Arribe a un encreuament que assenyala: Font de la Pasta (32 m), Casa del Magre (SLV43) i Penyes Llúcies (SLV43). Sembla que vaig per bon camí perquè la consigna era que havia de dirigir-me a la caseta del Magre. Passe el barranc que he anat vorejant durant la pujada i sent una remor d’aigua que em fa desviar uns metres fins a la font que indicava el senyal. La trobe allí baix, menuda, amb un soroll, greu, esmorteït per la molsa que fa de fons. L’aigua ix des d’una canonada com el polze de grossa. Les mates de llentiscle que hi creixen a l’obaga tenen un port arborescent i les soques arriben a ser quasi com les d’un taronger.

Torne per a seguir la senda que puja. M’ixen al pas un seguit de tolls d’aigua gelada que baixa amb un corrent discret. En el bassot més gran suren tres fulles de nenúfar color morat, menudes com birrets de bisbe. Seguir la senda em fa passar el barranc entre la quietud tardoral i els sorolls d’insectes i ocells. Comence a sentir l’olor enganxosa i venèria d’un ramat de cabres. Més endavant veig entre els pins les parets d’un corralot. M’acoste, i això és prou perquè els animals comencen a belar. Sembla que estan sols; el pastor ha deixat un bastó que pel poc desgast no deu ser el que més utilitza, recolzat contra la paret, al costat de la porta, però no veig ningú. Pareix de fusta de garrofer. Mire per un badall i veig el cabrot revestit amb el faldó de cuir que li impedeix de muntar les femelles. Beeeee!, belen les cabres, com si volgueren parlar. M’hi estic una estona assaborint aquell anacronisme.

Torne, després, al camí que continua entre lloses de calcària i rojures d’argila. La calor m’obliga a llevar-me el jersei. Per aquesta part d’ombria la pedra sembla suada. El gebre manté obertes les flors violades de la sajolida, les blanques del timonet.

Puge una mica més i trobe les Pedres Llúcies a la dreta. Aquesta formació és com un afegitó a la geologia circumdant. Des d’ací em fa l’efecte que es tracta d’uns conglomerats, més o menys erosionats. Formen una crosta amb ondulacions, una barreja de grisos i granats que juga amb les ombres excavades en la roca. El nom els ve, segons diuen, perquè les penyes brillen després de la pluja. Segurament, la textura erosionada de la roca, plena de clotets, emmagatzema momentàniament l’aigua per a fer-la brillar com xicotets espills quan els rajos de sol hi incideixen. Però a banda de qualsevol divagació, la vista del paisatge i el mateix nom d’aquestes roques conté un lirisme tal que paga, per si, la pujada.

Alguns trams de la senda semblen empedrats expressament amb lloses que t’estalvien de xafar l’argila que, a poc a poc, va donant color als camals dels pantalons. La murta que creix com una bardissa per la vora, a trams, desprén un perfum sec, abrupte, quan la pessigues i et poses els dits al nas. Els marfulls també hi creixen per l’ombria, ara estan caramullats de fruits blavosos i vellutats. Prenc, quan m’ix al pas, algun branquilló de pebrella que em duc a la boca per a notar-ne el sabor picant i que m’acompanye aquesta flaire que tant m’estime. Entre aquesta verdor rebrostada, l’ascens cap al castell comença a descriure una ziga-zaga per tal de salvar el fort desnivell defensiu. A la dreta està el cingle que ací coneixen com la Penya Roja, ja que mostra un rogle d’aquest color, com un desig en la pell de la muntanya. Enfront ja es veu una de les torres derruïdes del castell que, potser, devia tindre una forma octogonal.

Arribe a la Caseta del Magre que està construïda, tot just, al damunt d’una roca. És una construcció graciosa de dues plantes que aprofiten el desnivell de l’enclavament. No té portes i se’n veu la planta principal, amb una primera nevada molt estreta, aixoplugada per la part curta de la teulada, amb un finestró que mira el poble. A través d’aquesta habitació s’accedia a una altra, més ampla, ara sense sòl, que estava construïda sobre la quadra ubicada al nivell inferior. Aquesta altra cambra era més quadrada i estava coberta per l’ala més llarga de la teulada. Encara se’n veuen les parets encalades. A l’estable s’entrava per una altra porta que mira cap al Tossal Redó. A l’interior encara es veu el pesebre reblit, com la resta de l’espai, per un batibull de teules, bigues de fusta i pedres que són el resultat de l’enfonsament de la teulada i la planta de dalt. Les parets de càrrega, algunes de més d’un metre de grossària en la base, se sostenen perfectament i és una llàstima que aquesta meravella estiga en l’estat en què es troba. És clar que el cost de la reconstrucció no es pot mesurar amb el preu del temps actual. Tampoc hi ha olives per a recollir, ni ovelles que pasturar, ni llenya per arreplegar. Aleshores, la caseta es troba en un perill total d’extinció.

D’ací estant, la vista arriba molt lluny, fins a la serra Grossa, però és inevitable que es desvie envers el camp de plaques solars que creixen, allà baix, al pla. La senda continua cap al castell que mire des d’una distància pròxima, sense arribar-hi, i em done per satisfet. Els murs creixen entre la vegetació, com si en compte d’erosionar-se, el castell cresquera en companyia del matollar després d’haver patit un incendi. Les parets ocupen diferents nivells, com els ullastres o les mates de fesol pudent seguint  les corbes de nivell intuïtivament.

Quan mamprenc la baixada ho faig pel camí que rodeja el Tossal Redó, vorejant un rastre de soques emmascarades de les oliveres que algun dia es van cremar. Passe sota un ginebrer que aixopluga un instant la baixada. Em gire i veig el castell, ara sí, envellit. Més avall creix una pinada entre la qual destaca el color ocre d’un xop alopècic. Ensopegue amb un gran arbocer del qual pengen arboços taronja i rojos entre les fulles idèntiques a les d’un llorer. En trie els més madurs i me’ls vaig menjant tal com els cull. Tenen un sabor a codonyat, entre dolç i astringent, pastós. La màxima implícita al seu nom científic, Arbutus unedo -menja’n tan sols un-, pel mal de cap que pot produir el consum excessiu a causa de l’alcohol que contenen les baies, fa que em refrene i continue el camí entretingut en les llavoretes que m’ha deixat a la boca.

Les falagueres creixen sota l’ombra dels marges fins a arribar a la font de la Mollana. Si trencara cap a l’esquerre, cap a la font del Coll, crec que circularia per l’antic assagador, el camí que comunica Aielo amb l’Orxa. Ací, l’olivarda, aromàtica, conté la flaire per estar envoltada de tanta muntanya. Quan arribe a la Mollana veig que hi ha més d’un xop groguenc. Les flors velloses de la Clematis semblen taràntules albines. El camí baixa amb gana i, en unes passes, es travessa un barranc que deu ser el que m’han dit que separa els termes d’Aielo i Montitxelvo. El llit està ple de baladres que en aquesta estació mostren uns fruits allargassats i marrons com ungles de drac, secs com estan, a punt d’esclatar i soltar les llavors al vent. Ací, en la llera, es formen també tolls, que seran irresistibles a l’estiu.

Un pi que creixia horitzontal barrant el camí ha sigut talat per deixar el pas expedit. És això que tenim els humans: ens sap greu d’ajupir-nos o alçar la cama encara que això permeta de mantenir un arbre viu. La baixada ara és més ràpida. Passe pel costat d’un tros amb oliveres que em fa pensar que estic a prop del poble, però encara em quedarà una mica de caminar. Després ve la font de Ferri, amb un fons sec ple de còdols blancs. L’aigua circula molt discreta per les vores. Em deture una mica i trobe el que em semblen exemplars de Dugastella valentina, una gambeta quasi mimètica que és difícil de veure amb tan poca aigua. Els baladres que creixen al bell mig del riu són com gegants i t’acompanyen fins a arribar al camí asfaltat que du de nou a la població.

Una quadrilla d’homes cullen caquis en un bancal. Els caixons escampats entre la catifa de fulles donen una sensació d’enrenou difícil d’aclarir. Passe pel costat i ens saludem. Les mosques en aquesta època de l’any estan apegaloses, la tardor és el seu temps i el sucre dels fruits que es podreixen per terra les fan, encara, tan fastigoses que has d’anar aüixant-les fins i tot quan camines.

A l’entrada del poble per aquesta part està el calvari. És un calvari pla, de poc patiment, que camufla casetes i xiprers en un jardí benèvol. Quatre o cinc garrofers que estan en el terreny adjacent al penal de l’última casa semblen tan drets com torres de guaita. Són exemplars nobles, pròxims. Per a mi representen els arbres més oblidats, com els teuladins, dels quals se n’ha començat a notar l’existència, paradoxalment, perquè cada vegada en queden menys. Però això és, ja, una altra història. Tornada.