Abandó de fills legítims (1)

Com vaig explicar en l’article anterior, en tant que la família era la base de l’estructura social, només els fills concebuts i nascuts dins del matrimoni eren els considerats legítims, i gaudien de totes les consideracions i drets socials i jurídics.

En els tres-cents cinquanta anys que abasta el període estudiat, molts milers de xiquets van entrar a la borderia valenciana, procedents de totes les classes socials, especialment de les més desafavorides. En les partides dels registres d’entrada de la Casa-Bressol figuren xiquets que, segons les notes que porten enganxades entre la roba o per l’edat amb què arriben, és evident que  són  legítims, però es fa molt difícil de quantificar-ne el número, perquè al voltant de tot aquest món es van teixir circumstàncies, mitges veritats i mentides senceres, amb implicacions personals de tota mena, que fan impossible d’oferir xifres rigoroses.

El fenomen d’aquest abandó és de tal amplitud que s’ha tractat d’entrar en la mentalitat amb què s’enfocava el fet, per tal poder avançar en la comprensió del problema que encara conserva moltes incògnites a causa del seu caràcter clandestí, i per a enquadrar aquest fenomen, no com una qüestió aïllada sinó com un vessant més dins d’un espai-temps, en el nostre cas, València-Vall d’Albaida.

En els segles estudiats hi ha fills legítims que són abandonats, però és cert que en cadascun dels casos hi ha unes causes que prevalen sobre altres, uns motius i una mentalitat diferent dels pares abandonadors. Amb el temps, aquesta pràctica d’abandonar fills legítims decaurà.

En el segle XVII, inici del meu estudi, hi ha nounats, fills del que aleshores es considerava deshonor, vici, vergonya o deshonra, “hijos de la escoria y hez de la república” com els titlla amb crueltat Fernández Navarrete en 1626, i que ja vaig analitzar en l’article del mes passat. Però també és cert que en aquesta centúria hi ha un gran nombre de fills legítims abandonats, amb una causa fonamental per damunt de qualsevol altra: la gran misèria que suporten les classes populars, amb uns llauradors sempre al límit de les possibilitats de subsistència.

Una mala collita, un  agent  extraeconòmic que actuara sobre ells trencava el seu precari equilibri. El segle XVII va ser una centúria difícil, amb onades de pestes, crisis econòmiques continuades provocades per guerres, fortes sequeres o inundacions que van delmar les collites, van disparar els preus i van augmentar la fam i el nombre de pobres i famolencs.

Pels treballs de Labrousse (1895-1988) es coneix la influència de les variacions de preu dels cereals amb l’augment o descens dels ingressos i abandons a la borderia.

La població valenciana no va ser aliena a totes aquestes desgràcies. El segle es va iniciar amb una primera onada de pesta que, segons Fra B. Ribelles “… devorava en aquell temps Alcoi, Ontinyent, Agres, Agullent…”, seguida per l’expulsió dels moriscs (1608-1614) i la crisi del blat (1611-1612), que va desencadenar un augment significatiu del seu preu, i en conseqüència, la fam.

Però sens dubte la més terrible onada que va causar el nombre més gran de morts va ser la pesta  bubònica (1648).

Les devastadores riuades del  Xúquer, Túria i Segura de 1632, 1651, 1676; la forta sequera de 1661 i la revolta de la Segona Germania de 1693 -que posaria punt final a un segle convuls carregat de desolació i fam- van provocar un gran nombre de vidus, vídues, i orfes que van passar a conformar el grup de marginats, entre els quals els expòsits que van entrar a la Casa.

En el segle XVII van ser registrats en la  borderia valenciana 18.755 xiquets, una xifra que els autors coincideixen a afirmar que va augmentar respecte del segle anterior -dada que no conec- en el cas concret de València.

És significatiu d’assenyalar que l’última dècada del segle presenta 540 ingressos menys que la primera, i al llarg de la centúria hi ha increments (2.433) i davallades (1.377) en els registres. Les successives desgràcies que van esdevenir s’encarregaven de determinar el nombre d’ingressos, i  la mort era agent regulador. La distribució total per dècades és:

Aquestes dades estan extretes de la col·lecció “Dides i Borts” elaborats pel “pare de borts” responsable directe del Bressol, que feia constar tota la informació relativa al xiquet.

En aquestes xifres es comptabilitzen tant els fills il·legítims com els legítims. La utilització massiva i primerenca del torn en la inclusa de València facilitava l’ocultació. Com a exemple es pot ressenyar que dels 65 ingressats en 1659, de gener a maig, 30 ho van fer pel torn.

Quins col·lectius humans van participar en tot aquest esdevenir?