09.08.2022 - 17:00
|
Actualització: 09.08.2022 - 17:11
Primavera de 1616. Zara ix lentament de l’estat de letargia. Recupera la salut, la presència física, l’ànim, les ganes de viure. Veu les coses d’una altra manera. Ha reflexionat a fons. Potser ha parlat amb companyes de cel·la, que amb el temps han esdevingut bones amigues. Ha considerat el més convenient o el menys perjudicial per a ella i la seua germana, més jove i sentenciada a la mateixa pena. Sembla que s’ha espavilat i valore que, com s’ha dit sempre al país on va nàixer i criar, “val més perdre que més perdre”.
A més, ha rebut visites del teòleg Tomasso di Ancona. Aquest home, de l’ordre dels teatins que l’obliga a la vida conventual, l’austeritat i la pràctica d’una forta pietat, resulta decisiu en el destí de Zara. Els consells del sacerdot han afluixat a la valenciana les resistències a canviar de fe.
Zara sol·licita una audiència. El 27 de juny, davant dels inquisidors manifesta estar penedida, demana perdó i instrucció cristiana. Ha resat al crucifix, Santa Caterina i Sant Antoni pintats a la seua cel·la, els quals, afirma, l’han apartada de la “setta de los moros”. Afig que en un somni: “le aparecia nuestra señora con el niño en braços y tenia Un Rosario en el cuello, y dimas desto el haver Visto Venir de Berberia algunos turcos y moros a tierra de cristianos y que assi le parecçio que tenia ella mas obligaçion de haquello aviendo naçido en tierra de cristianos”.
Darrere de l’aparició es troba, sens dubte, l’habilitat i el tacte del teatí Tomasso di Ancona. La majoria dels moriscos detinguts per la inquisició, alliçonats per aquest clergue —entestat a alleugerir els patiments de les víctimes—, seguien la mateixa pauta. La majoria dels desterrats valencians declaraven visions quasi idèntiques per a demanar el perdó i la reconciliació amb la fe catòlica.
Tomasso di Ancona, a més, ha ajudat Zara a plantejar què dir davant el tribunal, a aprendre a senyar-se, a recitar la Salve Regina i el Credo en llatí, i el Pater Noster i l’Ave Maria en castellà.
Tres dies després, en una nova compareixença, la bellussera ratifica el seu propòsit de convertir-se. El Tribunal, per si de cas, vol comprovar si la voluntat de la convicta és ferma i torna a cridar-la el 7 de juliol. La valldalbaidina reitera que vol viure i morir com a cristiana, demana ser reconciliada amb la fe catòlica i assegura que complirà la penitència que li siga imposada.
Els tres jutges i els tres consultors, satisfets, es reuneixen l’11 de juliol i acorden un tercer veredicte: “Catalina barón en cristiano y en morisco Zara que salga en auto publico de fe con habito penitençial donde se le lea su sentençia sea Reconciliado en forma con confiscaçion de bienes y carçel perpetua con el dicho habito”.
Els sis sentenciadors coincideixen a commutar-li la pena de mort per la cadena perpètua. Zara se salva del foc! No obstant això, com ha escrit l’historiador Arthur S. Tuberville: “encara que una persona es deslliure de la foguera, quan passa per les urpes de la inquisició sempre n’ix socarrada”.
Mariam Cantera/Serafina Barón, la mig germana menuda, practicava un islam més moderat que el de Zara. De tota manera, ha seguit els mateixos passos, així que suportarà la mateixa condemna.
Zara té vint-i-quatre anys, ha passat tretze mesos empresonada a La Vicaria i tretze mesos més a les masmorres secretes. Després d’eixe suplici, tan injust com innecessari, la cadena perpètua és una sentència monstruosa i clarament desproporcionada si es compara amb la dels altres moriscos convertits.
Zara i Mariam desfilen en l’auto de fe des del palazzo Chiaramonte-Steri la matinada del dissabte 11 de febrer de 1617. Caminen descalces amb un caputxó llarg de natzaré al cap, revestides amb la gramalleta de “crim d’heretgia greu, penedit i reconciliat” —flames dibuixades cap avall per haver-se salvat de la foguera—. En la part inferior del sambenet es publiciten els seus noms, procedència i delicte.
Davant seu avancen els convictes “penitents” amb cap descobert —alguns amb sogues al coll en senyal que seran assotats o enviats a galeres, i altres amb mordasses a la boca per blasfems—. Juntament amb les germanes caminen els “reconciliats”. I darrere, Margherita Cherubina, condemnada a mort. Tots els reus, una vintena, desfilen escortats per la milícia inquisitorial i seguits d’una llarga processó de notables.
La comitiva recorre uns mil metres i arriba a la plaça de San Domenico. Els convictes pugen al cadafal. Se celebra una missa amb sermó. En acabar, l’inquisidor més veterà, el septuagenari Domingo de Llanes Espriella agita una campaneta, llegeix les sentències mentre va exhibint els culpables un darrere l’altre perquè el nombrós públic assistent a la festa-espectacle els conega, un cerimonial que dura hores. Després, a requeriment d’aquest ancià, els reus abjuren dels seus errors. Tots excepte la islamitzant d’origen turc Marguerita Cherubina, la qual és baixada del “tablado” i lliurada a les autoritats civils. Una nova i llarga comitiva ix de la ciutat emmurallada i es dirigeix al descampat de l’Ucciardone, on la musulmana és cremada viva.
A la nit, Zara i Mariam són conduïdes a l’Església de San Domenico a la missa de clausura de l’auto de fe. L’endemà, són traslladades a la presó de La Vicaria per a complir la condemna.
