Així ha de ser: pau, no només, a les persones de bona voluntat

– Amb retard involuntari –

Benvolgut Ximo, efectivament com tu dius: a tothom. Tot i que no és excloent la frase, com més avant intentaré explicar, estenent-me un poc, aprofitant que passa el riu de Nadal més a la vora. De moment només dir que, segons tinc entés, interpretacions més recents sobre els originals de les Escriptures diuen: ‘Pau als homes que TANT ESTIMA el Senyor’.  Sense exclusions: als esclavitzats per la droga, l’alcohol o qualsevol altre vici. Als enredrats. A les persones de ‘mala voluntat’ (‘Perdona’ls perquè no saben què fan….’). Als abandonats sense nom perquè no compten més que estadísticament… Fins i tot a aquells que ni creuen en Ell o que no saben que se’ls estima. O que es rebel·len contra eixe Déu impossible, incomprensible o dèspota que ens abandona a una sèrie de sofriments ben injustos, sense entendre la seua manera d’estimar (‘Déu meu, Déu meu.. si ets, com ets, on ets i per què ens has abandonat?’). O que veiem en el déu diferent al propi i els seus seguidors l’enemic a batre (allò de les religions…) Potser sí, si tot fóra a les nostres mans, amb tota probabilitat el món funcionaria millor.

És la rebel·lia innata de jugar a ser Déu, d’esmenar-lo, de tirar-li en cara tots els mals i injustícies que arrosseguem abans de ‘donar-lo de baixa o de donar-nos-en’. I podria no estar tan malament pensar així, si tenim en compte que ja en l’Antic Testament li plantaven cara parlant-li de tu a tu. Ben dit, també estaven en  aquesta línia, de ‘persones de bona voluntat’ sensibles davant els patiments propis o aliens. També el dels qui, conceptualment, i amb part gran de raó, han vist en les religions l’opi del poble. De raons, no els n’han faltat, havent propiciat, posant el dit a la nafra, que els creients (o aprenents ) ens espavilem un poc.

Però ara i ací, nosaltres ja no som de l’Antic, sinó del Nou Testament, el qual va més enllà. Tot pensant en la ‘bona voluntat’  fins i tot, que un fonamentalista pot ostentar justificant qualsevol fet forassenyat, fidel a la percepció que té de la seua fe. Des del qual, naturalment, els cristians, com apuntes, no podem tirar la primera pedra. I no sols per temps remots quan encara en l’actualitat s’ensuma, des d’un cert nacionalcatolicisme, actituds que cerquen seguretats a l’empara de determinades forces polítiques per tal de poder defensar millor Déu (o els propis interessos). Com si Déu no fóra prou per si mateix i necessitara ser defensat per ells.

Malgrat tot, remuntant possibles discrepàncies o diversitats d’opinió, a mi em fa pensar el que em deia un amic: ‘Quasi tots els mals que acabem patint al llarg de la vida ens els procurem nosaltres mateixos i es podrien evitar, sent els menys els que ineludiblement ens sobrevenen perquè -sintetitzant molt- l’Evangeli està encara per estrenar’. Vull pensar, i crec, que plens det tota incoherència personal o col·lectiva, Déu estima sempre TOTS els  homes i, per tant…, al·leluia, a mi també!  No, no és excloent la dita ‘pau als homes de bona voluntat’. Una altra cosa seria la intencionalitat destinatària de qui l’emet, a la qual no podem accedir. Al meu entendre, l’exclusió real només pot venir d’un mateix. Estem ‘inventats’ de tal manera que la pau comença fonamentada ‘en la bona voluntat, talment expressada’. I quan no hi és, ens n’autoexcloem, sense l’ajut ni el permís de ningú. No hi ha més inferns que els derivats dels nostres propis egoismes, que són terribles, per nosaltres i per als altres. I no menys, tants altres que se’n deriven i que cadascú sabrà quins alimenta, sense el recurs de poder culpabilitzar els altres (com i d’on naixen, sinó, les guerres, personals o d’arreu del planeta?).  Sí, ‘… pau als homes………..’ (completeu la frase a voluntat).

Des de l’esdevenir històric de la humanitat que l’home és, som, un procés processant-se, inacabat. Hem de créixer molt més encara en autocomprensió, i no només des de la ciència i tecnologies (que també) quan des d’altres capacitats que l’Esperit ens faculta per tal de discernir encertadament i d’harmonitzar-nos amb tot. Per exemple, els cristians de la primera hora creien que el Regne de Déu i la fi del món, cronològicament i pràctica, estaven a tocar. Pel temps, s’adonaren, a la força, que calia revisar aquella creença. I avuí hem de continuar revisant, reinterpretant les escriptures, reactualitzant-ne el significat, els continguts, a la llum de tots els descobriments i avenços  que van assolint-se. Com ha de ser, també, respecte de  l’ús i aplicació de les ciències i tecnologies esmentades. Mai no podem conformar-nos amb el dit immòbil que assenyala la lluna, interpretar ni basar-nos en la literalitat d’unes escriptures de fa molts segles. Aleatòriament, comptem amb l’Estrella de Nadal. Tot i que de vegades desapareix entre la foscor. Tant si ve de fora com, pitjor, si és de dins. Però l’hem albirat en un moment determinat en la vida i  sabem que hi és.

No sé si expressar segons quines conviccions, caminant entre dubtes alhora, pot ser titllat de fonamentalisme. A vegades són intuïcions difícils de transcriure o transmetre, fins i tot per a un mateix. Però el cert és que tothom sentim la necessitat de ‘fonamentar-nos’ en qualsevulla convicció per tal de trobar sentit a la vida, al que fem. Sobre això, no deixa de ser ocurrent la ironia del meu amic quan diu: ‘Finalment, qui no és boig per una cosa o altra en la vida, és qui veritablement hi és’.

Gràcies, Ximo, per les teues lúcides i interpel·ladores observacions de sempre amb què ens enriqueixes. Les espere i en sóc fidel seguidor. Per a mi, tots els articles d’opinió (com els teus) deixen com un poc nu l’autor i el fan vulnerable. ‘Doneu-me un llibre i condemnaré l’autor’. Ens revelen la seua personalitat. Es necessita valor.  Aporten mentalitat i criteri. Són d’agrair. Per tant, rep la meua enhorabona i el meu reconeixement.

M’afegisc a desitjar la Pau, en majúscula, com tu has fet, per a tothom. I també, un sant i bon Nadal, com en Bausset igualment ens desitja.