08.05.2016 - 21:03
|
Actualització: 08.05.2016 - 23:03
El dijous 20 de novembre de 1975 es va morir al llit el general Francisco Franco. Aleshores, els qui pensaven com ell –que n’eren un fum– es van trobar descol·locats. La qüestió era situar-se en un bon lloc d’eixida en el nou règim que s’albirava, que havia de ser el mateix sense paréixer la mateixa cosa. Calia donar-li la volta al calcetí, però sense canviar de calcetí. El fenomen no va afectar únicament els franquistes; també, pel costat contrari, hi va haver qui no sabia quin lloc era el seu i on anava. I va haver de fer provatures fins encetar-la.
Joaquín Vilar Navarro (Ontinyent, 1954) és un bon exemple d’açò que diem. Militant de l’Organització Revolucionària de Treballadors (ORT) va ser el número dos en la llista organitzada, revolucionària i treballadora, de les eleccions municipals a l’Ajuntament d’Ontinyent en 1979, on va traure uns meritoris 1.562 vots que li van donar dos regidors, un d’ells el mateix Vilar. L’altre regidor era el cap de llista Vicente Gironés Penadés, fill de qui fou alcalde franquista Vicente Gironés Mora, mort en març de 1975 en llaor de multituds.
Per aquell temps, Vilar participava activament en els mítings laborals i revolucionaris, pujats de revolucions, valga la paraula, ja que en aquells anys hi havia un sindicat –el Sindicat Unitari (SU)– que pertanyia al partit. Entre altres, va fer una arenga molt pujada de to (de roig grana) a l’empresa Hibema, que per aquell temps estava ja en les últimes. Va fer un discurs al més pur estil trencador. Calia anar a la revolució per aconseguir els objectius i el SU era allí per defensar els indefensos. Hibema va tancar i ningú no va anar a la revolució. Vilar tampoc. A l’any 1980, per embolicar les coses, l’ORT s’integra en el PT, el Partit dels Treballadors. Ximo es va trobar descol·locat. Com és possible que un partit de treballadors s’incorpore en un partit de treballadors?
En les següents eleccions municipals el partit revolucionari i obrer estava de capa caiguda i l’home se’n va pujar al carro guanyador i es va presentar com a número cinc en la llista del partit socialista. El PSOE va arrasar amb la primera majoria absoluta amb 11 regidors gràcies als 7.574 vots dels ontinyentins. Aleshores, encara no es deia ‘ontinyentins i ontinyentines’. Ara sí. Una altra vegada dins de l’ajuntament es va fer càrrec de la parcel·la d’Urbanisme. Al cap d’aquest departament va procrear coses com la font de la plaça de la Coronació, que els socialistes han tirat, quan haurien d’haver-la deixada perquè tot el món veiera com NO s’han de fer les coses. Passats els mesos, allò li agradava. Ara canvie aquesta ratlla del plànol, ara la faig per ací, i aquesta que passe més allà. Semblava que, per fi, es trobava a gust. Però sense saber per què, va acabar amb pa i ceba amb els socialistes. Així que a les eleccions posteriors, les de 1987, va tornar a canviar. Aquesta vegada en una candidatura independent: el CIO, Candidatura Independiente de Ontinyent, es deia. I va aconseguir eixir, tu! És l’única vegada que una candidatura independent aconsegueix aquesta fita. Va traure uns excel·lents 885 vots, dels quals 116 en la Vila, que era percentualment tres vegades més que en qualsevol altre col·legi electoral del poble. No debades, Vilar havia nascut i havia viscut a la part baixa de la Vila.
Arribem a 1991, sense saber on és el seu lloc. Dotze anys en política i resulta que no havia nascut per a polític. Munta un comerç d’electrònica i vídeos, que aleshores fan furor –per cada tres cases hi ha un vídeo club– al carrer de Sant Josep. Però no dura gaire. Perquè el fitxa Ana Miquel, propietària de Ràdio Ontinyent, com a director de l’emissora. I aleshores descobreix la seua vertadera vocació, que no és fer ratlles sinó esborrar. Esborrar del mapa pobles, associacions, col·lectius, persones… o de la informació diària del mitjà que dirigeix.
Aclarit el tema professional, faltava posar en clar l’aspecte ideològic. Amb el canvi de mil·lenni, en la secció ‘Lo hemos visto’, de l’informatiu “Cobertura”, paria moltes perles, no com nosaltres, que parim nadons. En la maduresa de la vida, es queda prenyat. D’un embaràs psicològic, s’entén. Així va parir la criatura. Excelsa. Enorme. Extraordinària. Com que llavors estaven de moda els talibans per estar enfrontant-se a les forces del bé –les d’Estats Units d’Amèrica– va titllar de talibans els que s’expressen en la nostra llengua, els que escriuen i parlen en valencià;… ell que havia nascut en un barri tan històric i valencià com la Vila.
Es va quedar ben ample i desfogat. Però finalment sembla que ja té clar quin és el seu hàbitat ideològic. En la segona dècada del segle XXI, ha caigut calat pels efluvis propagandístics dels socialistes Jorge Rodríguez i Ricard Gallego, o per la facilitat que tenen per traure la xequera publicitària d’un milió d’euros a l’any, cosa que li fa esbossar a diari una ganyota de felicitat. Ha costat, però finalment ha trobat el seu camí professional i ideològic. Enhorabona!
En un pròxim número, al següent o un altre, en permetre-ho la faena i la família i les ganes, parlarem de José Luis Torró, eixe gran periodista, amb un bagatge fet a mida, que en el franquisme lluitava contra la dictadura i ara es baralla contra el sentit comú.
