Votar a l’esquerra, votar Unitat Popular (EU)

Segur que, a hores d’ara, encara hi ha molta indecisió de cara a les eleccions del dia 20 sobre quina serà la millor opció i la més útil. Per a la gent que està farta de l’actual estat de coses, de tanta crisi i corrupció, per a totes aquelles que entenen que el règim del 78 està caduc, que el bipartidisme ha de passar a millor vida i que no hi ha prou amb canvis cosmètics, les opcions s’inclinen clarament cap a l’esquerra del tauler. Argumentaré perquè la Unitat Popular (EU) em sembla l’opció més coherent i la més útil.

Malgrat tot el que se’ns vulga dir (i amb raó) sobre l’exasperant lentitud i algunes flagrants contradiccions amb què EU s’ha posat mans a l’obra mobilitzant la gent contrària al règim del 78, a hores d’ara cap opció política simbolitza tan nítidament com IU-UP eixe trencament. I això no sols pel programa (que també), sinó per la claredat amb què ho expressem. No hi ha diferències entre les dicotomies dalt/baix i dreta/esquerra. La primera expressió tradueix al llenguatge una posició ‘social’ i la segona una posició ‘ideològica’. La dreta defensa ‘als de dalt’ i l’esquerra ‘als de baix’. Fins i tot l’esquerra que no ho és pel que fa al seu programa econòmic i a l’acceptació explícita de l’economia capitalista com a ‘mal menor’, també es diferencia de la dreta ‘pura i dura’ per una major sensibilitat cap als interessos de la gent treballadora.

El camí cap a la ruptura (que no és sinó el camí cap a la solució dels problemes de la gent a curt i mig termini, sobretot, però també a la llarga) passa per les experiències d’unitat popular com es va demostrar en les eleccions municipals. Amb algunes molt honroses excepcions, sols aquelles candidatures que expressaven de forma clara i sense matisos la unitat de totes aquelles persones i organitzacions que han estat combatent les polítiques de l’austericidi van obtenir amples resultats amb capacitat per formar governs amb majories suficients. I en aquells processos van ser tan importants els continguts programàtics com les ‘formes’ amb que es van conformar candidatures i estructures orgàniques. Probablement, molt més aquestes darreres. La gent de l’esquerra i aquella que, sense ser-ho, també volia expressar rotundament la seua disconformitat amb l’estat de coses, va trobar una clara materialització política de la necessitat i la voluntat d’un canvi radical i radicalment democràtic.

Aquest esperit sols es manté (malauradament) en les candidatures d’Unitat Popular. Són les úniques que s’han triat a través d’unes primàries obertes a la ciutadania sense cap tipus de restricció a la lliure opinió de la gent. Amb mètodes d’elecció, a més, que garantien la pluralitat i dificultaven el control per part de qualsevol aparell de partit. L’esperit de radicalitat democràtica d’altres organitzacions, en canvi, s’ha anat desvirtuant. Ha estat un viatge molt curt per acabar reproduint els esquemes orgànics que es volien combatre inicialment.

Hi ha elements polítics irrenunciables, pel que denoten i pel que connoten. Un d’ells és la voluntat de trencar amb l’adhesió a l’OTAN. Evidentment perquè dins de l’OTAN no es podrà desenvolupar mai una política pròpia de defensa i perquè és un mecanisme de subordinació a l’hegemonia militar, política i econòmica dels EUA. Però també perquè suposa una clara manifestació de pacifisme i de voluntat de justícia universal. De veres seguirem intervenint a conflictes com els de Líbia, Afganistan o Síria? Una cosa és voler posar damunt la taula propostes programàtiques factibles que no defrauden les expectatives de la gent que confia en una determinada força política (no hi ha res més dolent per a un sistema democràtic que la gent acabe convençuda que els polítics l’enganyen sistemàticament), i una altra de ben diferent és rebaixar els elements centrals d’una proposta política que serveixen per a ‘definir-la’ cap endins i cap enfora. Per descomptat que cal explicar a la gent quines són les dificultats amb què caldrà bregar per fer efectiu el programa, però això no pot mai suposar renunciar a les seues qüestions centrals amb l’objectiu de d’oferir una millor adequació al hipotètic perfil del ‘votant tipus’. De fet, una de les grans virtuts que tenen les campanyes electorals és l’atracció que signifiquen cap al debat polític i, amb això, la creació d’un moment privilegiat per a fer ‘pedagogia’ amb la qual canviar la forma de veure les coses d’una gran quantitat de persones. Perquè, de què es tracta, en definitiva? De guanyar unes eleccions? O això no és sols un mitjà amb què canviar la realitat? Podem canviar la realitat sense el convenciment de la majoria? Es pot aconseguir eixe convenciment amb estratègies de rebaixa programàtica?

UP-EU no sols ha posat damunt la taula l’única proposta programàtica de ruptura amb el règim, manifestant la clara voluntat d’encetar un procés constituent. No sols proposa de forma contundent mesures radicals com la nacionalització del sector elèctric (font, per cert, de la major estafa de què és objecte la ciutadania, en general, i, amb ella, d’una immensa transferència de diners cap a les mans de l’oligarquia que és qui realment mana). A més hi ha un programa de rescat ciutadà molt factible i amb un gran impacte immediat. La proposta de treball garantit (i tot allò que l’acompanya i la complementa) és possible fiscalment sense ni tan sols trencar amb les exigències de contenció del dèficit imposades per la Troika i té la grandíssima virtut d’abordar directament el principal problema: la manca de faena. En comptes de subsidis o, millor, deixant els subsidis com a recurs complementari, crear treball perquè la gent es reintegre a la societat i perquè s’active l’economia a través del consum. I, a més, no a través d’activitats balafiadores de recursos naturals sinó tot el contrari, estimulant els serveis personals i la preservació del medi ambient. És un canvi radical de paradigma que es pot començar despús-demà mateix.

Finalment, hi ha qui pot pensar que, d’acord, tot això està molt bé, però que les enquestes no donen possibilitats a UP-EU i, per tant, és millor votar a forces amb més opcions d’obtenir representació. Davant això cal deixar molt clares dues coses. La primera, tot i ser la més evident, resulta quasi sempre la que menys ho sembla: els vots no s’emeten fins el dia 20. El resultat no el dicten ni els sociòlegs que elaboren les enquestes d’opinió. Els resultats els conformen les persones que dipositen el seu vot a les urnes i expressen així les seues preferències. Anar a votar ‘tapant-se el nas’, exercint un vot ‘útil’ pot acabar esdevenint un exercici molt inútil en la pràctica. I, no sols això, a més acaba convertint els votants en còmplices actius de la perversió del sistema electoral. La segona ho és molt menys d’evident. Resulta que encara que el vot no acabe obtenint representació directa a la circumscripció en la qual s’emet, compta (i molt) per a la conformació de grups parlamentaris. Al Congrés dels Diputats, les candidatures que es presenten a la majoria de les circumscripcions (les que no són sols d’àmbit autonòmic) necessiten 5 diputats i un 5 % dels vots (les dues coses alhora) per poder conformar grup. Seràs tu qui condemne UP-EU a no tindre veu en la propera legislatura?