La fornera és una dona fadrina que va consumint-se en un procés llarguíssim. No és cap patologia, tan sols que, en el seu cas, el pas del temps s’accentua d’una forma quasi pictòrica. De mitjana edat, fa anys que es recull els cabells en un monyo que ara ja està apagat. La carn se li ha apegat als ossos sense cap resta de jovenesa, com si l’abraçara un fred permanent que l’entumeix i li muta a blavoses les galtes. El ‘babi’ blanc d’antany va tornant-se gris, macilent, com si li servira per a torcar-se les mans després de pastar la soledat heretada. Han desaparegut les xarrades de l’àvia, les palades desvelades del pare i les puntes blanques de la mare despatxant en l’obrador centenari. El forn, que abans era un remolí de dones, de bosses i cabassos, ara ven un silenci estantís, ofegat de quimeres, entre els quatre pans que li encomanen com una obra de caritat.

La fornera va heretar també un hortet amb quatre tarongers, orfes d’ella, on lladruquen els gossos que arreplega. Aquest matí m’ha dit:

-Tinc un altre gosset.

-Un altre? -li he contestat, sense saber ben bé quants en té en realitat.

-Tu, també! -m’ha etzibat crispant els dits mentre enrotllava la barra de pa.

-No, vull dir que… que bé, no? Tindre un altre gosset. Això és ja una manada -li dic per a arreglar com puc el comentari.

-És la mateixa faena, la veritat -contesta més afable.

-Ja ho imagine, ja.

-L’única cosa és que s’engeloseixen uns amb els altres. Al meu Pau el porten fregit -continua dient. Per uns instants em quede descol·locat: Pau?, un nebot?, de què estem parlant?, però, evidentment, no gose preguntar.

-I mira que Pau és el més gran, eh? -segueix dient-, és un pastor alemany que pesarà vora quaranta quilos. Però és tan bo que, al final, és bovo; els altres li prenen el pèl com volen. Jo li dic: ‘Pau, no els faces cas i vés a la teua’. Em costa de donar-li el menjar a banda perquè no el deixen viure i, clar, com ell tan sols vol jugar, ni menjaria.

Mentre parla m’allarga el pa i li descobrisc, molt amagat, un bri de la infantesa llunyana que li vaig conéixer. Li’l pague, em torna i continua dient-me que vol plantar dos ametlers al bancalet. Per no entrar en més detalls, li dic que aquest matí fa frescor, que la rosada ha deixat els cotxes i els contenidors com si hagués plogut. Ella em diu.

-Encara no he eixit al carrer. De bon matí m’han dut del bar el cafenet i el vici -i deixa veure d’estranquis un paquet de Nobel que du en una butxaca del davantal, com en un marsupi.

-Bo, demà ens veurem -m’acomiade. Ella fa que m’acompanya però es queda darrere del taulell on viuen els rotllets d’anís, les magdalenes i les mantegades en la mateixa posició que les va deixar, fa ja, no se sap quan.

En eixir al carrer, note de bell nou la humitat feridora, l’atmosfera està tan pesada que al dia li costa d’aixecar-se. En aquest moment, pense en els gossos a l’hort: uns, banyats i avorrits, ajaguts a terra, altres, desficiosos, mirant cap a la porta; esperant, en tot cas, que despunte el dia.