Votaré per fer fora el PP (amb el permís del PSOE)

Ja hem fet fora el PP del govern de la Generalitat Valenciana (amb el permís del PSPV-PSOE) després de 22 anys de desfer tot allò que s’havia aconseguit amb els socialistes valencians, que tampoc és que fóra gran cosa, s’haurà de reconèixer. I ara tocaria fer fora el PP del govern de l’estat, això sí, si el PSOE donara permís. Així estan les coses i, si perd la selecció espanyola a París, i si el gran poder financer dóna permís, i si vol algun amable déu o la Geperudeta, i si el potent i vell poder fàctic ‘socialista’ canvia d’opinió, sembla que no haurem de suportar quatre anys més Rajoy fumant Cohibes a la Moncloa. Perquè, siguem realistes, el pacte del Parc del Botànic que tan bons resultats ens ha donat als valencians, de moment, PSPV+Compromís+Podem, no sembla que siga fàcilment exportrtable al Parque del Retiro. I menys encara si a la conxorxa de Compromís/Podem ara se’ls uneixen els espantosos rojosrequetecomunistes d’Esquerra Unida del País Valencià. Fins ací podrien arribar! que diran els Felipe González, Alfonso Guerra, Susana Díaz, Manuel Chaves, Pepe Bono, Juan Carlos Rodríguez i un rastre d’altres sergents de la vella guàrdia de seguidors de Pablo Iglesias (el fundador del PSOE, alto!, no el de la cua). Ja pot alçar la veu Pedro Sánchez reiteradament contra les malifetes del PP, que a l’hora de la veritat no tindrà més remei que fer el que li mane aquella guàrdia ben instal·lada, majoritàriament, en les grans empreses agraïdes pels serveis prestats pels ex-governants socialistes.

I, a sobre, per a justificar el no voler saber res de Junts-Podem, posen els de Sánchez l’excusa del suport que la coalició de la competència d’esquerres, ara ‘socialdemòcrata’, veges tu, vol donar al referèndum d’autoderminació de Catalunya. Un suport que sembla que va deixant de ser la línia roja de què es parlava mesos enrere als coalitzats del somriure. Siga com siga la manera com vagen les coses després del 26J, sembla cada dia que passa més creïble que el PSOE permetrà per acció o per omissió deixar governar quatre anys més al PP, amb Rajoy o sense Rajoy, vista la clara desqualificació personal al mandatari popular feta darrerament per Ciudadanos. Per cert, C’s, és el partit que es mostra més disposat a pactar amb qui siga, sempre i quan no siguen els bolivarianos, és clar.

Això de remuntar al PP la coalició del somriure, Units Podem, a nivell d’estat, com alguna enquesta optimista avisa, ja seria per a fer rodar les campanes de la Catedral de València, amb el permís de Cañizares o sense. Però no ens posem nerviosos! De moment ja ens podem conformar de ser els primers a nivell de País Valencià. Això de ‘A la valenciana’ va remuntant cada dia de campanya que passa i el PP i el PSOE-PSPV, de segons i de tercers respectivament, ho deuen saber millor que ningú, atesos els adjectius pejoratius que solten els seus dirigents i que van pujant de to i de caràcter surrealista conforme s’acosta el 26J. Que Isabel Bonig s’haja hagut de posar de puntetes i haja alçat la veu com l’ha alçada hui mateix a les Corts valencianes per a cridar que els treballadors estan en el PP i els rics en el PSOE i en Compromís, és per a avisar els psicòlegs de guàrdia. No són creïbles totes les enquestes, d’acord, però aquelles que anuncien remuntades històriques com aquestes, alegren, de moment, les tertúlies dels bars del barri. Això de trencar les hegemonies que semblaven impossibles de tocar en la democràcia de segona que patíem no és cap vulgaritat passatgera.

I és que no només es tractaria d’una victòria del sentit comú en un País que semblava que l’havia perdut ja per sempre, sinó que demostraria que el personal hauria perdut la por a les amenaces dels de sempre, que s’hauria perdut ja finalment aquell sentiment de derrota perpètua, i el sentiment d’impossibilitat de canviar la situació d’abandonament que les institucions han tingut amb els més oblidats i marginats de la societat, mentre el percentatge de riquesa seguia augmentant de manera més insultant cada dia. No podia entendre’s que la majoria dels votants seguiren contínuament premiant l’enorme corrupció dels seus governs. Com és possible que fa només 5 anys el PP encara obtinguera la majoria d’escons a les Corts valencianes i un 52% dels vots, i ara, de sobte, pogueren baixar a un esquifit 30’60%, segons estimacions prou creïbles?  Doncs, sí, sembla que és possible, amics! I per això votaré.