Som els nous refugiats florentins del segle XXI. Mentre els carrers van quedant-se muts, tot seguint les instruccions dels governs d’evitar el contacte social, i mentre la vida normal es paralitza, la gent s’amaga d’un enemic invisible. És una emergència que ens dicta fer el contrari d’allò que ens demana el cos i l’instint. Ser antisocial ara és una nova forma de ser social: no ajuntar-nos, no estrènyer una mà càlida, guardar les distàncies, no abraçar-nos…, ja que el contacte humà pot ser l’enemic mortal. Tot això que fins fa uns dies  era cert i segur, hui és un rastre de preguntes, dubtes i paüra. I tots lluitem per a inventar-nos noves rutines que no havíem fet mai per tal d’afrontar els aspectes pràctics del que ja és una nova realitat. Una nova pesta s’ha apoderat de les nostres vides.

La nova pandèmia fa que siguem solidaris i responsables, seguint les instruccions de les autoritats. Cada nit a les vuit, amb aplaudiments cada dia més nombrosos i forts, agraïm el treball que fan els sanitaris, els serveis de neteja, els supermercats, les gasolineres, els transports de mercaderies necessàries, el treball de l’UME i dels cossos i forces de seguretat de l’estat i de tants altres que arrisquen la vida perquè el món seguisca funcionant. I també estrenem noves situacions amb el teletreball, el telecol·legi i el teleestudi, gràcies a la tecnologia. Sense estar prop uns dels altres, ara sembla que estem més junts que mai.

Em vénen al cap els contes d’uns peregrins de Londres a Canterbury de l’escriptor medieval anglés Geoffrey Chaucer on no hi ha pesta, sinó un bon sopar de recompensa al final de la peregrinació, que nosaltres també farem quan açò acabe. I, per descomptat, El Decameró de Boccaccio; però sobretot el Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe, sobre la Gran Pesta bubònica de 1665. La pesta negra o bubònica té una llarga història a Anglaterra on, quan hui en dia se’n parla,  els anglesos encara giren inconscientment el bescoll com si formara part de la seua identitat.

Sols entre 1347 i  1453 aquella pesta va acabar amb la meitat de la població d’Europa. Transmesa pel bacteri Yersinia pestis, arriba a Anglaterra en 1348. Transportada probablement per les puces de les rates negres, va devastar  Europa successivament en 1347-79, 1361-62 i 1369, reduint d’un 30 % la població d’Anglaterra. En el segle XVI, quan encara no s’havien complit tres mesos del naixement de William Shakespeare, la secció de defuncions del registre de l’església parroquial de la Santíssima Trinitat de Stratford reflectia les ominoses paraules ‘Hic incepit pestis’ (Ací va començar  la pesta), al costat del nom del xiquet Oliver Gunne.

El brot de 1564, any en què naix el dramaturg anglés universal, va ser  brutal. En Stratford, el seu poble natal, van morir no menys de 200 persones, deu vegades més del que era habitual, segons Bill Bryson. En l’època de Shakespeare, a la ciutat de Londres, la pesta s’intensificava aproximadament cada deu anys, de manera que obligava a suspendre les representacions teatrals —el cine de l’època— amb la clausura de teatres, com va succeir en 1593, 1603-04, 1606-09, etc. En la primera meitat del segle XVII, segons Ian Chambers, la devastació produïda per la pesta a Londres va causar un nombre considerable de morts (33.500 en 1603; 35.500 el 1625; 10.500 l’any 1636). Però la que tots recorden molt especialment és la Gran Pesta, entre 1665 i 1666, que es va endur 69.000 vides.

Amb aquestes dades esgarrifoses només pretenc posar de manifest que les pestes ens visiten de tant en tant. La del coronavirus no és la primera ni serà l’última. I em torna a la memòria un disc de grup musical Aguaviva que m’ha perseguit tota la vida, titulat ‘Cada vez más cerca’ (1970), on es trobava un poema de Bertolt Brecht que deia:

La guerra que vindrà
no és la primera.
N’hi va haver altres.
Al final de l’última
hi va haver vencedors i vençuts.
Entre els vençuts,
el poble pla passava fam.
Entre els vencedors
el poble pla en va passar també.

Ara sols cal canviar la paraula ‘guerra’ per ‘pesta’, ‘vencedors’ per ‘rics’, i ‘vençuts’ per ‘pobres’, o altres paraules que estimen oportunes. D’aquesta manera, el poema torna a tenir sentit. Perquè la poesia senzilla amb missatge no passa mai de moda i ens ajuda a entendre i suportar els embats de la vida d’una  manera renovada, amb més força.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.