des del 2005, amb el castellà Casimiro López.

Pel que fa al bisbat d’Oriola-Alacant, el valencià de Xèrica Pablo Barrachina fou bisbe d’aquesta diòcesi (1954-1989) seguit de l’asturià Francisco Álvarez (1989-1995), l’aragonès Victorio Oliver (1996-2005), el castellà Rafael Palmero (2006-2012) i el valencià Jesús Murgui, des del 2012, cap dels quals ha afavorit el valencià en aquesta Església diocesana.

Finalment, pel que fa al bisbat de València, les coses tampoc no han anat bé, ja que durant 20 anys va ser bisbe diocesà el basc Marcelino Olaechea (1946-1966), totalment contrari a la nostra llengua, seguit del navarrès José M. Garcia Lahiguera (1969-1978), el mallorquí Miguel Roca (1978-1992), el manxec Agustín García Gasco (1992-2008), el càntabre Carlos Osoro (2008-2014) i en l’actualitat el valencià de Sinarques Antonio Cañizares.

L’Església Valenciana hauria d’aprendre del papa Francesc, que en el seu viatge apostòlic a Chiapas ha presidit una Eucaristia amb presència de les llengües indígenes, i on ell mateix va encapçalar l’homilia amb unes paraules en una d’aquestes llegües. El papa va demanar perdó als indígenes pel maltractament de les seues cultures i reconegué el legítim anhel dels pobles indígenes (també el valencià?) a viure en llibertat.

Els valencians, tot i tindre actualment tres bisbes valencians a les diòcesis del País Valencià (l’únic no valencià és el de Sogorb-Castelló), Antoni Cañizares a València, Jesús Murgui a Oriola-Alacant i Enrique Benavent a Tortosa, només aquest últim aposta i defensa una Església Valenciana fidel a la cultura del nostre País. ¿No deu ser hora que allò que el papa ha defensat a Chiapas (en presència del bisbe Antonio Cañizares que l’acompanyava) siga també defensat per l’Església del País Valencià? ¿No serà hora que els bisbes valencians entenguen, com el papa ha denunciat a Chiapas, el menyspreu i el maltractament que l’Església ha tingut amb les cultures minoritàries? El papa Francesc recomanava als bisbes mexicans que tingueren una ‘singular delicadesa amb els pobles indígenes i amb les seues fascinats, i no poques vegades cultures massacrades’. Com la valenciana!