Fins ara, pensava que les ambaixades eren edificis elegants; les feia amb portes de fusta noble que s’obrien en fulles simètriques, amb un sòl de marbre tan polit que reflectia, com un espill, les sabates també resplendents de l’ambaixador. A aquest funcionari també el suposava abillat amb pantalons amb la ratlla ben planxada baixant-li per cada camal, una jaqueta curta amb botons daurats, com els galons dels muscles, i les medalles rutilants enganxades arran de pit, tot just per sota la banda que li creuava, solemne, un parar erecte i repentinat.

Tendia a pensar, potser massa influenciat per les pel·lícules de Sissi, en àpats servits en taules llargues com una carretera, on cada delegat ocupava el lloc que imposava el protocol, amb servents de frac i cara llarga. En aquestes ambaixades els representants de cada estat passaven la sobretaula a la sala de fumar i encenien cigars i se servien licors vells mentre arreglaven el món.

Les converses d’aquells diplomàtics de peus comprimits salvaven de guerres infructuoses els països que representaven per a traslladar-les a altres indrets on podien ser-los més productives, repartien les riqueses honestament, traçaven carreteres entre nacions o establien fronteres allí on calia, imbuïts pel boirum del tabac caribeny que fumaven.

Però sembla que la realitat és -diguem- menys cinematogràfica. La proliferació d’ambaixades en aquests temps és tal que fins i tot ens passen desapercebudes. Hi ha ambaixades per tot arreu: pràcticament cada carrer principal de cada gran ciutat en té una o dues; cada poble menut, una altra. La propagació i, al mateix torn, la transparència de les dites entitats segueix la màxima aquella que diu que ‘sovint, els arbres no deixen veure el bosc’, o quelcom de semblant estil.

I aquest camuflatge ve, seguríssim, per la manca de marbre, de xarol i de medalles. O, també, perquè al capdavall són ambaixades de nosaltres mateixos, de la nostra vulgaritat, encara que duguen noms llunyans: Gran Basar de la Xina, Multipreus Fu-Li-Tu, Hiper Hong-Kong, Casa Io, etcètera. I sé de què parle encara que no he xafat mai una d’aquestes tendes. Bo, sí, una vegada que necessitava urgentment un cartabó de corredora. I recorde l’olor de petroli que exhalaven totes aquelles prestatgeries repletes d’un desordre aparent. Aleshores, perquè s’entenga, no estic dient que els basars xinesos són ambaixades del país asiàtic, ja que, per a aquesta finalitat aquells van fer servir els restaurants i els woks ja fa anys. Els xinesos són ambaixades de la nostra mateixa societat coent, del nostre tarannà, de les debilitats i de les compulsions, de la fugacitat i la inutilitat i, simplement, tenen com a nota exòtica estar regentats per dependents d’ulls ametlats.

La gent entra i ix desvanida amb els seus visats, amb els salconduits de plàstic amb olor de petroli per a ser un digne ciutadà del món desenvolupat. I amb la sensació que sempre s’endú una ganga i que, al capdavall, està pegant-li-la al propietari de tan barat com ha comprat. I així és com es conquereix el món, sense cap tret, sense cap mort ni ferit, amb la futilitat del plàstic que substitueix el glamur de la resplendor del xarol i els botons daurats. Moda que no deixa de ser curiosa i digna d’estudi per a qui ho entenga.