Passa que la joventut, aquella etapa primerenca de la vida, s’allarga cada vegada més de forma evident. Si fem un intent per a aproximar-nos a aquesta observació des d’un punt de vista positiu, sembla que el fet de perllongar l’adolescència és un símptoma de clara bonança econòmica i espiritual. Tanmateix, hi ha una creença molt arrelada que interpreta la dilatació de l’etapa adolescent com una característica pròpia dels temps d’estretors, de penúries laborals que obliguen els joves a viure davall la sopalma dels progenitors.

Aquesta és una interpretació errònia que potser respon al fet de relacionar de forma exagerada el moment de l’emancipació amb una qüestió purament cronològica. Ens referim, doncs, a l’adolescència no com un simple estat intermedi entre la infantesa i la maduresa, que en condicions normals esdevé un període curt, sinó a la perpetuació de certs trets psicològics que abans eren transitoris i ara semblen perennes en aquesta societat que ens ha tocat de viure. És el cas de: l’aparença decidida encoberta per la inseguretat, la dependència i necessitat d’adoptar patrons i models de ràpida digestió, l’egocentrisme recalcitrant, la tossuderia i, potser, una emotivitat superinflada.

L’adolescència era un període -a priori- de transició que, per obligació, tenia la necessitat de resoldre’s com es resolen universalment la resta de crisis vitals. Paradoxalment, però, la pubertat està resultant un estat permanent, definitiu, en cada vegada més individus. És fàcil de trobar adolescents que sobrepassen el mig segle d’edat. Persones que fa temps que llueixen una emancipació formal però que, això no obstant, mantenen una pròrroga indefinida de la tendra etapa pueril. Aquesta nova situació antropològica implica la perpetuació del rol adolescent de forma que la vida humana, que normalment transcorre entre una tensió vital contínua, troba en la puerilitat crònica un estat de treva. L’adolescent vocacional o induït, segurament, imagina qualsevol altra cosa que no siga l’estat límbic en què es troba com un despropòsit prescindible. És un moment perllongat on els desitjos, les oportunitats i les limitacions imposades per la cultura arriben a un punt de rendició total a canvi d’un estat de tranquil·litat i analgèsia duradores.

És clar que tampoc s’ha de culpabilitzar els vells adolescents perquè és la mateixa sina que els bressolava aquella que els atorga l’elixir de l’eterna joventut. Per aquest motiu déiem que l’adolescència prorrogada ha de ser un indici d’una societat benestant que no escatima a mantenir el manerisme juvenil; una societat que pot permetre’s aquests capricis.

Els ritus de pubertat com a iniciacions de les tribus occidentals han perdut qualsevol utilitat transcendent que no siga el lluïment fofo dels interessats i dels filantròpics progenitors. Una qüestió per a estudiar-se en el futur.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.