30.07.2022 - 01:01
|
Actualització: 30.07.2022 - 11:29
A mesura que passen els dies, l’ànim de Zara defalleix. El fred humit, la pudor de les substàncies orgàniques en descomposició, la pestilència per la mala ventilació; els plors, lamentacions i crits de desesperació de les companyes de cel·la; els esclafits dels forrellats, els gemecs de les portes de ferro; els alarits dels torturats; la injustícia de la situació i un destí térbol: és tot tan excessiu!
Tampoc s’ha de menystenir la foscor llòbrega, l’efecte de la privació de la llum solar sobre l’organisme, la salut mental i l’estat d’ànim. Tot plegat desploma Zara en una barreja d’estrés, ansietat, depressió i decaïment físic. La jove, sempre intrèpida i plena d’energia, perd la capacitat de sentir i pensar amb claredat.
El 12 d’octubre de 1615, Zara demana una audiència. Cada dia més demacrada i eixuta, es queixa amargament davant dels inquisidors d’estar sola, que “per l’amor de Déu” li envien algú per a “no desesperar-se”. Abatuda, clama que la deixen anar a Barbaria.
Els jutges deliberen sobre com “reduir-la i apartar-la de l’error”. Afortunadament per a la valldalbaidina no poden extraure-li la confessió d’estar batejada sota tortura. El fiscal no ho torna a nomenar ni ho proposa. El baptisme és un sagrament que ningú no pot recordar.
El tribunal resol d’enviar-li dos doctors eclesiàstics, el teatí Tomasso di Ancona del convent de Santa Maria della Catena, i el jesuïta César Bosco. Poc després, els religiosos tracten de persuadir-la amb arguments teològics barrejats amb advertències perquè se “salve”. L’endemà de l’encontre, tots dos teòlegs informen els jutges que la rea no té por de la pena capital. Els ha confiat que: “si la han de ahorcar que la ahorquen luego, y si vender que la vendan o embien a Berbería donde está su padre, y si estuviere en el infierno que allá quiere yr a buscarle y que no se cansen en que se haga cristiana porque no lo ha de ser”.
Cinc setmanes després, la bellussera toca fons. No aguanta més la reclusió en les secretes i sol·licita una altra audiència. Fa mesos que, literalment, no veu el sol. El 16 de novembre de 1615 compareix davant del tribunal amb un semblant consumit, la figura flaca i un aire desmillorat. Zara demana una solució ràpida que li alleugere el patiment. El president la torna a la masmorra per a acabar d’ablanir-la.
Al cap de pocs dies la trauen de la cel·la. En la Sala del Secret i davant dels tres jutges inquisidors i dels teòlegs Vincencio Joan Cardo i Tomasso di Ancona li pregunten si vol convertir-se. La reclusa mostra un cos debilitat, exhaust, quasi exànime, i respon sense vitalitat amb una negativa. Els doctors de l’Església li expliquen que està en perill de perdre l’ànima i el cos. Els inquisidors l’avisen sense circumloquis que es troba en l’avantcambra de la mort i de l’infern.
En aquest punt del procés, Zara ha esdevingut insensible, indiferent a tot, com si estiguera anestesiada. Els convictes de les secretes, alguns dels quals encadenats i torturats, reaccionen cadascú a la seua manera. Uns anys més tard, en la mateixa presó, el frare herètic Diego La Matina, després d’algunes sessions de turment, embogirà, trencarà els grillons que l’immobilitzen al mur i amb cops de cadena matarà l’inquisidor Juan López de Cisneros.
Sense perdre la coherència del discurs, Zara agabella forces i amb dificultat replica a l’advertència dels eclesiàstics “que no se cura de perder el alma y el cuerpo […] y que si mucho la aprietan, ella mismo matará a su cuerpo antes de veinte y quatro oras y que la Provean luego y si la quieren ahorcar o quemar lo hagan luego”.
Encara li queda energia per a maleir Juan de Georgio, el capità de la galera reial Escalona que la comprà com a esclava i la va portar a Sicília, i a qui la va enganyar “para que dixese que queria ser xptiana”, probablement l’advocat Francisco Canela, l’alcaid de la presó, l’alferes Pedro de Arana o alguna companya de presó.
El procés no avança. Fa sis mesos que el Tribunal va demanar consell a la Suprema de Madrid sobre què fer amb “Catalina de Barón” i encara no en sap res. El president espera quatre setmanes més una carta que no arriba. Finalment, a mitjan mes de desembre determina de despatxar el cas abans que s’acabe l’any i convoca el col·legi inquisitorial i els teòlegs Vincencio Rosso, Horacio Vanny i Antonio de Bolonya per a votar una segona sentència.
