OMNIA SUNT COMMUNIA? – Per Joaquín Soler Cataluña

Històricament, observem com les diferents opinions i tendències existents entorn dels drets d’autor ja resultaven d’interés per als estudiosos; així la doctrina utilitarista de l’interés públic esgrimia les seues raons enfront de la tesi iusnaturalista dels drets d’autor.

Per als utilitaristes, el benefici o profit de la majoria s’anteposa a qualsevol dret, situant l’interés social com a bé protegit, ja que segons aquesta doctrina “les idees, com a creacions socials, col·lectives, no podien estar subjectes a la propietat de ningú, i la concessió de drets legals als autors només podia justificar-se com un expedient per a estimular la producció i transmissió de noves idees, la qual cosa resulta evidentment d’utilitat pública.”

A partir de l’axioma del dret natural, es justificaria aquella altra propietat immaterial sobre els drets d’autor, sempre que provinguen de l’esforç i el treball de cadascú. La qüestió es va convertir en una discussió filosòfica en el segle de la Il·lustració (de Diderot a Condorcet, de Lessing a Fichte i Jefferson). El corrent iusnaturalista establia la primacia dels drets naturals dels autors, defensant que la propietat no es limita només a objectes físics i tangibles, sinó que s’estén també “a les idees i més creacions intangibles”. També, seguint LysanSpooner, dos segles després “per a defensar la propietat intel·lectual, només si als intel·lectuals se’ls reconeixen els seus drets d’autor, podran aquests viure lliurement del seu propi ofici i no dependre necessitosos del favor o la tirania dels magnats o dels polítics.”

El mateix sistema i concepció de la propietat intel·lectual ajuden a fomentar la creació i la invenció, i per tant el desenvolupament, com a pilars bàsics de l’avanç de qualsevol civilització. Per tant, entenc que no ha de dificultar l’accés al coneixement dels països en vies de desenvolupament; una altra qüestió diferent serà la dependència tecnològica dels països més pobres respecte dels països rics, en la qual s’haurien d’imposar pactes i tractats internacionals per a evitar excessos i situacions injustes i perseguibles en ple segle XXI.

La legislació sobre Propietat Intel·lectual del segle XIX va ser fruit “de la cerca de l’equilibri entre els drets d’autor i l’interés públic, així ja els autors i editors podien beneficiar-se del fruit del seu treball intel·lectual i de les seues idees, però només durant un temps determinat.”

Entenc que la tardança de la regulació jurídica de la propietat intel·lectual a escala mundial ve determinada per l’esdevenir històric que ha desenvolupat el dret d’autor des de la Il·lustració fins als nostres dies. Es conformaven corrents d’opinió, principalment entre els utilitaristes i els iusnaturalistes, però a més en cada estat es desenvolupaven de forma diferent els esdeveniments, inicialment en forma de privilegis i llicències als impressors i editors, per a posteriorment anar incorporant la figura del mateix autor i creador (al principi exclosos dels privilegis i llicències). La gran amalgama d’usos interns en cadascun dels estats dificultava, evidentment, una correcta i/o mínima legislació internacional, la qual trobem finalment en 1893 amb el primer tractat internacional sobre propietat intel·lectual en l’anomenada Convenció de Berna, completada en 1996 pels anomenats Tractats d’Internet acordats per l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual. Aquests tractats actualitzen i complementen el Conveni de Berna i introdueixen elements de la societat digital.

La propietat intel·lectual constitueix precisament la base del desenvolupament cultural, científic i tècnic. Els autors i creadors han de ser respectats i tractats com a tals, i cal inculcar en la ciutadania que un dels pilars del sistema es basa no sols en el pur reconeixement de l’autoria i el dret moral d’autor, sinó també en la correcta aplicació de les facultats patrimonials, en els drets d’explotació, perseguint la justa i adequada remuneració corresponent.

El dret d’accés a la cultura dels ciutadans és un dret fonamental consagrat en la carta magna espanyola, i adverat per la nombrosa normativa conformadora dels tractats internacionals en matèria de drets fonamentals i essencialment en seu cultural. Això no obstant, hem de reconduir els esforços en la cerca del punt de trobada definida pels estudiosos com l’altre lloc o el nou espai en el qual trobar l’equilibri necessari entre aquest dret fonamental capitalitzador de les garanties elementals dels ciutadans d’accedir als béns culturals, tant en el vessant material com qualitativa, i el dret dels creadors de poder disposar i explotar la seua obra dins dels límits establits en l’ordenament jurídic.

La propietat intel·lectual és un estímul per a la innovació, per a la creació, per al desenvolupament cultural, científic i tècnic, com ho demostra la simple, però transcendent, dada històrica del desenvolupament de les civilitzacions en els últims 300 anys i el gran avanç del coneixement que s’ha produït amb les quatre revolucions: la científica del segle XVII, la industrial del XIX, la informàtica del XX i la digital del XXI. El gran avanç ha sigut possible pel reconeixement i protecció de què han sigut objecte els drets d’autor en els últims tres segles amb la progressiva proliferació de normatives tant locals com internacionals. Les regulacions i els progressius reconeixements realitzats pels diferents països han sigut la causa fonamental de la protecció atorgada als drets d’autor que, evidentment, han provocat la incentivació de la invenció. A més, la lliure circulació d’idees i coneixements i opinions han forjat la “gran conversa” entre persones de diverses èpoques, generant el progrés i l’avanç. La cerca de l’equilibri, així mateix, ha suposat el resultat d’aquells avatars històrics del mateix concepte de propietat intel·lectual, resultat de la conjunció entre els diferents sectors i opinions que han existit.

El dret d’autor considerat com una forma de propietat, és un dret sui generis en el qual en queda limitat el gaudi. El dret moral d’autor ho és tant a títol inter vivos com mortis causa, i romandrà abans i després de la mort de l’autor. No obstant això, els drets d’explotació, patrimonials o econòmics, tindran una duració determinada (70 anys després de la mort de l’autor per als hereus), i posteriorment passaran al domini públic. Aquest límit temporal és precisament el paradigma de la conjunció entre l’equilibri dels drets d’autor i el dret consagrat constitucionalment d’accés a la cultura dels ciutadans. Així, podem trobar un supòsit extrem de protecció del dret d’accés a la cultura en el text de la LPI, en l’article 15.1 i 2 en relació amb l’article 44 de la constitució espanyola, precisament en defensa del consagrat dret d’accés a la cultura.

Seguint Oreste Montalvo, “és evident la importància de la protecció dels drets de propietat intel·lectual. Sense els artistes, els escriptors, els inventors, el progrés de la humanitat es bloquejaria i hi hauria una perillosa involució. La investigació és font de progrés, desenvolupament, ocupació i benestar per al país. És obligació dels nostres estats crear les condicions per a afavorir-la, utilitzant els instruments a la seua disposició, entre els quals la concessió d’ajudes i desgravacions fiscals, la promoció de la cooperació internacional i una millora sensible del nivell de les universitats i centres d’investigació.”