Ai, Ovidi

Noèlia Sanvíctor
12.11.2015 - 12:24
Actualització: 12.11.2015 - 13:24
VilaWeb

Ovidi, ahir vam ser al Palau. Ja saps que fa anys no ens hi deixaven entrar i ho haguérem de fer d’amagat. Però hem dit prou, i aquesta vegada hem entrat per la porta gran, perquè volem!

I és que anem guanyant, Ovidi. Poc a poc anem refent la dignitat, la que ens han negat sempre. I bé que ho saps tu, com ens ha costat aquesta lluita que sembla no tenir final. Ja fa anys que no ens alimenten molles i cada vegada tenim més fam, més ganes de menjar. Potser ja no falta tant per tenir el pa sencer, i quan arribe el dia, farem que dure anys i ja mai més no tornarem a patir fam.

Ahir et vàrem cantar amb amor, et vàrem recordar amb nostàlgia. Amb l’amor que emprem per estimar aquesta terra nostra que tot ens ho ha donat. Amb la nostàlgia del menyspreu, de la ignomínia d’aquells a qui no agrada que es parle, s’escriga o ni tan sols que es pense. El Palau va rugir amb la ràbia i la ferocitat d’un país silenciat que ara renaix i ja no té por, només coratge i esperança. Ara ja no arrosseguem cadenes, ens hem arrencat les mordasses, res no ens lliga a aquells que ens oprimeixen. Hem fet callar el silenci, ara ho cantem tot, ho volem tot.

Ai, Ovid! Ha passat molt temps des que te’n vas anar de vacances. Sort que ens visites sovint, com ens vas prometre abans de marxar. I encara com, malgrat la teua absència, tenim present cada lliçó. Encara Ovidi, encara pesa tant el sentit dels teus versos, tant com quan els cantaves tu. Potser és que no hem canviat gaire. Tanmateix, hem avançat, i poc sempre és més que no res.

Ahir, Ovidi, vàrem sentir un món nou, i no va ser sols perquè volíem, és que hem aprés molt.  Hem aprés, per exemple, a no demanar res perquè a casa nostra no ens cal permís de ningú per viure com volem; que l’estupidesa humana és infinita, així com l’univers. Hem aprés també que, si riem massa de pressa se’ns pot glaçar el riure, i és per això que avancem ferms i amb calma, perquè ens pot ploure una altra vegada i això mai no se sap. Que la samarreta vermella no cal canviar-la si abriga, que tenim senyera on blau no hi ha i on no n’hi haurà mai, que parlem català i ho fem a la manera de València.

Les gàbies se’ns han quedat petites, Ovidi, i ens hem quedat amb fam. Hui tornarem. I la setmana que ve. I sempre.

Ai, Ovidi! Tant de bo estigueres ací. Sort que ens visites sovint, sort que encara et cantem, sort que un dia hi vas ser.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any