Xarxes socials i ètica

Els entorns digitals pareixen estar desproveïts del patrons socials que regeixen el nostre dia a dia a peu de carrer. Però no hauria de ser així.

Ja fa més de deu anys que convivim amb les xarxes socials. L’evolució en aquest camp és contínua, i poc té a veure l’ús que li donàvem al principi de la seua existència, amb el que ara li donem.

Encara que Facebook, YouTube i Whatsapp s’enduen la palma, durant tots aquests anys han anat brollant més i més plataformes 2.0 basades en diversos formats: microblogging, imatges, vídeos, etc. Tots amb un element comú: la interacció entre els usuaris.

I és que eixa és bàsicament la filosofia 2.0, la de posar en contacte els milions d’usuaris d’una xarxa. I per a què?, es pregunten alguns. Hi ha gent que ho té prou clar, i diu que utilitza el Facebook per a saber què fa el seu ex; altres diuen que per a tafanejar els perfils del veïns; n’hi ha que la usen per a posar fotos amb els seus amics, però amb noms falsos als perfils, per tal de no ser ‘espiats’.

En qualsevol cas, la realitat és molt distinta, ja que les xarxes socials estan concebudes i dissenyades, únicament i exclusivament, amb el prosaic objectiu de vendre. I és completament lícit, ja que és un model de negoci que a més funciona molt bé i que cada dia està més instaurat i assentat a la economia mundial.

No obstant això, hi ha molta gent que dedica diverses hores de la setmana a consultar els seus murs i els de les seus amistats, i a fer valoracions de tota mena del contingut que visualitzen. És en aquest entorn on es produeixen, en algunes ocasions, situacions que si bé veiem ja com a normals a les xarxes, seria bastant estrany de veure a peu de carrer.

Per a posar-se en situació: una persona penja una foto seua al seu poble, amb el campanar de fons, un cel blau impecable, i el seu millor somriure (probablement el millor després de fer la tria d’entre les 35 preses que ha necessitat per a trobar la que el satisfà) i algun peu de foto senzill i directe del tipus ‘gaudint’. Al cap d’uns minuts, i en funció del nivell de popularitat del subjecte en qüestió, comencen a succeir-se els diferents comentaris. Poden ser de molts tipus, des dels menys elaborats i originals, a l’estil de ‘guapo!’, seguit de diverses emoticones, fins als típics comentaris d’amics que fa temps que no es veuen: ‘Ei, hem de quedar prompte!’.

Entre tots aquests, potser que aparega algun comentari dels anomenats haters, que probablement quasi ni coneix al personatge en qüestió, que diu alguna cosa així: ‘la reforma que van fer en eixe campanar és una autèntica merda. No han respectat els orígens i a més s’hi ha invertit una barbaritat. Els del teu poble no tenen ni puta idea’. I es queda més ample que llarg.

Aquestes coses sovintegen més que no ens pensem. Qualsevol que tinga algun compte a les xarxes ho sap. I eixe és el problema, que ens acostumem que açò siga normal. Més d’una vegada hem tingut notícies sobre alguna gresca a Twitter, perquè el famós de torn solta alguna barbaritat sobre alguna altra persona, probablement en algun moment d’ira i sense pensar-s’ho dues vegades. És probablement un dels problemes d’aquest tipus de comunitats virtuals: la immediatesa.

Experts en sociologia parlen de l’absència d’un patró social acceptat per a aquests tipus d’entorns. Si nosaltres anem pel carrer i ens creuem amb algú que no coneixem, no es pararia i ens diria: ‘Quina caçadora més lletja portes. Qui te l’haja regalada et deu voler poc’. Almenys seria poc probable que això passara. Però a Facebook o Twitter sí que tenen cabuda estes reaccions absurdes i desagradables. Alguns s’amaguen en l’anonimat, i altres senzillament es veuen desproveïts de vergonya pel fet de no tindre un contacte visual i personal amb el seu interlocutor. Però això no ho justifica.

Les regles o convencions socials a les xarxes haurien de ser, sota el meu punt de vista, les mateixes que en el ‘món rea’”. I pose aquesta expressió entre cometes, perquè les xarxes són igualment el mon real, encara que molts no ho vegen així. Hi conviuen persones reals amb pensaments reals, i s’hi interactua de forma real, i és per això que l’educació i el respecte han de ser el mateix.

Un altre factor és el de la comunicació escrita, on pareix que estem més armats de raó, i ens podem encoratjar amb més facilitat. Tots hem escrit alguna volta eixe e-mail a alguna persona amb la qual hem tingut algun tipus de discussió, i amb el que ens quedem molt a gust. Però després d’escriure’l i llegir-lo, hem de contar fins a deu i pensar si eixes paraules mateixes les diríem cara a cara. La majoria de vegades no serà així, i si som sensats no l’enviem. És una prova més de com de fàcil pot ser criticar des de l’altre costat de la pantalla.

En resum, i sense ànim de solucionar res, el problema sembla residir en el concepte que té la societat de les xarxes socials, on cada vegada menys són llocs de discussió entre anònims, com els antics fòrums que van ser desbancats precisament per aquestes xarxes. Actualment estan molt més regulats, més controlats, i pretenen ser llocs segurs d’interacció. Llocs on, com ja hem vist, pensats i dissenyats per poder vendre productes i serveis de forma més directa, personalitzada i adequada a cada perfil. Ens agrade o no.