Aquella vesprada del dimarts 19 de febrer de 1884, es dirigí a l’església de Bellús i, agenollat al brancalet amb els braços en creu, va resar el rosari. “És un frare sant!” cridaven els veïns congregats a la plaça en veure el seu hàbit bast de franciscà i la postura de pregar. Va declinar l’oferiment d’allotjar-se a la casa de mossén Ramón Monzonís per no considerar-se’n prou digne i, encara que l’oratge era gèlid, preferí de passar la nit en les eres, sense fer ús de la palla com a jaç.

El pelegrí, cobert amb la mateixa indumentària esparracada, impròpia per a protegir-se dels rigors hivernals, se’n va anar acompanyat per una colla de gent fins a Guadasséquies. Va resar davant de la parròquia de l’Esperança entre més crits de “ha arribat un sant!”. Una comitiva de guadassequians el conduïren a Sant Pere. Prosseguí i va retre culte davant dels temples de Benissuera, Alfarrasí i Montaverner. En eixir de cada poble l’acompanyava sempre un grup de veïns. Tanmateix, el penitent fantasiejava amb el fet que l’expulsaren i li badaren el cap a cudolades, o encara millor, que el tiraren d’un convent a bastonades, i ho suportava tot pel seu amor superlatiu a Jesús.

Al corral de Durà, abans del Palomar, s’arrencà pedaços de l’hàbit talar per a paréixer més pobre encara i proveir de relíquies els devots. Pregà a la parròquia de Sant Pere Apòstol i va reprendre el camí fins a Albaida. Es va postrar en èxtasi a la porta de l’Arxiprestal durant més de dues hores, alié al fred i la gentada que s’arremolinava al seu voltant.

Es contava que feia prodigis, profecies, que levitava durant el rés, que era refractari al foc i posseïa el do de la bilocació. El pelegrí va passar el coll entre les serres del Benicadell i d’Agullent. Segons es relata en la seua biografia escrita per Amalio Sentandreu, arxipreste d’Alcoi, unes persones que es refugiaven de la pluja torrencial en una caseta abans de Muro el van veure acostar-s’hi i observaren torbats com s’obrien els bassals al seu pas i que, en entrar a resguard del diluvi, portava l’hàbit sec. Després, el frare va dirigir els ulls al cel i va parar la tempesta.

Va arribar a Alcoi molt desmillorat la vesprada del dissabte 23 de febrer amb un sarró proveït de rosegons, tres devocionaris i una calavera. La nit anterior havia preferit de passar-la al ras en una casa en ruïnes als afores de Cocentaina. Prosternat davall del púlpit de l’Arxiprestal de Santa Maria d’Alcoi, va resar fins a la nit. El pelegrí desitjava d’allotjar-se al racó de la quadra d’algun alberg de la ciutat. Com que no va ser possible, acceptà complagut l’acolliment al calabós del Sant Hospital. Tampoc no fou factible, així que a repel accedí a l’hostatge en la golfa de la casa de José Valero, un botiguer de roba, amb la condició que el llit fóra de palla.

L’endemà, diumenge, es va passar el dia resant a les esglésies de Sant Agustí i Santa Maria. A la nit tornà a casa febrós, tremolant de fred, amb els peus unflats. A primera hora del dilluns el va visitar el doctor Antonio Tormo i li ordenà d’afluixar la penitència i reposar. Casimiro Barello va desoir el metge perquè el dia anterior havia encetat la Festa de les Quaranta Hores, tres dies de pregària i desgreuge a Jesús pels excessos dels tres últims dies de carnestoltes. Eixe dilluns el penitent va romandre agenollat durant tretze hores davant de la porta de l’església de Santa Maria, i dimarts, catorze hores més, immòbil, fins que es va fer greument malalt.

Ajocat al llit, la salut del penitent empitjorava a mesura que passaven els dies, fins al punt que li administraren l’extremunció. En saber-se la notícia, centenars d’alcoians i forasters es congregaren davant de la casa del botiguer, i com que molts arribaven amb intenció d’entrar per a veure el “fraret sant”, les autoritats van haver de posar guàrdies que custodiaren la porta.

Desnodrit i descarnat, exhaust de caminades, fredors, vigílies, dejunis i mortificacions, Casimiro Barello no es va recuperar i, content —afirmà que la malaltia li semblava massa regal—, es va morir el 9 de març de 1884. El seu pelegrinatge de quatre anys acabà quan en tenia vint-i-set.

El cadàver es va exposar al públic durant tres dies, i al soterrament acudiren nombrosíssims devots, especialment de València, la Ribera i les comarques centrals. El procés per a la seua beatificació va començar en 1947 i el 2000 va ser declarat Venerable pel papa Joan Pau II.

El pas del penitent per la Vall va despertar una gran sensació en un temps en què els vilatans eren molt impressionables, i fou motiu de xerrameques, tafaneries i murmuracions durant setmanes. Sembla que guarí una dona a Albaida i batejaren un grapat de xiquets amb el nom de Casimiro a finals del segle XIX, però malgrat l’atracció misteriosa del terciari franciscà, el seu rastre es va esfumar a la comarca. És recordat a Cavagnolo, on una placa sobre una façana informa de la seua casa natal i a més se li dedicà un vicolo, un carreró. També es rememora a Alcoi, on fou homenatjat amb un carrer al barri de la zona alta, una làpida a l’església de Sant Jordi, i se celebren actes religiosos per a implorar que se’l declare beat.

Tres raons expliquen, a parer nostre, l’oblit a la Vall. La primera es concreta en la seua curta estada. El frare va travessar la comarca de nord a sud en quatre dies.

La segona es troba en el seu polèmic ascetisme. Per a una part de la població la personalitat del penitent albergava un tret sinistre i malaltís. Les autoagressions semblaven un desig de ser castigat —portava cilici, es flagel·lava el cos i besava les nafres dels malalts— per a obtenir una gratificació masoquista, un impuls insà cap a l’autodestrucció. No eren pocs els eclesiàstics que consideraven també que tal senda a la cerca de la virtut i la perfecció era un camí errat. En suma, una adulteració, una caricatura de la religió, una ridiculització del cristianisme. La conducta immoderada del pelegrí xocava amb la sensatesa popular que aconsellava que no calia buscar el dolor, sinó saber com suportar-lo. L’actitud exagerada del frare mendicant es podia percebre, a més, com a una forma d’orgull, una arrogància dissimulada, de l’estil “a mi a humil no em guanya ningú”.

Hi ha una última raó per a l’arraconament de Casimiro Barello en la desmemòria dels valldalbaidins: la seua figura fou eclipsada per la devoció arrelada des del segle XVII per la monja agustina sor Josepa Teresa Albinyana i Gomar, la Beata Agnés de Benigànim. Una dona venerada —com en tota religiositat popular— per creients i descreguts. Un personatge més humà, més pròxim i carismàtic. Una religiosa valorada per la seua actitud de servei i significada com a símbol de mare, consellera, protectora i sanadora. Per no parlar que els dos miracles reconeguts pel Vaticà que fonamentaren la beatificació de la beniganina —amb independència de la seua veracitat científica—, foren dos actes singularitzats just per prevenir i impedir el dolor i el patiment.

The post Petjades d’un pelegrí appeared first on VilaWeb.

El mateix Karol Wojtyla reconegué la crueltat de l’Església i va declarar públicament a Olomouc (Txèquia) el maig de 1995: “Hui, jo, Papa de l’Església de Roma, en nom de tots els catòlics, demane perdó pels mals causats als no catòlics en el curs de la història turbulenta d’aquestes gents (…)”

Poc després que el tribunal haja sentenciat Zara a cadena perpètua arriba la seca i concisa comunicació de la Suprema Inquisició. El correu Palerm-Madrid i viceversa, entre consulta i resposta, ha tardat catorze mesos. La carta diu: “(…) procuren tener mas audiencias con la rea deste logar q la procuren rreducir a nuestra fe y estas las audiencias vuelvan ver votar esta causa y rremitan nuevamente lo que causaren”. El tribunal considera que ha complit l’ordre pel fet de “(…) haverse reducido a nuestra Santa fee y como se havía votado en consulta que fuese admitida a reconciliación”.

Aquesta és l’última documentació precisa sobre Zara Cantera. Entrem, doncs, en els àmbits boirosos de les especulacions.

Els noms Zara Cantera/Catalina Barón i Mariam Cantera/Serafina Barón no apareixen en els registres d’executats en cap auto de fe posterior. Les germanes no foren, doncs, declarades relapses, pecat extrem quan es cau en una heretgia de què s’ha abjurat. Dit d’una altra manera, no es van tornar a desdir davant del tribunal.

La manca de fonts documentals pot desassossegar per no saber si les valldalbaidines romangueren empresonades tota la vida a La Vicaria. Però esborrem aquesta sensació. Zara i Mariam, sentenciades el 1616, degueren ser alliberades de la presó de La Vicaria abans de 1624. Quatre raons avalen la conjectura: Primer, els condemnats a cadena perpètua per la inquisició siciliana que s’havien reconciliat amb la fe cristiana no superaven en cap cas vuit anys de presó.

Segon, qualsevol convicte reconciliat podia sol·licitar una reducció de la pena si havia transcorregut algun temps des de la sentència, si mostrava humilitat, i si la seua conducta personal s’ajustava al que volien els inquisidors. Requisits a l’abast de les dues valencianes.

En tercer lloc, el tribunal disposava de discrecionalitat absoluta sobre els convictes.

Quart i últim, la inquisició siciliana era, malgrat tot, més benèvola, o en altres paraules, menys cruel que no la practicada a la península Ibèrica. Aquesta institució, detestada tant pel poble com per la noblesa siciliana, amb 114 autos de fe públics des de 1501, fou abolida a l’illa en 1782. Les autoritats —avergonyides i previngudes— arrancaren l’escut del tribunal eclesiàstic de la façana del Palazo Chiaramonte-Steri, cremaren l’arxiu i esborraren altres signes menyspreatius de la raó humana i el dret; a València, però, encara el 1826 van penjar a la forca “l’heretge” Gaietà Ripoll, un mestre de Russafa, l’última víctima del Sant Ofici.

Les germanes ja eren lliures molt abans de l’amnistia general de maig de 1647 proclamada per les autoritats locals a causa d’una revolta ciutadana, en la qual els insurrectes palermitans alliberaren tots els reclusos. Ara bé, una vegada fora de la presó, ens enfrontem a més dubtes: Posaren les valencianes en amo, en una casa “cristiana y honrada”, tal com va proposar l’inquisidor Esteban Torrecilla y Manso durant el procés? Tornaren a veure els exmarits l’Abdili i el Braïm?

El maig de 1624, la pesta bubònica va assolar i delmar durant un any sencer la felicissima città. Sucumbiren uns deu mil habitants —inclosos el mateix virrei i el seu secretari— d’un total de cent trenta mil palermitans. Eixiren indemnes de l’epidèmia?

Una investigadora ha confirmat recentment que hi havia a l’illa una organització secreta d’assistència a la minoria musulmana. En feren ús? Embarcaren a Barbaria? I en eixe cas, trobaren la seua família bellussera? Amb el coratge i la intel·ligència de Zara, tot és possible.

Benvolguts lectors i lectores del VilaWeb Ontinyent, si visiteu Palerm adquiriu al mercat de la Vucciria dos rametes de romer -símbol, entre més coses, del renaixement i la immortalitat-, i deixeu-les al costat del mur del Palau Chiaramonte-Steri o a les seues presons.

I si vos ve més a mà de visitar Bellús, l’Estret de les Aigües o l’embassament, baixeu al riu, tireu els ramellets a l’Albaida com una ofrena, i dediqueu un pensament a Zara i Mariam. Recordar-les és fer-les viure.

FI.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (i 25) appeared first on VilaWeb.

A més, ha rebut visites del teòleg Tomasso di Ancona. Aquest home, de l’ordre dels teatins que l’obliga a la vida conventual, l’austeritat i la pràctica d’una forta pietat, resulta decisiu en el destí de Zara. Els consells del sacerdot han afluixat a la valenciana les resistències a canviar de fe.

Zara sol·licita una audiència. El 27 de juny, davant dels inquisidors manifesta estar penedida, demana perdó i instrucció cristiana. Ha resat al crucifix, Santa Caterina i Sant Antoni pintats a la seua cel·la, els quals, afirma, l’han apartada de la “setta de los moros”. Afig que en un somni: “le aparecia nuestra señora con el niño en braços y tenia Un Rosario en el cuello, y dimas desto el haver Visto Venir de Berberia algunos turcos y moros a tierra de cristianos y que assi le parecçio que tenia ella mas obligaçion de haquello aviendo naçido en tierra de cristianos”.

Darrere de l’aparició es troba, sens dubte, l’habilitat i el tacte del teatí Tomasso di Ancona. La majoria dels moriscos detinguts per la inquisició, alliçonats per aquest clergue —entestat a alleugerir els patiments de les víctimes—, seguien la mateixa pauta. La majoria dels desterrats valencians declaraven visions quasi idèntiques per a demanar el perdó i la reconciliació amb la fe catòlica.

Tomasso di Ancona, a més, ha ajudat Zara a plantejar què dir davant el tribunal, a aprendre a senyar-se, a recitar la Salve Regina i el Credo en llatí, i el Pater Noster i l’Ave Maria en castellà.

Tres dies després, en una nova compareixença, la bellussera ratifica el seu propòsit de convertir-se. El Tribunal, per si de cas, vol comprovar si la voluntat de la convicta és ferma i torna a cridar-la el 7 de juliol. La valldalbaidina reitera que vol viure i morir com a cristiana, demana ser reconciliada amb la fe catòlica i assegura que complirà la penitència que li siga imposada.

Els tres jutges i els tres consultors, satisfets, es reuneixen l’11 de juliol i acorden un tercer veredicte: “Catalina barón en cristiano y en morisco Zara que salga en auto publico de fe con habito penitençial donde se le lea su sentençia sea Reconciliado en forma con confiscaçion de bienes y carçel perpetua con el dicho habito”.

Els sis sentenciadors coincideixen a commutar-li la pena de mort per la cadena perpètua. Zara se salva del foc! No obstant això, com ha escrit l’historiador Arthur S. Tuberville: “encara que una persona es deslliure de la foguera, quan passa per les urpes de la inquisició sempre n’ix socarrada”.

Mariam Cantera/Serafina Barón, la mig germana menuda, practicava un islam més moderat que el de Zara. De tota manera, ha seguit els mateixos passos, així que suportarà la mateixa condemna.

Zara té vint-i-quatre anys, ha passat tretze mesos empresonada a La Vicaria i tretze mesos més a les masmorres secretes. Després d’eixe suplici, tan injust com innecessari, la cadena perpètua és una sentència monstruosa i clarament desproporcionada si es compara amb la dels altres moriscos convertits.

Zara i Mariam desfilen en l’auto de fe des del palazzo Chiaramonte-Steri la matinada del dissabte 11 de febrer de 1617. Caminen descalces amb un caputxó llarg de natzaré al cap, revestides amb la gramalleta de “crim d’heretgia greu, penedit i reconciliat” —flames dibuixades cap avall per haver-se salvat de la foguera—. En la part inferior del sambenet es publiciten els seus noms, procedència i delicte.

Davant seu avancen els convictes “penitents” amb cap descobert —alguns amb sogues al coll en senyal que seran assotats o enviats a galeres, i altres amb mordasses a la boca per blasfems—. Juntament amb les germanes caminen els “reconciliats”. I darrere, Margherita Cherubina, condemnada a mort. Tots els reus, una vintena, desfilen escortats per la milícia inquisitorial i seguits d’una llarga processó de notables.

La comitiva recorre uns mil metres i arriba a la plaça de San Domenico. Els convictes pugen al cadafal. Se celebra una missa amb sermó. En acabar, l’inquisidor més veterà, el septuagenari Domingo de Llanes Espriella agita una campaneta, llegeix les sentències mentre va exhibint els culpables un darrere l’altre perquè el nombrós públic assistent a la festa-espectacle els conega, un cerimonial que dura hores. Després, a requeriment d’aquest ancià, els reus abjuren dels seus errors. Tots excepte la islamitzant d’origen turc Marguerita Cherubina, la qual és baixada del “tablado” i lliurada a les autoritats civils. Una nova i llarga comitiva ix de la ciutat emmurallada i es dirigeix al descampat de l’Ucciardone, on la musulmana és cremada viva.

A la nit, Zara i Mariam són conduïdes a l’Església de San Domenico a la missa de clausura de l’auto de fe. L’endemà, són traslladades a la presó de La Vicaria per a complir la condemna.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (24) appeared first on VilaWeb.

Si haguérem escrit el text a mà, benvolguts lectors i lectores del VilaWeb Ontinyent, observaríeu la cal·ligrafia tremolosa. Voten que Zara desfile amb la gramalleta infamant, que escolte la sentència públicament en el “tablado”, i que siga transferida al poder civil perquè la cremen en una foguera. La inquisició no castiga ni mata ningú, senzillament delega el treball brut. Quant a l’embargament, el Sant Ofici té poc on rascar.

Vots de l’inquisidor Torrecilla y Manso i del consultor Rosso: Sobreseïment de la causa fins que el fiscal prove fefaentment que la rea fou batejada i que “(…) la Rea sea puesta en una casa honrrada, donde sea encargada, y que no le consientan que hable con Moros, y que con suavidad podria ser que se reduxese que es lo que se ha de pretender antes de llegar a la pena ordinaria [de mort] (…)”.

Torrecilla i Rosso són del parer que Zara, com tots els altres moriscos valencians, adoptarà amb el temps els usos i costums quotidians de la vida palermitana.

Domingo de Llanes, el veterà president del Tribunal, sap que no és convenient la divisió dels vots davant una pena capital i intenta convéncer el jutge Torrecilla i el teòleg Rosso. Argumenta que tot i no tenir el document de la fe de baptisme, la “prova” del fiscal és sòlida i s’assenta sobre tres fonaments:

Primer, hi ha testimonis que afirmen que la convicta està batejada perquè ella ho va dir davant seu (Miquel Brundo, Esperança Brunda, i Bruca Embarca, tres servents de monsenyor Fernando de Matienzo, membre del tribunal); segon, ho va assegurar el cosí germà de Zara, de Bellús (la va delatar per a evitar conflictes amb la Inquisició i quedar-se a viure a Palerm); i tercer, des de València no s’ha rebut cap document en sentit contrari, en altres paraules, regeix el principi de culpabilitat i la valldalbaidina no ha demostrat que no està batejada.

Segona votació: unanimitat. Zara és condemnada a la foguera en un auto de fe amb la gramalleta —la manteta o la tabella (el tauler) li deien els sicilians—, el sambenet d’heretge pertinaç.

La bellussera, macilenta i descolorida, reacciona a la sentència sense plors ni sanglots. No té l’ànim per a res. Resta en capella, reclosa en una cel·la de les presons secretes.

El tribunal confia que una temporada més en la masmorra la doblegarà. La missió dels inquisidors és, fonamentalment, reconciliar la rea amb la fe catòlica. O, si més no, fer que Zara es penedisca, que salve l’ànima i evite la condemnació eterna; si reconeix l’”error”, el suplici serà més humà: l’asfixiaran amb el garrot abans de cremar-la.

Tres mesos després del veredicte, el 16 de març de 1616, la fan comparéixer en la Sala del Secret. La jove ja no contesta a les preguntes. Els inquisidors la prevenen: “si sigue la setta de mahoma ira infaliblemente al infierno”.

L’apel·latiu Zara, que en àrab significa “flor, florent i florida”, sembla ara una burla feridora a la vista de l’aspecte malaltís de la xicona. Després de l’exhortació del tribunal pronuncia unes paraules, o més aïnes les gemega: “el Rey la hecho de Espania por mora y mora quiere morir, y la setta de Mahoma le ensenaron sus padres, y no la ley de los xpianos, y que quiere yr donde ellos estan a Berberia y al infierno si alla estan, y que no quiere ser xptiana por fuerça porque no le sale del corazon (…) y no tiene nada mas que dezir”.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (23) appeared first on VilaWeb.

Tampoc s’ha de menystenir la foscor llòbrega, l’efecte de la privació de la llum solar sobre l’organisme, la salut mental i l’estat d’ànim. Tot plegat desploma Zara en una barreja d’estrés, ansietat, depressió i decaïment físic. La jove, sempre intrèpida i plena d’energia, perd la capacitat de sentir i pensar amb claredat.

El 12 d’octubre de 1615, Zara demana una audiència. Cada dia més demacrada i eixuta, es queixa amargament davant dels inquisidors d’estar sola, que “per l’amor de Déu” li envien algú per a “no desesperar-se”. Abatuda, clama que la deixen anar a Barbaria.

Els jutges deliberen sobre com “reduir-la i apartar-la de l’error”. Afortunadament per a la valldalbaidina no poden extraure-li la confessió d’estar batejada sota tortura. El fiscal no ho torna a nomenar ni ho proposa. El baptisme és un sagrament que ningú no pot recordar.

El tribunal resol d’enviar-li dos doctors eclesiàstics, el teatí Tomasso di Ancona del convent de Santa Maria della Catena, i el jesuïta César Bosco. Poc després, els religiosos tracten de persuadir-la amb arguments teològics barrejats amb advertències perquè se “salve”. L’endemà de l’encontre, tots dos teòlegs informen els jutges que la rea no té por de la pena capital. Els ha confiat que: “si la han de ahorcar que la ahorquen luego, y si vender que la vendan o embien a Berbería donde está su padre, y si estuviere en el infierno que allá quiere yr a buscarle y que no se cansen en que se haga cristiana porque no lo ha de ser”.

Cinc setmanes després, la bellussera toca fons. No aguanta més la reclusió en les secretes i sol·licita una altra audiència. Fa mesos que, literalment, no veu el sol. El 16 de novembre de 1615 compareix davant del tribunal amb un semblant consumit, la figura flaca i un aire desmillorat. Zara demana una solució ràpida que li alleugere el patiment. El president la torna a la masmorra per a acabar d’ablanir-la.

Al cap de pocs dies la trauen de la cel·la. En la Sala del Secret i davant dels tres jutges inquisidors i dels teòlegs Vincencio Joan Cardo i Tomasso di Ancona li pregunten si vol convertir-se. La reclusa mostra un cos debilitat, exhaust, quasi exànime, i respon sense vitalitat amb una negativa. Els doctors de l’Església li expliquen que està en perill de perdre l’ànima i el cos. Els inquisidors l’avisen sense circumloquis que es troba en l’avantcambra de la mort i de l’infern.

En aquest punt del procés, Zara ha esdevingut insensible, indiferent a tot, com si estiguera anestesiada. Els convictes de les secretes, alguns dels quals encadenats i torturats, reaccionen cadascú a la seua manera. Uns anys més tard, en la mateixa presó, el frare herètic Diego La Matina, després d’algunes sessions de turment, embogirà, trencarà els grillons que l’immobilitzen al mur i amb cops de cadena matarà l’inquisidor Juan López de Cisneros.

Sense perdre la coherència del discurs, Zara agabella forces i amb dificultat replica a l’advertència dels eclesiàstics “que no se cura de perder el alma y el cuerpo […] y que si mucho la aprietan, ella mismo matará a su cuerpo antes de veinte y quatro oras y que la Provean luego y si la quieren ahorcar o quemar lo hagan luego”.

Encara li queda energia per a maleir Juan de Georgio, el capità de la galera reial Escalona que la comprà com a esclava i la va portar a Sicília, i a qui la va enganyar “para que dixese que queria ser xptiana”, probablement l’advocat Francisco Canela, l’alcaid de la presó, l’alferes Pedro de Arana o alguna companya de presó.

El procés no avança. Fa sis mesos que el Tribunal va demanar consell a la Suprema de Madrid sobre què fer amb “Catalina de Barón” i encara no en sap res. El president espera quatre setmanes més una carta que no arriba. Finalment, a mitjan mes de desembre determina de despatxar el cas abans que s’acabe l’any i convoca el col·legi inquisitorial i els teòlegs Vincencio Rosso, Horacio Vanny i Antonio de Bolonya per a votar una segona sentència.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (22) appeared first on VilaWeb.

La valenciana no ho sap, però l’han convocada per un altre assumpte: el fiscal ha rebut del rector de la parròquia de Bellús una còpia de la fe de matrimoni. El document, traduït al castellà pel notari Nofre Blai Borja de Xàtiva i remés a Palerm, diu així:

“En treinta y uno de Agosto de mil y seiscientos y ocho, yo fray Roque Arroyo, Retor, (…), despose por palabras de presente, en la entrada de la casa de Gaspar Cantera a Miguel Cotendi, hijo de Frances Cotendi y Catalina Cantera, donzella, hija de Gaspar Cantera, todos naturales deste lugar de Vellus, testigos, Cuevas, el Alguazil, y Agustin Verdugo, Alcayde (…)”.

Tanmateix, el fiscal no ha aconseguit la fe del baptisme. El llibre parroquial del primer sagrament comença en 1596 i la reclusa va nàixer en 1592, un fet descoratjador per a l’acusació perquè no li proporciona una prova fefaent que la valenciana està batejada i que, en practicar l’islam, ha consumat el “crim d’apostasia”.

Per a demostrar-ho al tribunal i fonamentar eixa gravíssima imputació, el fiscal farà servir dos procediments. Primer, procurarà d’evidenciar que Zara sol mentir, i, en segon lloc, aportarà més avant les actes dels testimonis que afirmen haver sentit de boca de la valenciana que l’havien batejada al seu poble.

El president enceta la sessió i dóna la paraula a la part acusadora. El fiscal Pedro de Torres Morales sembla ara un personatge avant la lettre de les pel·lícules de tribunals de Hollywood. Només li falta passejar-se per davant de Zara amb la fe de matrimoni enrotllada en la mà. Parafrasegem l’interrogatori:

—Recorda els noms i cognoms del seu marit, els dels testimonis del casament i el nom del rector de Bellús?

—Al meu marit li deien Aly, en cristià Miquel. No em vénen a la memòria els noms dels moriscos presents el dia del casament, ni el nom del capellà —respon Zara.

—Recorda si el llinatge del seu marit era Cotendi i al seu pare li deien Francesc Cotendi?

“Com ha pogut assabentar-se’n?”, deu de pensar la valldalbaidina. Probablement, intueix que li ha preparat un parany. Si es desdiu del que ha declarat, confirma que ha comés perjuri, una transgressió que la perjudica. Fuig d’eixa opció i tria arriscar-se refermant el que havia dit abans davant del Tribunal:

—No he sentit dir mai eixe nom, ni tampoc que fóra fill de Francesc Cotendi.

Zara ha caigut en el llaç. El fiscal només ha d’estrényer la baga:

—Recorda si era filla de Gaspar Cantera, de Bellús, i, per tant, el seu propi cognom és Cantera?

—A mon pare li deien Mahamet pel carrer, i era turc de Constantinoble.

—Recorda si a Bellús tenia parents moriscos amb els cognoms Cotendi o Cantera?

—Hi havia eixos cognoms al poble, però no he sabut mai que foren parents meus.

I ara el cop d’efecte: el fiscal desplega la còpia de l’acta matrimonial, la mostra als jutges i demostra que la valenciana ha mentit, ha comés delicte de perjuri i no sempre diu tota la veritat.

El president, aspre, amonesta Zara amb duresa. Els tres inquisidors acorden de no retornar-la a la presó de La Vicaria, on hi ha més llum, més espai, i la vida és més distreta, sinó que la confinen a les masmorres del soterrani del palazzo.

A les carceri dei penitenziati l’obscuritat és tan espessa i les jornades tan monòtones que la jove perd el compte del temps. Sens dubte, hauria preferit la presó civil i haver fet el curt passeig per la piazza Marina fins a la via del Cassaro, respirar aire fresc, veure el sol, entrelluscar l’animació dels carrers i sentir l’enrenou del barri de la Kalsa. Transcorren trenta-vuit dies fins que el 9 d’octubre de 1615 els jutges manen la compareixença de la rea.

No hi ha veredicte encara, sols preguntes i més preguntes. La valldalbaidina contesta —i ja és la cinquena vegada— que ha dit tota la veritat. Ara és més desconfiada, més suspicaç. No vol tornar a caure en una martingala saducea, eixos interrogants en què qualsevol resposta compromet. Opta pel màxim laconisme i afig que no té res més a dir.

L’inquisidor Esteban Torrecilla y Manso l’exhorta: “Por dios y su bendita madre que se aparte de la setta de Mahoma y se convierta para salvar su cuerpo y su alma”.

La valenciana ha pogut comprovar que aquest jutge sol mostrar-se compassiu i decideix de respondre-li que vol ser “mora y morir com a mora”, que dirà el mateix encara que passen cent anys i vol anar a Barbaria amb son pare “aunque viva en la casa del diablo”. Amb integritat i un tret feminista (cum grano salis) afig: “porque no quiere engañar a ninguno y podria dezir que se convierte y es xptiana por salir deste travaxo y despues huirse que aunque es muger se puede huir, y que no quiere que la llamen Catalina sinó Zara (…)”.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (21) appeared first on VilaWeb.

La valldalbaidina replica una vegada més: “un moro de berberia se puede convertir pero los moriscos y Moriscas no se convierten”.

En una audiència posterior, el secretari escriu que Zara declara que “siempre ha sabido que es mora y no baptizada porque no save que lo sea y no recuerda haberse convertido (…) en la vicaria ha hecho zala y guadoc (…) y otras ceremonias de mora porque lo es y aunque la quemen o ahorquen no diría otra cosa si se hallare y provare que ella es bautizada que aquí esta y que hagan de ella lo que quisieren pero que no lo es sino hija de turco”.

El fiscal agreuja la llista d’acusacions amb un altre càrrec, la “simulació”. Demana als jutges que la rea siga declarada “Revocante perjura ficta varia y simulada consintiente y pertinaz Appostata (…) y su persona sea Relaxada a la Justicia y brazo seglar”.

Dit sense eufemismes de jurisconsult, sol·licita per segona vegada la pena capital.

La causa conclou i Zara és tornada a la presó de La Vicaria. El tribunal no convoca de moment els doctors eclesiàstics per a deliberar i votar una segona sentència. Es limita a esperar. L’aguant i la dilació són una forma de setge a l’enrocament de la valldalbaidina.

La moratòria sembla també un punt de vacil·lació en el Sant Ofici palermità. Els inquisidors solen ser molt picallosos en qüestions legals, i el cas de Zara deu causar-los maldecaps. La situació jurídica dels moriscos ibèrics expulsats que es troben en territori de l’imperi hispànic és embrollada, complexa i controvertida.

Fins aquell moment, tots els moriscos valencians desterrats que han recalat a Sicília, voluntàriament o per força, s’han convertit. És curiós: es mostraven tan fonamentalistes abans de l’expulsió, i a Sicília, més o menys a repel, abandonen l’islam. Potser és perquè resten aïllats de la seua cultura, de les pràctiques religioses, de la família i, a més, en són pocs per a formar una comunitat cohesionada. En el fons, molts deuen pensar que a l’illa poden viure millor que no al Magrib.

El tribunal no disposa, doncs, de precedents sobre què fer amb una morisca irreductible com Zara Cantera, que a té un passaport a Barbaria concedit pel mateix Virrei. Per tot això, els jutges de Palerm remeten còpia de la documentació del “proceso de fe contra Catalina de Barón” a la Suprema Inquisició de Madrid demanant directrius sobre el cas particular.

El segon jutjament conclou el setembre de 1614. Zara es manté ferma en la seua fe. Per què s’ha desdit de la intenció de cristianitzar-se i no segueix el camí dels seus paisans valencians?

Intuïm hostilitat i ràbia contra el Sant Ofici. Hi ha influït també l’abrupta defecció del seu marit l’Abdili, i la del cunyat, el Braïm. Quina decepció! A més, deu sentir-se desenganyada del veïnat que l’ha denunciada, de les companyes de presó que l’han delatada, de la maldat del gènere humà.

Té sempre present i repeteix sovint l’aleia alcorànica de la Sura CIX que degué escoltar per influència dels estudiants i alfaquins de l’antiga madrassa de Bellús, que “cadascú se salva en la seua pròpia religió”. I per molt que li predicaren al poble els franciscans alcantarins del convent de Benigànim, per molts sermons del rector, per molt que la coaccionen els inquisidors, Zara no pot concebre que l’islam no siga una religió vertadera i que sa mare, els familiars, veïns i avantpassats difunts estiguen en l’infern.

Zara es manté ferma. No sabem què li passa pel cap mentre espera la segona sentència en la presó de La Vicaria. El nou veredicte es demorarà dies, setmanes, mesos. Un any sencer.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (20) appeared first on VilaWeb.

Se’ls ordena “so pena de doscientos açotes y tres años de galeras a cada uno no lleguen de oy en adelante a la dicha grada y carzer ni hablen con las dichas moriscas ni les lleven de comer”.

Una singular ordre d’allunyament, mitjançant la qual la judicatura “protegeix” les germanes d’un influx religiós indesitjable.

Els esclaus turcs s’engallen. Creuen que els seus amos els faran costat. L’Abdili és propietat d’un noble, el marqués de la Motta; Braïm pertany a Gerónimo Ferret, capità de la galera Almiranta, la nau insígnia de l’esquadra marítima siciliana. Els concunyats repliquen al tribunal que no pensen acatar el mandat perquè les valencianes són les seues mullers. Desobeiran —manifesten altius— encara que els condemnen a pena de galeres o els pengen. Rematen la diatriba afirmant que si Zara i Mariam es fan cristianes les abandonaran.

L’actitud dels turcs irrita fins a la indignació els inquisidors. L’ancià president del tribunal s’encoleritza i no sols els amenaça d’assotar-los, lligar-los amb grillons i encadenar-los a un banc de rem en un vaixell de Sa Majestat Felip el Piadós, sinó que en virtut del dret canònic i el principi favor fidei, declara nuls els seus matrimonis —dos infidels i, mentre no es demostre el contrari, dues renegades—. De manera fulminant dissol els dos casaments. Posa fi a la sessió i despatxa els turcs prohibint-los terminantment que s’acosten i parlen amb les bellusseres.

Els inquisidors i el fiscal resten a la Sala de les Audiències per a debatre la conveniència que Zara torne a les presons secretes, com ajudar-la en la conversió i que no peque en públic. Finalment, acorden de reobrir el cas per tal d’ajustar la primera sentència. Sí, benvolguts lectors i lectores del VilaWeb Ontinyent, heu llegit bé: la inquisició no seguia el principi non bis in idem dels processos ordinaris i podia jutjar les vegades que fóra menester pels mateixos fets.

L’endemà, les germanes es queden desconcertades per l’absència sobtada dels marits. No saben que l’Abdili i el Braïm no tornaran mai més a la presó de La Vicaria. Quatre dies després, el matí del 5 de setembre, el tribunal mana que Zara comparega de nou en la Sala del Secret.

La bellussera s’assabenta que hi ha més acusacions contra ella. Quan se li notifica oficialment que el seu matrimoni ha estat anul·lat i que l’Abdili té prohibit d’acostar-se-li, Zara, commocionada, s’afona. Sense el seu estimat, la cosmopolita Palerm no té sentit per a ella. La seua família extensa està al Magrib i no la pot socórrer ni reconfortar, així que s’aferra a l’únic que l’empara: la seua fe.

Admet, aleshores, totes les acusacions de les companyes de presó. Reconeix que si va sostenir que es convertiria fou perquè no sabia què dir. El seu cor és musulmà —afirma—, i encara que la cremen o la pengen no declararà una altra cosa. Demana que la deixen en la fe de son pare i li permeten d’anar a Barbaria.

El fiscal, esbalaït i complagut alhora pel que acaba de sentir, afig un altre càrrec a la llista d’acusacions contra la rea. El de “revocante”, per desistit del propòsit de convertir-se.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (19) appeared first on VilaWeb.

Però, ai! Un mes després del confinament, a finals d’agost, el tribunal eclesiàstic comença a interrogar secretament les cinc companyes de cel·la i el fiscal les sotmet a una cascada de preguntes sobre els avanços en la conversió de les valldalbaidines.

Geronima Labalba, de Cammarata (Agrigento, Girgenti en sicilià), vinti-i-set anys, testifica que Zara li va fer saber un dia que accedí a la conversió per por al Sant Ofici; tanmateix, ella i la germana volen ser musulmanes. La siciliana afirma que les seues companyes les han vistes menjar carn en divendres, i no sap res més perquè no entén el “turc” que parlen entre elles.

Chica Stila, també de Cammarata, dènou anys, declara que quan preguntà pels motius del seu empresonament, les germanes contestaren que perquè volien convertir-les en cristianes, no obstant això elles volen la llei islàmica, ja que “cada uno se salva en su ley”, respongueren. A la qüestió del fiscal de si han manifestat que es convertien per por, assegura que no ho ha sentit.

Francesca Librini, de Mazara (Trapani, Tràpani en sicilià), vint-i-un anys. Confirma que les valencianes mengen carn els divendres i filen en diumenge. Es llaven nues i senceres fent burla de les dones cristianes. No sap si estan batejades i no les ha sentides dir mai que es convertien per por.

Catarina Espinela, de Patti (Messina, Missina en sicilià), vint-i-sis anys, les ha sentit manifestar que “antes se dejarían ahorcar que ser xptianas”. Mengen carn en divendres, es llaven nues, oren sense creu i resen la zalà. No les ha sentides dir això de la por, però el que sí que solen mencionar, afegeix, és que cadascú se salva en la seua religió.

Betta Amanti, àlies Barone, de Palerm —Palermo, en sicilià Palemmu—, exposa que les germanes “eran moras y querían ir a su tierra a Berberia con sus padres”. Zara li va dir a l’alcaid de La Vicaria —conta la palermitana— que no li diguera el nom de Catalina. Creu que la valenciana no està batejada i no recorda allò de convertir-se per por.

De les declaracions de les cinc sicilianes conjecturem que la intenció de Zara era de seguir la taqiyya, una pràctica consistent a fingir que professa el cristianisme i dissimular la seua fe musulmana en una situació coactiva i perillosa. Val a dir que eixa actitud, dins la branca sunnita de l’islam —la de Zara i els moriscos valencians— era controvertida, i molts creients consideraven que la integritat era preferible a la simulació.

Quant als jutges, infereixen tres fets cardinals després dels interrogatoris: Zara i Mariam volen ser musulmanes, practiquen ritus islàmics i reben visites dels marits cada dia.

Aquesta última circumstància és la que més exaspera els inquisidors. Estan convençuts que els turcs són una pèssima influència, un destorb en la conversió de les bellusseres. El tribunal mana la compareixença urgent de l’Abdili i el Braïm.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (18) appeared first on VilaWeb.

Una pena benigna que casa amb la humilitat i l’afabilitat dels cognoms del jutge, un home compassiu que es mostrarà indulgent durant tot el procés.

Els magistrats Matienzo i Llanes, i els doctors de l’Església Cardo, Vanny i Mastrile, s’inclinen perquè la valenciana es confesse, isca en un auto de fe amb l’hàbit de penitent —un sambenet infamant— i li’l lleven quan torne de l’acte; així mateix, que vaja a missa els diumenges i festes de guardar, que declare sovint els seus pecats en el sagrament de la penitència, i complisca un any de presó.

La votació emet un resultat de cinc vots contra un a favor d’aquesta darrera proposta.

Zara té en eixe moment vint-i-dos anys. No sabem què esperava i com s’ha pres el veredicte dels dotze mesos de reclusió. Si poguera comparar la seua condemna amb la d’altres convictes amb “delictes” semblants, s’adonaria que la sentència és suau: Zara/Vincència, l’amiga almoinera, denunciada també com a islamitzant, serà condemnada poc després a confiscació de béns, a dur l’hàbit penitencial i a dos anys de presó.

Quant a l’auto de fe, Zara Cantera devia conéixer el cerimonial i, sens dubte, sabia què era un sambenet. Set mesos després d’arribar a Palerm, ja hi va haver un acte inquisitorial el 13 de juny de 1610 en la plaça de San Domenico amb vint-i-un reus.

Segurament va sentir abans l’anunci de l’espectacle en alguna plaça, cantó o mercat. La vespra de l’auto de fe, a poqueta nit, degué contemplar els palermitans desfilant en processó, amb ciris i torxes darrere d’una creu verda que es cobria en arribar a San Domenico amb un vel negre en senyal de dol pels pecadors.

L’endemà, primer diumenge després del Corpus, hauria pogut observar una altra comitiva encapçalada per don Pedro de Torres Morales —fiscal del Tribunal del Sant Ofici— enarborant un penó amb una creu blanca formada per dos troncs de llenya. Darrere d’ell, els convictes reconciliats amb l’Església; després, els frares dominics; a continuació els reus “relaxats” —els condemnats a mort—, seguits de delegacions religioses, civils i militars.

Si Zara hagués entrat en l’església de San Domenico, hauria sentit un sermó contra els delictes dels penats. Fora, en la plaça, veuria la pujada dels convictes al cadafal —abillats amb sambenets—, hauria sentit les sentències esglaiada pel dramatisme, la teatralitat esgarrifosa i l’expectació per veure si hi havia penediments d’última hora. I finalment distingiria els qui eren lliurats al braç secular que duia a terme els càstigs.

És possible que assistira també a l’auto de fe posterior, el de la Quaresma de 1612, amb vint-i-sis presidiaris. Potser es fixara en els sambenets i discernira el significat de les seues formes, colors i la seua correspondència amb les condemnes.

Dos dies després del veredicte, el 21 de juliol de 1614, com que la carcere dei penitenziati del Palazzo Chiaramonte-Steri està repleta, traslladen Zara a la presó de La Vicaria. En el nou presidi civil se li lliurarà un carlí de plata diari per al manteniment.

Fa vuitanta-tres que no veu la llum del sol. La tastarà uns minuts: Zara ix del soterrani del Palazzo custodiada per la patrulla del capità Joan de Valdés, travessa la piazza Marina fins a arribar a la via Càssaro on se troba la presó de La Vicaria. En total, a penes dos-cents cinquanta metres d’aire pur.

Junt a Zara va Mariam, la germanastra, a qui han jutjat paral·lelament i han sentenciat a la mateixa pena.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (17) appeared first on VilaWeb.