Fa uns dies em van convidar a una festa sorpresa. Una amiga complia el cinquanté aniversari i alguns li havien preparat un sarau, suposadament, d’amagatontes Jo trobe que quasi qualsevol excusa és bona per a celebrar, més si es tracta d’anar complint anys perquè segons deia un savi local: morir-se abans dels vuitanta no és, ni més ni menys, que fer el ridícul. Però hi ha vegades que em costa posar-me en el paper que s’espera que he de representar, en aquest cas, d’afable convidat.

Em resulta inevitable deambular de racó en racó, evitar salutacions i converses, sense que es note massa l’obligació d’estar-hi. No puc eludir la compulsió de confeccionar un llistat mental d’allò que em semblen despropòsits, incongruències. Començant pel photocall que espera a l’entrada del local i on tothom està desvanit de posar i ser l’objectiu de mòbils còmplices. Després, l’aparador reblit de llepolies: núvols enfilats en fins pals, maduixes amb xocolata creixent des d’una macedònia multicolor de gominoles i regalèssia taronja, que els assistents s’esforcen a gaudir amb una fruïció infantil.

Irremeiablement, des del meu cantó, la idea que l’augment del cretinisme social és progressiu i imparable comença a prendre força. Després, com si es tractara d’un concurs televisiu, a l’amfitriona se li proposen una bateria de proves que ha d’anar superant perquè puga rebre els regals, en comptagotes, i sota el vistiplau de la concurrència que haurà de jutjar si n’és, o no, mereixedora. Pense en la ‘modernitat líquida’ i veig que el concepte de Bauman es queda curt, perquè la societat, a banda d’haver entrat en aquest estat de liqüefacció que ell proposa, desborda d’idiotisme qualsevol recipient.

És el culte cru al joisme jovial, epidèrmic, l’obsessió de fer-se visible per qualsevol finestra, és el perpetu pelegrinatge cap als quinze minuts de glòria, als quals tots aspirem -segons Warhol- i amb els quals no ens quedarem mai sadolls. O, mirat des del punt de vista menys glamurós de Luis Cencillo, la ‘societat sense nord’, conformada per un conjunt d’individus amb bones intencions i un acord implícit de fer el ximple silent.

És una de les primeres lliçons que s’aprenen a les festetes de graduació de la llar d’infants, on és un goig veure tots els xiquets disfressadets amb birret i banda. També en tants altres actes semblants, ja institucionalitzats, que se celebren a escoles i instituts. Sembla que l’objectiu siga representar-se a si mateix com a instrucció de com hom pot guspirejar en la vida. És, al capdavall, allò que ens ha arribat dels americans a través de pel·lícules i sèries. Però, ben mirat, tampoc hauria de ser culpa de Disney o de la Universal Pictures per oferir-nos models a copiar, sinó de la forma amb què el nostre conscient col·lectiu processa i reprocessa les necessitats i les aspiracions pròpies i generals. Curiosament, augmenta el nombre de les dites graduacions en la mateixa proporció que creix la vocació envers un analfabetisme, possiblement, també líquid i desbordant.

I al final, em pregunte com es pot assistir a cap festa amb tot aquest bagatge de prejudicis; fins i tot, com es pot eixir de casa. Per sort, alguns amics s’apiaden i em trauen a passejar i em deixen divagar entre les meues boires mentre ells riuen, mengen, beuen, superen proves graciosíssimes i es fan fotos per a penjar-les al carallibre.