Ma tia Adela ha sigut una de les persones a qui més he volgut; era una de les germanes de l’àvia materna. Malgrat que sa casa era al carrer del Ravalet, sempre estava amb nosaltres, ajudant a escurar, llevar la pols o fer la bugada. Era d’aquelles dones que fregaven el pis agenollades fent servir un drap i un poal d’aigua, després d’haver amuntonat tots els mobles possibles al bell mig de casa per a poder accedir als racons. Encara que puga semblar el contrari, poques vegades eren les que cuinava. Ella s’apanyava amb qualsevol cosa, com si la pressa que li havia imprés la vida no li hagués deixat temps per a recrear-se, per a assaborir el menjar. Però, així i tot, complia rigorosament dos preceptes: no tastava mai el conill ni res que hagués estat cuinat per un home. I això era tot un misteri.

Ma tia era una dona baixeta, i a mesura que envellia el cos se li doblegava com si la cintura d’amples malucs fera de frontissa d’una pàgina que anava tancant-se. Tenia els cabells arrissats, de permanent, i ara la veig amb una cara plena d’arrugues però graciosa. Poques vegades duia calces perquè no hi estava acostumada, però no li fallava mai el davantal de quadrets grisos, sovint banyat de feinejar. En les fotografies on es veia de jove semblava una altra dona, espigada, vigorosa, d’ulls espavilats a força de treballar i més treballar.

Pràcticament, va passar tota la vida en amo. De jove va estar molts anys a Alcoi, en casa d’un metge a qui ella sempre es referia com a Don Salvador, i de qui deia que va arribar a ser diputat a Madrid. A mi, quan la sentia parlar d’aquella època, em feia pensar que l’aurèola d’un facultatiu docte i trempat, d’aquella casa tan diferent de la seua, potser li despertà una mena d’enamoriscament, callat i juvenil, més que platònic, transgeneracional. Però açò era una elucubració meua, la idea amb què alguna vegada li feia l’esqueta per obtenir d’ella una rialla. Així que, no es va casar mai i passà per la vida dedicada a la cura de la família: els pares que van envellir, com s’envellia abans, endolats i a la vora del foc, els seus germans i a nosaltres mateix.

Després d’Alcoi va treballar pràcticament sempre a l’hostal de Panxaverda, ubicat al Prado de Gandia. Jo tampoc no el vaig conéixer aquell temps, però sé que agafava l’autobús dilluns al matí i tornava dissabte, i que passava tota la setmana en aquell establiment on la tenien com una més de la família. Em contava ma mare que, sovint, en tornar de Gandia, portava una cassoleta d’abadejo fregit o de mollets amb ceba que ella no menjava mai.

Quan venia a casa a poqueta nit, a vetlar i fer una estona de companyia, de vegades es menjava un ou per a sopar. Amb mi em fascinava com el col·locava a la vora del foc, amb les estenalles el cobria de cendra i unes brases menudes i esperava que el calfó el collara suaument. Després el treia, i com si no notara la picantor del foc a les mans, li feia un forat i se’l menjava mullant unes molles de pa. Sovint li mirava aquelles mans fortes, contrafetes, inflades de tant de tocar l’aigua gelada del llavador i amb la pell quasi sabonosa pel contacte continu amb el lleixiu.

Una poqueta nit, recorde que mentre jo feia els deures al seu costat em va dir:

-Mira com la tia sap firmar. Aleshores, agafà la llapissera i, amb una concentració que semblava guardar de la infantesa, òrfena d’escola com va ser, començà a escriure una ‘a’ majúscula, un punt, una ‘c’ també majúscula, amb el seu punt; lentament, com si estigués brodant en el paper; refiant-se encara de quan li ho degueren ensenyar per a cosir, amb les inicials del nom i el cognom, un dot inacabat.

Aquesta mateixa circumstància la va acusar un dia que, quan ja era molt gran, la vaig acompanyar a graduar-se la vista. Es va quedar en aquella saleta, asseguda, minúscula, darrere de la rocambolesca muntura que empraven els oculistes per a provar els vidres de les ulleres i que a ella li conferien un aire entre còmic i compungit. L’òptica li preguntà quina era la lletra que estava assenyalant-li al cartell que tenia enfront. Ella continuà callada. L’especialista n’assenyalà una altra de més gran i li ho tornà a preguntar. Ma tia Adela no deia res. De sobte vaig caure en el compte i m’afanyí a dir-li a l’especialista que la dona no coneixia les lletres. Aleshores, l’òptica, amb un ‘no passa res’ netejà l’ambient de qualsevol quimera i li canvià el mostrari pels mateixos dibuixos que utilitzava amb els xiquets i, miraculosament, ma tia recuperà la vista i la parla.

D’ella m’han quedat tantes coses! La vaig sentir contar tants succeïts i tantes contarelles, que, cada vegada que escric, sé que moltes de les paraules, dels lligams que les uneixen, són encara d’ella. Només he d’esperar una mica perquè baixen de la memòria per a sentir-les de bell nou, com si ella estiguera al meu costat i jo, escoltant-la, amb la boca oberta.