Votar en contra

Són lloables els esforços de Joan Baldoví, portaveu de Compromís al Congrés dels Diputats, per a fer visible la posició de la formació valencianista en un arc parlamentari on compta amb una representació minsa. No sols això sinó que, d’acord amb la seua presència mediàtica i popularitat, es podria dir que el seu compte de resultats polítics és immillorable. Poc importa que el seu vot siga determinant o no; Baldoví ha aconseguit amb escreix de personificar les demandes i greuges històrics del poble valencià a Madrid, una cosa que converteix la seua formació, més enllà del pes electoral, en la ‘força política culturalment dirigent’ -per utilitzar la idea d’Iñigo Errejón- de la política valenciana.

El context polític espanyol, a més, li dóna una oportunitat immillorable per a això. No serveix de res plantejar-se quina posició adoptaria Compromís si la pròrroga de l’estat d’alarma haguera depés del seu suport, o si s’haurien escoltat les seues demandes d’una vegada per sempre en aquest cas. Era Max Webber el qui deia que l’ètica de la convicció basada en els principis havia de trobar un equilibri amb l’ètica de la responsabilitat basada en el càlcul de les possibles conseqüències de les accions.

Compromís ha entés perfectament la tesi webberiana. La seua política consisteix a equilibrar convicció i responsabilitat situant-les en dos plans diferents, la primera a Madrid i la segona a València. Aquesta diferenciació nítida de l’àmbit espanyol respecte del valencià li permet una ‘radicalització’ de totes dues postures sense entrar en contradicció, si més no de moment. És així com el possibilisme i el pragmatisme mostrats en el govern del Botànic conviuen amb la intensificació retòrica i les ‘línies roges’ al Congrés dels Diputats.

En aquest sentit, no és casual que l’última mostra de distanciament de Baldoví respecte del govern de coalició a Madrid haja tingut a veure amb la negativa de Sánchez a cedir al País Valencià les competències de la gestió dels fons destinats al nou Ingrés Mínim Vital. Que el País Basc i Navarra sí que ho facen, dóna raons de sobres a Compromís per a fer pedagogia política amb el poble valencià: si volem que ens escolten, hem de comptar amb un partit fort a Madrid que obligue a això. De nou, hem de construir un PNB valencià.

Però la veritat és que les possibilitats de mantenir aquesta ‘contradicció coherent’ dividint la realitat política en dos plans té límits, i aquests límits es manifesten normalment de portes endins, perquè és ací on Compromís té capacitat executiva per a fer política més enllà dels símbols.

Més enllà dels símbols hi ha, per exemple, fer efectiu el compliment de la Renda Valenciana d’Inclusió (RVI), una mesura presentada fa dos anys per la Vice-presidència de Mónica Oltra com un ‘nou dret’ (no com una prestació), la qual cosa vol dir que el seu abast no pot estar condicionat per les dificultats, conjunturals o no, de finançament. A hores d’ara, l’RVI només arriba a la meitat de les famílies que, segons dades de l’Informe Foessa per a la Comunitat Valenciana, hi tenen dret. Aquest informe també assenyala que la distància entre rics i pobres s’ha mantingut els últims anys en una tendència creixent, per la qual cosa obri la via per al qüestionament de la capacitat de la RVI per a reduir la desigualtat.

És per això que l’estratègia de Compromís pot trobar-se a mitjà termini amb la paradoxa que suposa ser reeixida a Madrid al mateix temps que s’aguditzen les contradiccions socials a l’interior del territori valencià. Recordem la reacció del PNB enfront de l’anunci frustrat de derogació de la Reforma Laboral. Pot ser que eixe camí porte a la victòria, però per descomptat no és d’esquerres.