Fa sis anys vaig escriure als diaris Levante-EMV i Información un article titulat ‘El poder del poder’. Era un article teòric, asèptic i sense noms propis. Anteriorment havia fet una conferència a l’EPSA d’Alcoi sobre l’ambició del poder a Juli Cèsar de Shakespeare. El tema sempre m’ha interessat: així doncs, no és estrany que hi torne.

Fa molts anys que vaig deixar de pertànyer a la filà o confraria majoritària de ‘veure, oir i callar’ i em vaig donar d’alta a la de ‘veure, oir i opinar’. De fet, en porte més de vint dient el que trobe oportú, sense gens de por. De por ja en va passar prou la meua generació durant el franquisme. I, com he dit abans, un dels meus temes predilectes és la fustigació del poder en les seues diferents manifestacions. Quan treballava a l’ensenyament, un dels meus temes favorits era ficar-me amb l’administració i la inspecció educatives. I evidentment, la inspecció educativa tenia i té instruments per a fer callar els elements crítics i discordants, però no vaig tindre mai por, ni al mateix cap d´inspecció —poden veure el meu article ‘El estado de la inspección educativa’ (Información 09/12/2010)—. La inoperància i ineficàcia dels qui deuen actuar és sempre un reclam estimulant per a mi. I ja sabem que el poder és sempre lent a l’hora de reaccionar a les queixes dels súbdits i de contestar les seues reclamacions, si és que s’atreveixen a fer-les; però molt prest, això sí, a donar terminis quan et demanen les respostes. Em permetran un incís perquè els done una definició de queixa que tinc recollida en un quadern, ja que els podria servir en el futur: ‘expressió d’una incidència durant la prestació d’un servei per part d’un organisme o institució, que produeix en la persona que reclama la percepció d’ineficàcia o d’una actuació inadequada, i necessita una resposta”. Per favor, copien-la o memoritzen-la perquè un dia hi tornaré i la desengrunaré com feia Unamuno amb el Padrenuestro.

Quan jo mateix vaig ser nomenat coordinador provincial d’FP, adscrit a la inspecció educativa, vaig poder veure que el càstig més gran que el director territorial d´educació podia imposar a algun professor per cometre alguna barbaritat —no donaré  exemples— consistia a desterrar-lo del seu centre de destí al centre més llunyà de la seua província. Ací s’acabava el poder del poder a l´àrea educativa.

Al poder li interessa la ignorància del poble: com més ignorant són els súbdits i més por li tenen, molt millor per al príncep que governa. El príncep estava immune en l’edat mitjana, i en alguns llocs hi continua ara. Però hui en dia existeixen mecanismes per a acabar amb eixe statu quo. Si jo haguera estat professor que impartira el coneixement de la constitució espanyola, emparant-me en la llibertat de càtedra m’hauria esplaiat començant explicant als alumnes la declaració universal dels drets humans. Per favor, miren açò.

Observen amb atenció els qui van canviant de jaqueta al llarg del temps per tal de portar sempre un ciri a les processons en una mà i una vara d’olivera en l’altra. Em preocupen molt els capitostos de pacotilla, d’usar i tirar com les bossetes de qualsevol infusió que trobem per tot arreu; sí, em referisc a tota eixa gent que té una parcel·leta de poder a la qual li trau tot el suc que pot i mira al voltant amb suspicàcia per si li l’arrebaten.

Al poder li encanten les files rectes i que ningú no se n’isca un pas; així ens ho inculquen des de la guarderia. Qui se n’ix de la fila el prenen per un sospitós i perillós que pot posar en perill les sacrosantes normes que dicta el sistema: l’Església, l’escola, la política,  etc. He de dir clarament que aprenem molt més d’heterodoxos com el frare agustí Martin Luter que del Concili de Trent. Poden llegir el meu article ‘Recordando a Lutero’ (Información 12/12/2017). I si em permeten, per acabar, empraré les paraules de Luter a la dieta de Worms:  ‘No puc ni vull retractar-me de res, perquè fer alguna cosa contra la consciència no és segur ni saludable. Que Déu m’ajude, amén!’.