Xoriguers

Per primera vegada he vist una parella de falcons emparellant-se. La femella romania posada sobre el travesser d’un antic pal de telèfon, mellat de les xicres de vidre, a la vora del camí. En el moment en què hi vaig passar, el mascle se separava de l’esquena d’ella simplement obrint les ales i deixant que un corrent mínim l’enlairara.

Darrerament, he constatat durant les meues passejades que la població de falcons xoriguers s’ha incrementat. Se’n veuen més que no abans, malgrat que les poblacions d’altres aus estan clarament en retrocés. Si hi ha més falcons, és perquè hi viuen més tranquils, perquè estan ben abastits dels petits rosegadors i rèptils, dels insectes que constitueixen la base de la seua dieta. He sentit comentar que tampoc furta ningú els ous de les postes amb els quals hi havia un cert comerç il·legal. Això diuen, tampoc ho sé amb certesa.

Jo tenia localitzada la parella que viu, des de fa molt, a prop de la pinada del camí del Llavador. De vegades els veia planejar per la zona pel simple gust de volar, de passejar, com solem dir els humans: d’estirar les cames. Amb la mateixa visó humana, els contemplava com una parella enamorada que es dispensava les carantoines pròpies d’uns novençans eterns.

Quan vola sol, la silueta del xoriguer és com una ombra fosca suspesa a l’aire. Té el cap menut, les ales acabades en punta i la cua oberta en forma de mig con. Es manté estàtic com una milotxa amb l’idèntic aleteig d’un insecte, com una abella que fa per a orientar-se. Per això obri la cua com un ventall brodat amb una banda negra que li recorre tot l’extrem i marca una lleugera corba amb la resta del cos que l’ajuda a guaitar les preses al sòl.

Malgrat que el terme rapinyaire està dins el context biològic a mi, particularment, no m’agrada. Està massa lligat a l’arrel ‘rapinya’, és a dir, furt. Jo no veig aquestes aus com a tals, com a lladres. M’estime més veure els falcons com a caçadors, forts, feréstecs, majestàtics. Pronuncien un crit agut, igualment, salvatge i esquerp que trenca el cel del boscatge, si estan posats sobre alguna branca, o el mateix aire que sobrevolen.

Quan era menut quedava sempre absort amb el xoriguer dissecat que hi havia a sobre del televisor a casa d’una veïna. Entre les negres i tenses ungles el falcó tenia pres un teuladí. Formaven un conjunt rematat amb un tronquet sobre la pedra que feia de base. Era com un pas de Setmana Santa, immòbil, zoològic, acumulant, allí, pols dia rere dia. El xoriguer, altiu, amb el pit jaspiat i ple, mantenia les ales mig obertes amb els extrems cap avall, com si s’hagués congelat quan començava a tancar-les. Tenia el cap alçat, el pic, acerat, lleugerament decantat cap arrere, desafiant qui volgués furtar-li la presa que acabava de caçar. Els ulls eren grocs, quasi reptilians, accentuant la posa teatral que produïa sobre mi un gran efecte. El teuladí jeia sota les urpes amb un excés de dramatisme tintat de roig, tal com el taxidermista havia interpretat l’escena.

Imagine que enxampar o caçar xoriguers ha deixat de ser una prioritat per als seus enemics potencials i això ha contribuït també a fer que ara se’n vegen més sovint. La ignorància, que poques vegades és innòcua, ha fet que els colombaires o els caçadors s’hagen acarnissat amb aquesta tipologia d’aus perquè les consideraven simples plebeus molests. Són d’aquelles creences de què costa tant i tant desempallegar-se i que, en realitat deixen d’existir quan, tot sols, els mites s’extingeixen per causes naturals.

Ahir a de vesprada vaig tornar a passar pel lloc on els xoriguers s’emparellaven l’altre dia. Vaig veure que la femella continuava en aquell pal que ara ja era seu. Tenia presa entre les urpes alguna cosa que no vaig poder distingir amb la distància però que ella picotejava, arrencant-ne bocins, amb una calma total. Em vaig alegrar de retrobar-la. Potser ja estava preparant-se per a afrontar la posta d’ací a unes setmanes. El mascle no el vaig veure. Segurament no devia estar massa lluny; tal vegada fregara els corrents ascendents d’aire per algun racó de la muntanya propera o buscara una perxa a les branques més altes dels xops, des d’on guaitar la meua proximitat tot assajant la recelosa paternitat que se’ls acosta.