La dolçaina ha estat sempre un element indiscutiblement important en l’àmbit patrimonial per al poble valencià. Després d’una enorme popularitat durant el segle XIX, l’ofici de dolçainer -perquè llavors era un ofici- va patir un cert desprestigi. I no fou fins a l’últim terç del segle XX, que el reconeixement popular i professional de la dolçaina va començar a igualar-se a la resta dels elements patrimonials que ja gaudien d’un cert estatus cultural dintre de la idiosincràsia dels valencians. Quan es parla d’aquesta nova vida de la dolçaina sovint es mencionen molts noms com els dels Bessons, Antonio Llopis i Domingo, es nomena Joan Blasco per a parlar del salt de la cultura popular als conservatoris de música, també d’Al Tall i d’Obrint Pas. Però, és possible que ningú s’haja preguntat mai on eren les dones dolçaineres?
Carme Mompó Vidal va nàixer el 3 de març del 1957 a l’Olleria, i gràcies a l’afany de la seua família i les seues inquietuds va tindre l’oportunitat de mudar-se a València per a estudiar a la universitat. Fou allà, justament al carrer de Guillem de Castro, on es va trobar amb la dolçaina: ‘Quan vaig vindre a València em vaig posar a viure a casa d’una tia meua que tenia el pis al carrer de la Societat Coral el Micalet, on organitzaven cursets de dansà, i m’hi vaig apuntar. El dolçainer que tocava en el grup de danses Alimara, Joan Blasco, em va embolicar per a anar a classes de dolçaina a l’escola Teodoro Llorente’, ens explica Carme en una conversa.

Carme Mompó amb Enric Gironés (a la dreta) i Xavier Ahuir

Allà va conéixer el dolçainer d’Ontinyent Enric Gironés, Paco Ramírez i Toni de Benimaclet, Xavier Ahuir de Meliana, i molts altres companys amb qui va crear el col·lectiu la Moma: ‘vam estar fent moltes actuacions arreu del País Valencià. En el 1979, quan Al Tall va traure el disc Quan el mal ve d’Almansa ens van fer un regal. Van voler que la presentació del disc al Teatre Principal de València fóra espectacular, i abans que pujara el teló nosaltres entràrem pels corredors laterals tocant El Cant dels Maulets. Després ens convidaren a fer el mateix a Barcelona, quan hi van presentar el disc.’

Per un temps va haver de deixar la dolçaina: els estudis no li deixaven temps suficient. Però hi va tornar anys més tard. ‘Quan van començar a fer l’aplec de les danses de la Vall d’Albaida, una gent d’Alfarrasí ens va comboiar a Ximo Casanova ‘Taleca’ i  Juanjo Albinyana ‘el Cullerer’ (també de l’Olleria) i a mi, i vam estar tocant al poble i a la comarca de tant en tant. Anys més tard es va crear a l’Olleria la colla La Morralla; jo ja no vivia allí, però els vaig ajudar amb tot el que vaig poder’, diu Carme.

Resulta curiós el fet que Carme no ha sabut que va ser la primera dona dolçainera fins fa poc. ‘Com sabia jo que no n’hi havia més? (…) S’organitzaven moltes trobades i aplecs, en aquell moment no hi havia dones, però a mi no em resultava estrany’, diu. Potser seria interessant repensar el discurs que hem emprat durant els darrers anys per a apoderar les xiquetes i a les dones. Acostumem a dirigir-nos especialment a elles apel·lant a la valentia d’habitar en un món d’homes, en compte de dirigir-nos també als qui ostenten els privilegis, és a dir, als homes. I si bé hem de parlar de referents femenines i hem d’explicar-los el món en termes d’igualtat, a banda d’apoderar les xiquetes hem d’apostar per una educació que elimine l’escletxa de gènere de soca-rel, perquè si no fugiran per supervivència.

D’això en sap molt Carme que no només fou la primera dona dolçainera del País Valencià, sinó que també va ser la primera en moltes altres coses durant la seua infantesa i joventut a l’Olleria: ‘Jo he tingut molta sort, a mi m’han educat com un ésser lliure. A casa no m’han dit mai que no podia fer alguna cosa per ser una dona. Sempre m’han advertit que segurament algú em posaria bastons a les rodes per ser-ho, però que jo havia de continuar endavant. (…) Jo sempre he fet coses que no havia fet ningú abans: vaig ser la primera dona de la meua generació a l’Olleria que anava en bicicleta. Les xiquetes no anaven en bicicleta perquè això era per als xiquets. Però vaig insistir molt i vam haver d’anar a Xàtiva a comprar-ne una i portar-la amb l’autobús fins al poble. (…) Ma mare, que sabia cosir, ens va fer a la meua germana i a mi uns pantalons per a Pasqua, i allò va ser una revolució, se’n va parlar molt’.

Carme Mompó, amb la seua germana Magdalena darrere, en les festes de l’Olleria

No és casualitat que Carme i la seua família formaren part de les festes de Moros i Cristians quan encara vivia al poble, ja que ella s’autoproclama una enamorada de la cultura popular i del seu país. També va ser la primera, amb la seua germana Magdalena, a plantejar una mirada crítica entorn dels Moros i Cristians pel 1980: ‘Fins a eixe moment totes les col·laboracions de dones en el llibre de festes eren de poesia, com si només pogueren participar en el llibre d’aquesta manera. La persona que s’encarregava aquell any de coordinar el llibre ens va demanar una col·laboració a la meua germana i a mi. Aleshores vam pensar que, com era el 25 aniversari de les festes podríem fer una reflexió sobre la trajectòria dels Moros i Cristians a l’Olleria. L’altre article era sobre la participació de la dona en les festes. Els vam fer conjuntament i els vam signar entre les dues. (…) Va passar una cosa que no havia passat mai i és que ens van citar al saló de plens de l’ajuntament a una espècie de judici sumari pels articles que havíem escrit. Per primera vegada dues dones havien dit en el llibre coses que a alguna gent no va agradar. I volien tallar-ho de soca-rel. Volien que demanàrem perdó, però no ho vam fer perquè no consideràvem haver dit res de què disculpar-nos’.

A pesar de tot això, Carme guarda un bon record del poble i de la seua joventut i hi torna sempre que pot. Insisteix que, com a tot arreu, hi havia gent de totes les maneres, però que generalment recorda l’Olleria com un poble molt actiu culturalment: ‘En estiu organitzàvem setmanes culturals i portàvem molts grups de música a tocar al poble. No teníem piscina ni internet, però teníem la serra al costat, fèiem excursions, teníem més d’un cinema i sempre teníem moltes coses a fer. (…) Quan jo era molt més menuda hi havia un grup de teatre i nosaltres hi participàvem, fins i tot el cineasta valencià Toni Canet va vindre a l’Olleria a fer-nos un curs de teatre. Després, en el Col·lectiu l’Olla les coses s’organitzaven d’una manera més formal.’

Al remat, cada vegada més ens adonem que no cal anar molt lluny per a trobar referents que ens puguen servir com a punt de partida en l’àrdua tasca de canviar el món. I com diu Carme, ‘això no ho ha fet mai una dona? Doncs ja és hora!’.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.