A catorze anys (2)

«Quan s’acabava la classe, el Dr. Marco em demanava la llibreta, perquè els meus apunts li servien per a repetir-la idènticament a la secció B.»

Bartolomé Sanz Albiñana
28.11.2020 - 17:35
VilaWeb

El Dr. Jaime Marco (de Benissa) era ja un home vell i patia d’asma; massa ben preparat per a nosaltres: doctor en Dret Civil (1950) i doctor en Filosofia i Lletres, secció Història (1959), firmava totes les paperetes amb la signatura ben llegible Dr Marco. Ja ens havia ensenyat Geografia en primer i segon, però aquell curs ens va explicar Geografia i Història. Si em pare en ell és perquè em cridava l’atenció que ens fera la classe sense cap ajuda d’apunts ni llibres. Dictava i preníem apunts. Eixe curs no teníem llibre en l’assignatura, així que va començar pel Paleolític i va acabar pels moviments socials moderns (democràcia, constitucions, doctrines comunistes, associacions cooperatives, el proletariat, el capitalisme, Proudhon i ‘La propiedad es un robo’, el moviment per la concessió del sufragi a les classes treballadores, l’anarquisme, el socialisme i el comunisme). He trobat el quadern d’apunts, un dels mementos. Hi llig part de l’última lliçó (31/5/1966), corresponent a mitjans del segle XX: ‘Se tiene como más perfecto el Estado que gobierna lo  menos posible (…), pero pronto se inicia una reacción en favor de la intervención del Estado’. 

Llegint totes aquestes notes cinquanta-quatre anys després, no sé si jo devia entendre molt del que deia el Dr. Marco Baidal. Els apunts acaben en la pàgina 58 amb una definició de sindicat: ‘Es una organización de productores que rigen sus propios asuntos, federándose entre sí, recurriendo a la huelga general y al sabotaje’. Quasi res diu el paperet, i més en temps de Franco!

Quan s’acabava la classe, el Dr. Marco em demanava la llibreta, perquè els meus apunts li servien per a repetir-la idènticament a la secció B. Sobre els meus apunts feia correccions i ampliacions. Un detall: no he trobat ni una sola falta d’ortografia en els apunts que prenia sobre la marxa. Això, la meua generació ho tenia molt clar a l’hora de fer l’examen d’ingrés a onze anys. La qualificació final va ser ‘Notable con 8’, que  era la millor nota que vaig traure amb ell, sobretot si tenim en compte que el Dr. Marco era molt justet a l’hora de posar notes. No he pogut esbrinar les seues dates de naixement i mort, ni visitant la web de l’arxidiòcesi de València. Es va llicenciar en Dret l’any 1944 i era de la mateixa promoció que Enrique Oltra Moltó (Alcoi, 1921-1993), batle d’Alcoi (1954-1962) i governador civil de diverses províncies, entre les quals València (1973-1976), quan va deixar el càrrec en començar l’anomenada Batalla de València.

Don José Aguilar Risetes, a més de ser vise-secretari, ens ensenyava llatí. Crec que era d’Alboraia. Ens va reforçar de tal manera la morfologia del llatí (declinacions i conjugacions) que havíem aprés els dos cursos anteriors, que encara continua ben arrelada al meu cervell. Sense una bona base morfològica en qualsevol de les llengües clàssiques, no podíem entendre cap concepte posterior de sintaxi i, per tant, tampoc  podíem endinsar-nos en la selva de la traducció del ‘Gallia est omnis divisa in partes  tres, quarum unam incolunt Belgae, aliam Aquitani, …’ —començament del primer llibre de la Guerra de les Gàl·lies, de Juli Cèsar, amb què tots els principiants de llatí s’aventuren en el món apassionant de la traducció. 

Don José feia cada dia semicercle a l’aula amb tots els alumnes i començava a preguntar pel primer: ‘Genitivo del plural de hic-haec-hoc’. Si contestaves bé et quedaves al lloc; si no, passava al següent fins a qui ho endevinara, que passava  davant de qui no ho havia sabut. ‘Tercera persona del plural del pretérito pluscuamperfecto de subjuntivo del verbo duco en pasiva’.

Els assegure que mitja hora amb aquesta metodologia implicava estar molt atent, ja que  si el professor t’agafava parlant o despistat mirant el sexe de les mosques, que feien acte de presència  a la  primavera avançada quan obríem les finestres, aleshores  et feia una pregunta més difícil, i si no contestaves te n’anaves al final. Quan s’acabava el temps treia el quadern de notes. A qui s’havia quedat el primer li posava un 10, al següent un 9, i així successivament. Als últims, ja es poden imaginar la qualificació que els posava, com també es poden imaginar per què li déiem Risetes. Ara bé, quan es posava seriós, tots sabíem com actuar. D’ell vaig aprendre la paraula ‘bolonio’, que jo també he fet servir més d’una vegada amb més d’un alumne al llarg de la meua carrera docent.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes