Aplegue a la universitat

El meu pas per la Universitat de València va coincidir, any per any, amb els últims del franquisme. Qui va viure eixos anys entendrà perfectament què significa això. La tirallonga que segueix és una mena de resum del període 1971-1976: gens divertit, cert.

Suspensions de publicacions, prohibicions de pel·lícules, morts de dirigents sindicals, prohibicions dels actes commemoratius del centenari de Machado, l’assassinat de Carrero Blanco a mans de la banda terrorista ETA, l’extrema dreta injuriant el Cardenal Tarancón (“Tarancón, al paredón”), el nou govern presidit per Arias Navarro, l’execució de l’anarquista Puig Antich, l’ex-ministre Girón posicionant-se contra qualsevol forma d’apertura política, la flebitis de Franco, Felipe González elegit secretari general en el XIII congrés del PSOE, la instauració de la selectivitat per a accedir a la universitat, els nombrosos atemptats atribuïts al FRAP, l’aparició dels GRAPO, la Marxa Verda convocada pel rei Hassan II del Marroc, l’agonia i mort de Franco, les Corts que proclamen Juan Calos de Borbón rei d’Espanya, el naixement del diari El País, la dimissió d’Arias i el nomenament de Suárez com a president del govern, i les votacions per a aprovar la Llei per a la Reforma Política a finals del 1976.

A principi dels anys setanta el món no estava globalitzat com ara, així que el famós maig del 68 francés a Espanya va aplegar amb retard, com quasi tot; almenys com el recorde jo. El maig francés es va allargar tots els anys de la meua carrera (1971-1976) i també de la mili, és a dir, tot el 1977 i tres mesos del 1978.

Quina manera de perdre el temps! Vagues, manifestacions, assemblees i setmanes i mesos amb les facultats tancades, sense activitat acadèmica i sense saber molt bé què fer. I la veritat és que tampoc no m’apetia anar-me’n a casa per si de cas em perdia alguna part de la pel·lícula que es rodava aquells dies. Veent com actuaven els grisos per l’aleshores Paseo al Mar, em vaig dir: “Si aquests em pillen per davant em fan un desgraciat”, així que vaig optar per veure aquelles batalles com més lluny millor.

En primer curs, el meu horari era d’11.00 a 14.00. Agafava el trenet de la línia València-Bétera i en no res em plantava a València. Caminava al llarg dels carrers de la Trinitat i de Sant Pius V fins a les Facultats, deixant a l’esquerra el carrer d’Alboraia, el Museu Sant Pius V (hui Museu de Belles Arts de València) i els jardins de Vivers. En un quart d’hora o vint minuts em plantificava en Filosofia i Lletres.

La meua aula era la 111, que al mateix temps era l’espai on tenien lloc les assemblees estudiantils per ser la més gran. Les assemblees eren soporíferes i eren el lloc on determinats estudiants posaven en pràctica els seus dots retòrics i es donaven a conéixer com a líders estudiantils. Prompte em vaig familiaritzar amb els assumptes que s’hi tractaven, i amb les cares dels líders. Reconec que no estava massa mentalitzat amb tot aquell ambient, i de consciència política en tenia ben poca, per no dir gens. Em situava sempre prop d’una de les dues entrades d’eixa aula per si de cas sentia el crit de “Que vienen los grises”. Si apareixien i feien una batuda, les probabilitats de fugir d’aquell parany de ratolí eren mínimes: no hi havia escapatòria. Recorde fugir alguna vegada per dins la facultat, escales amunt cercant un amagatall segur en algun departament, mentre les forces de seguretat arreaven trompades a tort i a dret, sense cap mirament de sexes.

Seria incapaç d’escriure deu línies seguides dels problemes que es tractaven en eixes assemblees, però sí que recorde que un tema recurrent era el rebuig a la imposició d’una futura selectivitat per poder accedir a la universitat. Jo pensava si aquella futura selectivitat seria més difícil que les Pruebas de Madurez del Curso Preuniversitario a les que jo m’havia presentat en el carrer la Nau, i de les que no havia eixit del tot satisfet a la vista dels resultats obtinguts.

Al cap de dos dies d’anar a classe de llatí i de grec em vaig adonar que la gent no tenia ni idea d’eixes llengües clàssiques, tot i que hagueren superat eixes famoses Pruebas de Madurez. Eixa era una; l’altre desficaci era la quantitat d’alumnes que hi havia. Mai en la vida cap professor d’aquell curs hauria pogut conéixer tants alumnes de primer curs. Allò era inhumà i a mi em produïa molta insatisfacció, un dia rere l’altre.

Algunes matèries d’aquell curs tenien una programació: una cosa ben distinta és que se seguira. En altres matèries s’improvisava prou. A mesura que avançava el curs vaig entendre que seguir una programació en aquelles circumstàncies tan especials era més difícil que fer un miracle. Al principi tota aquella situació em feia molta ràbia, com deia, però a poc a poc m’hi vaig acostumar. Això no vol dir que no pensara contínuament com se li donaria solució a un problema greu: de què i com ens examinaríem si a penes s’explicaven temes nous.

Consulte unes estadístiques sobre el nombre d’estudiants universitaris de l’època: en 1960 hi ha 77.123 estudiants universitaris; set anys després el nombre s’ha duplicat, mentre que el curs 1975-76, quan jo acabe, n’hi ha 383.000, amb la qual cosa es pot parlar ja d’una “universitat de masses”. En els cursos comuns, de massificada ja n’estava.

Quan feia dues setmanes que anava a classe vaig detectar dos tipus de professors: els catedràtics ja consolidats, amb una caterva d’ajudants pul·lulant al seu voltant, i els professors aspirants a consolidar-se, els que lluitaven a colzades per guanyar-se un lloc i que ni tan sols eren doctors, que improvisaven prou i que, parlant clar, estaven en la il·legalitat perquè per no seguir, no seguien una programació. Açò ho explicaré millor en arribar a l’especialitat. Ja avance, com a resum, que del meu pas per la universitat em va quedar un sabor més aviat amarg. Mentiria si diguera una cosa diferent. El que conte és el que vaig veure i viure. I res m’agradaria més que els qui ho van viure i veure em contradigueren. Temps hi haurà per a entrar en matèria.