‘Al galop. La vida entre dues rodes’ de Bruno de Stabenrath, i ‘Deliri’ de Josep Penadés

Estem llevant la pols dels llibres i en lletres de color roig llig ‘No m’aguanto dret. No m’aguanto assegut. Ajagut estic molt bé: sóc tetraplègic…” amb aquestes paraules comença un llibre que parla de la condició humana. El seu autor és un home que un 17 de maig de 1996, amb 35 anys, de colp i volta es desperta al llit d’un hospital. Havia sofert un accident de trànsit. Tot seguit, va saber que el destí el confinava en una cadira de rodes de per vida. Ràbia, estranyesa, trencament, són matisos del dolor. Només n’hi havia un que no tenia: la resignació. Assegut a la cadira de rodes, va decidir de fer servir l’humor com a arma per a continuar galopant per la vida: amics (els que estan presents en els moment dolents), família (redescobrir-la quan saps que els necessites), sexe (un Alexandre El Gran que ben bé s’haguera pogut presentar el premi de narrativa eròtica de la nostra estimada Vall d’Albaida)

La producció literària que té com a objectiu deixar testimoni de la situació tràgica que viu l’autor té una certa tradició. El lector que –amb morbositat o sense– s’endinsa en les vides que s’expliquen hi trobarà un seguit de reflexions que han sorgit d’una experiència que no és a l’abast de tothom: patir, explicar-ho i que en quede constància. Si la reflexió sobre el dolor, sobre el sentit de la vida, s’ha fet amb honestedat i saviesa, el testimoni que en queda és sòlid i permet –obliga a– una segona reflexió, la del lector.

‘Al galop. La vida entre dues rodes’ de Bruno de Stabenrath en l’editorial Rosa dels Vents i traduïda per Ricard Martínez i Muntada, està ben escrita i gaudeix d’un estil desimbolt que, en enumerar els fets que es presenten, fonamentalment en ordre cronològic, llança endavant la narració. Stabenrath –que es presenta en la ficció amb el nom de Léopold Champollon i el sobrenom de Peix Gat– alterna les veus narratives. Alguns dels capítols, tirant a breus, estan explicats des de la primera persona: Stabenrath arriba amb la imaginació allà on no hi pot arribar amb el cos. O potser allò que explica no és fruit de la imaginació…

La resta, escrits en tercera persona, són capítols que responen a un format força més convencional i serveixen per a donar a conèixer els fets que acompanyen el procés de rehabilitació de l’accidentat i en què l’autor no té una intervenció directa.

Tant els uns com els altres tenen en comú, sense perdre en cap moment el punt de referència –la tetraplegia– que posa el fonament de l’obra, l’humor i l’exaltació de la ‘joie de vivre’, el missatge que cal lluitar …

….

És divendres i estem a punt de tancar quan ve un amic (Josep) que ens vol regalar el seu darrer llibre dedicat i tot: ‘Per a la Biblioteca d’Albaida. Amb afecte’.

Com que s’acosta el cap de setmana i el dilluns vull posar les novetats del mes, l’agafe i me l’enduc a casa per a llegir-lo. Llig la sinopsi: ‘res no és el que sembla’.

260 pàgines dEdicions Bromera.  Col·lecció Eclèctica, núm. 263.

El títol? ‘Deliri’

Josep Penadés (Albaida, 1967) és professor de Biologia i Geologia a l’IES Josep Segrelles d’Albaida, a qui la crisi dels 40 el va portar a dedicar-se a escriure amb intencions literàries. Ha publicat uns quants relats curts en els últims anys en la revista literària ‘La lluna en un Cove’ i en 2012 va publicar ‘La llibertat en flames’, una novel·la de fons ecologista, en l’editorial El Toll, a més de quedar dos anys finalista del Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida. Aquest premi és l’únic guardó d’aquest tipus de literatura convocat per institució pública en tot el territori nacional i són obres escrites en la nostra llengua. Premis que ja porten 21 premiats.

Anem allà!!

Els fets, millor dit, les aventures del protagonista (C.C.) transcorren en un cap de setmana en una València imaginària amb moltes referències a pel·lícules i novel·les de gènere negre. C.C. és un home casat que descobreix com la seua dona l’enganya amb un dels seus millors amics. La infidelitat és un colp fort per a ell. En venjança, decideix d’anar-se’n el cap de setmana a València. La lectura s’ha fet sense aturades per la urgència de tornar el llibre (per als possibles benpensants i/o malpensats: algun que altre ‘paronet’ hem hsgut de fer per raons fisiològiques).

Ja no vos en conte res més, haureu d’anar a alguna de les biblioteques públiques de la Xarxa. A hores d’ara, hi teniu 26 exemplars repartits per elles.

La lectura i el personatge m’ha fet recordar els anys 70/80 (finals de la dictadura de Franco) amb les revistes porno: les de format de fotonovel·la (gais i lesbianes), molt comú en eixos temps (també per a les revistes romàtiques). O d’altres revistes d’entreteniment per a adults amb contingut eròtico-pornogràfic, destacant PlayBoy o Penthous”. No podem oblidar-ne una altra: Interviú. Corria l’any 1976 (transició dictadura a democràcia), va ser la primera publicació espanyola que va mostrar fotografies de dones mig nues (topless) dins (i en la portada) d’una revista d’investigació. Tres anys més tard (1979) es creà el concurs literari La Sonrisa Vertical de narrativa eròtica (editorial Tusquets). Estava presidit pel director de cinema valencià Luís Garcia Berlanga. En 2004 es declarà desert el premi i ja no es convocà més. Acabem aquest escrit amb el microconte de l’argentí Juan Faerman ‘Literatura eròtica per a ejaculadors precoços’: Capítol I. Ella el va mirar. Fi.