El bar està petat; al poble només n’hi ha un i a l’hora d’esmorzar arreplega tants parroquians i acostats que no queda ni una taula buida. Així que he de travessar una marabunta brogint per a eixir a la terrassa on trobe un lloc lliure al costat de la barbacoa. El fred de la nit, la humitat, ho impregna tot: la vela, les cadires, el pis. Des d’on estic només cal que em gire cap a l’esquerra per a veure el Tossal Rodó, allí, al costat, fent de germà major del turó on s’asseu el castell. El Sol està tot just darrere de la serra que projecta una ombra contraposada, ben retallada, com si fóra un seguit de cons. A un costat, un runar s’ha quedat petrificat, discretament, en el temps. El castell ocupa un turó més agut i al darrere l’últim contrafort, pla i allargassat, de la serra del Benicadell abans de tocar la Safor, li fa de teló de fons.

L’olor de les xulles i la cansalada torrant-se obri la gana. Enfront hi ha assegut una taula de ciclistes majors que esmorzen. No entenc com podran agafar  la bicicleta després del recés que es dediquen: entrepans, cacaus, ensalades d’enciam, tomaca, ceba, vitets i olives; vi i cervesa a dojo i, per acabar, cafés tocats.

Per davall la taula, un gat jove va refregant-se pels camals de tots els comensals a veure què li cau. Hi ha un aldarull que és de festa, malgrat que és un dia de faena. Els fumadors que ja han acabat de menjar ixen a la terrassa a fer fum mentre el sol comença a envair-la fent un gran badall. Els ciclistes també han acabat i, sobre ser de la zona, ixen al carrer a fer-se fotos com a turistes.

Impel·lit per l’ambient predador em demane un entrepà de truita, dels grans, quan el cambrer em pregunta si en vull la meitat o tot. Em trauen una ensaladeta i un plateret de cacaus amb què em distrac mentre espere. Arriba l’entrepà amb una truita que sembla un llençol eixint-se’n per les vores. Està bo però, per al meu gust, en la majoria dels bars collen en excés l’ou i això torna un mos, que hauria de ser suculent, en un altre de més sec. Però amb la faena que hi ha tampoc és qüestió d’entrar en detalls. Acabe amb un café i decidisc de fer una volta pel poble i, si és possible, pujar al castell. Quan entre de bell nou al bar per a pagar la flaire de cassalla barrejada amb les converses a l’uníson impregnen l’atmosfera. En una taula ja truquen amb el grapat de grans de café per a dur el recompte dels envits i els retrucs. Es deuen haver emprat en tantes partides que estan lluents, com si foren xicotets escarabats negres ensinistrats per a seguir el joc.

Isc, després d’indagar una mica sobre el camí que hauré d’agafar per a arribar al castell, i puge fins a l’església, que està al costat. El temple dedicat a Nostra Senyora de l’Assumpció sembla una casa més. Com si, a sorts, entre els veïns, hagueren decidit d’endossar un campanar a un domicili mundà perquè cal tindre una església. La portalada és neoclàssica i s’hi accedeix, pràcticament a peu pla des de la vorera. Damunt té dues fornícules, una sobre l’altra. La primera està buida i la més alta aixopluga un retaule ceràmic de la Verge ascendint al cel. Els cantons arranquen amb una decoració que recorda uns carreus postissos travats de pedra. El campanar és proporcionat al cos del temple. Mostra dos rellotges, un de circular amb les agulles actives i, per sota, un altre de solar, pintat sobre la paret, que degué ser afegit en alguna restauració. Una mica més avall s’obri una espitllera. Al segon tram, que comença a aixecar-se tot just per damunt de la teulada, hi ha les campanes, una de més gran i l’altra més menuda i, com a remat, un llanternó cilíndric i obert que acaba en una cupuleta punxada pel penell.

Baixe per on he vingut i travesse fins al carrer de Baix on trobe l’Ajuntament, fent cantó. Sembla també la casa d’un particular que ha tingut a bé deixar que hi penjaren la placa corresponent per a poder disposar, al poble, d’un consistori com cal. Sembla que en qualsevol moment eixirà algú pel balcó que hi ha damunt de la porta per a veure l’oratge o espolsar una catifa. Una mica més endavant el carrer s’eixampla. Una font mostra en una manisa Sant Antoni Abat amb la data inscrita de 1990. Hi ha dues canelles sense aigua i una altra, al mig, amb forma de cap mitològic que, quan la prems, deixa eixir un raig recte, enfadat, com si la curiositat del foraster l’hagués molestat en traure-la del somni amb què es recreava sota les moreres.

Un carreró de vora dos metres d’ample i entaulellat amb un brodat de rajoles disposades en espiga desemboca al carrer del Ravalet, carrer que està ple de jardineres i tests. Aquest sembla ser el nucli més antic del poble, la part islàmica. Algunes parets són encara autèntiques, fetes de pedra i morter que ha anat envermellint amb el temps. A la dreta queda el carrer de l’Església, on he estat abans. Continue pel carrer del Forn, també estret i tort, i passe a un altre fins a arribar on hi ha una palera vençuda, cotonosa, amb els pedaços que van caient-li al mateix peu.

Fent un cercle, torne al carrer de Baix, i em dispose a eixir del poble pel camí que va cap al cementeri, pel camí dit del Molí. L’última construcció pegada a les cases és un llavador que, com s’indica, va ser restaurat l’any 2005. No hi ha aigua i això confereix una certa tristor o, més bé, una mica de nostàlgia. La basseta té forma rectangular amb dos costats inclinats per a llavar la roba, tot aixoplugat sota una teulada sostinguda per tres pilars de rajoles massisses. Un gall es fa de notar, per algun indret allunyat, com si poc li importara que no l’entenguera ningú. Vaig caminant entre bancals d’oliveres -pocs- i tarongers. Algunes vores mostren crineres de penques; unes altres, d’hedra.

Així, arribe fins al cementeri, de parets altíssimes i blanques. La porta mira les oliveres amb una certa aspiració d’eternitat. Ara, l’asfalt passa a estar enllosat, com si fóra un passeig. Més endavant hi ha una esplanada, enfront del Molí que, no sé per on, he llegit que en aquest mateix lloc s’ubicava l’antiga bassa que repartia l’aigua de reg pel terme. Hi ha un llavador: aquest no està restaurat però conté aigua neta. Fins i tot, un cullerot nada entre el llepó. L’hedra regalima per la part alta de la paret que fa de fons. El conjunt produeix un veritable goig. Al costat del llavador encara queda l’arcada que servia, potser, d’entrada a un hort tancat. No té portes però encara es veu una frontissa, rovellada i potent, que penja com una ‘t’ invertida del marc de fusta. La majoria de les pedres amb què està bastida són de tova calcària, blanes com el brull. L’arcada s’aixopluga sota una teulada feta amb dues files de teules contraposades formant una teulada recta i lleugera.

El molí està enfront; es tracta d’un edifici fariner d’època medieval. El cup forma una paret a manera de torre, que vista de front sembla una piràmide tallada que puja una dotzena de metres, o més, i a través de la qual baixaria l’aigua amb suficient cinètica per a moure el rodet que, al seu torn, faria girar la mola. Sobre la verticalitat de la paret creix un llentiscle que acabaran capolant perquè no somoga les pedres. És la mateixa sort que degué sofrir la figuera de la qual només queda la soca, com una callositat, adherida al mur. El cup allarga la paret, bastida tota de pedra i rajoles massisses en l’últim metre, que està coronada per la canal que conduïa l’aigua des de la bassa fins a la caiguda.

Pel costat del mur pugen uns graons excavats en la terra entre dos garrofers rectes com un fus i plens de rebrotins. El terreny s’acaba de desbrossar; de fet, encara sura en l’aire l’olor de la trencadissa. La molsa en alguns llocs forma veritables catifes. Dalt de tot està la bassa que proporcionava la força a l’engranatge. Les gambúsies naden als rogles de sol i en notar alguna ombra s’amaguen sota les illes verdes i grogues que forma el llepó surant. El perímetre de la bassa segueix la curvatura irregular de la muntanya, com una corba de nivell, a la qual està apegada. Aquesta vora està plena de brucs, romers i gresoleres que formen la primera fila; darrere creixen els baladres, els pins enredrats en arítjols. Des d’ací estant, la vista arriba fins a Montitxelvo, amb el campanar erecte, blanc pel sol d’aquesta hora, en una perspectiva que el situa al costat del Tossal Redó. L’aigua ompli contínuament la bassa i una boia regula el nivell perquè no es desborde.

Seguisc el rastre d’una canonada que va soterrada entre els arbres. Al final acaba duent-me al que sembla el dipòsit de l’aigua potable. Al costat puja un camí asfaltat que va seguint la vora esquerra d’un barranc. Entre el matollar encara estan presents els marges antics que sostenien uns pams de terra per a poder conrear algun garrofer, ametller o alguna olivera. El temps dedicat a la construcció d’aquella agricultura de subsistència és a hores d’ara impensable. Potser, el repte estaria en el fet que hom entenguera els motius i les formes que separen, de manera tan immiscible, la subsistència de l’opulència. Per a què -pot pensar un mil·lenial rural- es feien servir aquestes construccions? Possiblement, també, es podia començar explicant això.

Continue endavant i deixe a la dreta el camí de la Cava, perquè encara mantinc el propòsit d’arribar al castell i no sé si vaig ben orientat amb les escasses instruccions que m’han donat al bar. Passe pel costat d’un xalet on es llig ‘El racó de les fonts’. Està rodejat per una paret sobre la qual boten branques d’un espí de foc. Que ben encertat està aquest nom! Ara, durant la tardor, els fruits de l’arbust semblen brases incandescents que passen del groc al taronja i, del taronja a un roig que encén els branquillons amb flames que semblen pintades per un puntillista.