Arnau Nácher (Fotografia: Elena Hortelano)

Arnau Nácher va nàixer l’any 2000 a Otos, on va viure una infantesa feliç. Però sovint passa als pobles, sobretot als menuts, que hi manquen referències per als més joves.

Això explica ell mateix quan parla de la seua transició de gènere: “Òbviament, de menut no vaig poder fer la transició per la falta de referents, jo no tenia ni idea que existia gent transgènere. A 14 o 15 anys vaig començar a seguir persones trans a Twitter i Instagram (…). De xiquet jugava més amb els xics que no amb les xiques, cosa que tampoc no té res a veure, però sempre hi ha estat eixe pensament present. En 2015 o 2016 vaig començar a parlar amb persones trans per xarxes socials i vaig fer el pas d’explicar-ho a ma mare.”

En el cas d’Arnau, les xarxes socials han estat una finestra important des d’on agafar aire per a prendre decisions tan rellevants com aquesta. Si és cert que no tenia un espill on mirar-se, ni cap exemple prop en el qual poder-se recolzar, també ho és que la situació era gairebé la mateixa per a la seua família: “Un dels meus amics estava en una associació de famílies de menors trans que es diu Chrisallys. Li’n va donar el telèfon a ma mare. Vam quedar amb una persona de l’associació i va parlar amb ella per a calmar la situació. Jo ho tenia molt clar, però ma mare estava preocupada, per exemple per què dirien al poble, tot i que a Otos la gent és molt oberta de ment”. Ací cal esmentar que trobar una persona trans de la comarca que s’expressara en públic ha estat una tasca difícil. Cosa que, junt amb l’experiència d’Arnau, deixa al descobert un problema evident de visibilitat de les persones trans als entorns més rurals.

Si bé és crucial insistir en els canvis que s’estan produint en matèria d’igualtat gràcies a l’esforç de les darreres generacions, no totes les persones del col·lectiu LGTB tenen la mateixa visibilitat ni el mateix reconeixement social. “M’agradaria haver tingut més referències, sóc l’única persona trans d’Otos i no conec ningú més de la Vall d’Albaida. A les escoles podrien parlar-ne, perquè fa l’efecte que només tenen com a referència familiar el pare, la mare i prou. A Otos hi ha més persones del col·lectiu: gais i lesbianes, per exemple, que per a ser un poble de 400 persones ja és ressenyable. En canvi, on són els referents per a les persones trans?”, diu Arnau.

L’arbre s’adreça de xicotet: per què és important una educació pública i inclusiva

Arnau ja fa anys que se’n va anar a la ciutat per a estudiar Història a la Universtat de València. Recentment ha canviat de parer i ha deixat els estudis d’Història per a fer Magisteri. Si bé és cert que el canvi no l’ha motivat directament cap qüestió relacionada amb la seua transició, sinó la vocació, reconeix que sí que hi té alguna cosa a veure: “(…) em sembla un bon final per a la meua història. Per a mi, els mestres de l’escola han tingut un paper molt rellevant en la meua vida i en tinc un bon record. M’agradaria que, si algun futur alumne meu fóra trans o alguna altra lletra del col·lectiu, poguera trobar suport en mi i arribar a experimentar les coses que jo no he pogut. Si un xiquet accepta la seua sexualitat o el seu gènere des de menut, les coses canvien molt i segurament seria molt més feliç”.

Malgrat tot, a l’institut va sentir-se amb prou de suport. “Ho vaig explicar a les meues amigues i a la gent més pròxima de la meua classe. En primer de batxillerat férem una redacció en francés que consistia a presentar-se u mateix. Jo vaig aprofitar l’activitat per a explicar que era trans, i la professora em va dur a l’orientadora de l’institut. Era la primera vegada que passava. Em van preguntar si volia que ho explicaren a la resta de l’institut i vaig dir que sí. Em van canviar el nom a les llistes, tot i que no havia fet encara la modificació legal, i em deixaren signar els exàmens amb el meu nom”. Tanmateix, tot i que els professors de l’institut de Castelló de Rugat van fer tant com van poder, li va ser impossible de triar el nom per a signar les proves de selectivitat en què era obligatori, fins fa uns anys, de fer-ho amb el nom que apareix al DNI.

Arnau creu que cal lluitar en l’àmbit de l’educació per a incloure-hi metodologies i programacions més inclusives: “estem creant una nova generació d’educadors més crítica”. Recorda que a l’institut on estudiava no feren cap xerrada sobre transsexualitat fins que ell va començar la transició. Però no és només una qüestió relativa a les institucions educatives, sinó al sector cultural en general: “Quan era menut es feien moltes presentacions de llibres al poble, llibres que escrivien homes molt grans sobre política. (…) Hi ha molts llibres per a xiquets que donen més visibilitat al col·lectiu LGTB, i això em pareix molt més interessant perquè el meu cosí, que té quinze anys, les úniques referències que té sobre aquest tema són sèries de televisió com ara La que se avecina, on ridiculitzen les persones LGTB d’una forma denigrant”, assegura Arnau quan li preguntem per l’oferta cultural de la comarca.

T: La lletra més assetjada del col·lectiu.

Arnau Nácher (Fotografia: Elena Hortelano)

Darrerament s’han generat molts debats al voltant de la Llei Trans, l’avantprojecte de la qual fou aprovat aquest estiu a l’estat espanyol. Aquesta llei, valorada molt positivament per la comunitat LGTB i sobretot per les persones trans, recull algunes mesures com la prohibició de les teràpies de conversió, la promoció de llocs de treball per a persones trans o la diversitat LGTB en l’àmbit educatiu. També tracta la polèmica qüestió de la infantesa trans: “En la Llei Trans hi ha canvis importants i es tracten coses com els bloquejadors hormonals, que és el que donen als preadolescents que volen fer una transició de gènere, una cosa que ha generat molt de conflicte. Quan entràrem a Chrysalis, l’associació de menors trans, vam veure un documental sobre un xiquet que sabia des de menut amb quin gènere s’identificava. Entenc que la infantesa i l’adolescència són períodes durant els quals es poden ocasionar molts canvis, però si el teu fill o la teua filla et planteja una qüestió com aquesta, li has de fer costat al màxim i prendre’l seriosament”.

Aquesta llei s’ha trobat de cara amb les Terf (Trans Excluyent Radical Feminist), que tenen com a base teòrica l’exclusió, la patologització i l’estigmatització de les persones trans. Les feministes radicals han aprofitat la conjuntura per a fer-se ressò als mitjans de masses, on ocupen taules de debat en horari de màxima audiència als canals de televisió més rellevants. El feminisme radical té els orígens als Estats Units, a finals dels anys seixanta del segle passat, i té uns fonaments marcadament binaris, dicotòmics i biologicistes pel que fa a la qüestió de gènere sobretot.

“En un principi intentava de mantenir-me al marge de la situació, perquè volia evitar la polèmica. De totes maneres, em comentaren que a Playz havien fet un programa sobre la qüestió. Un programa on només participaven persones cis heterosexuals i on, a més, hi havia dones terf entre les col·laboradores” —detalla Arnau. “Tot plegat fa que et qüestiones a tu mateix si eres suficientment trans, perquè aquesta gent et marca els rols d’una forma molt radical. A mi m’agrada fer coses ‘de xica’, si m’abelleix maquillar-me, ho faig, i si vull dur falda en duc. I això em fa sentir malament perquè em qüestione a mi mateix, i pense que potser hi ha gent que necessita més que no jo els recursos que tinc i a què ells no poden accedir. Però finalment he arribat a la conclusió que ningú no m’ha de dir com he d’expressar el meu gènere”. Amb tot, Arnau reflexiona sobre la transversalitat del masclisme que travessa també el col·lectiu LGTB: “les dones trans són les que pateixen més el problema de les Terf, no se senten segures ni tan sols en espais que haurien de ser suposadament feministes i són sempre les més qüestionades”.

He arribat a la conclusió que ningú no m’ha de dir com he d’expressar el meu gènere

Cadascú té la seua pròpia Ítaca

Tot i que començar el trajecte cap a Ítaca des d’un poble com Otos ja significa partir amb un cert avantatge —insisteix Arnau—, el procés ha estat dur i llarg. Gràcies a l’associació Chrysalis no va haver d’anar al metge de capçalera per a poder començar les visites amb un especialista. “Ara han canviat un poc les coses, però jo vaig haver de passar un munt de tests d’avaluació abans de poder fer la transició. Era la primera vegada que anava al psicòleg i m’acompanyava ma mare perquè em sentia un poc insegur. Em preguntaven coses com ara ‘de menut jugaves amb cotxes o amb nines?’, i havies de donar les respostes que s’esperaven d’un xic perquè t’entengueren. Hi havia uns rols de gènere molt marcats i això no hauria de ser així. No va ser fins al 2017 que vaig tindre la primera cita per al sexòleg. Era pel Feslloch, en la primera vegada que les meues amigues hi anaven, i jo no ho vaig poder fer perquè tenia la visita. Pensava que per fi em donarien les hormones. Em va donar data per a unes cinc sessions més i fins que no acabara eixes sessions no podia anar a l’endocrí. Després vingueren les proves mèdiques i, més endavant, les hormones, si ells volien.”

En matèria sanitària no ha tingut gaires problemes al poble, diu: “(…) la meua àvia li ho va explicar al metge del poble. Un dia vaig anar a consulta per un altre motiu i em va preguntar si estava bé i com portava el procés, per si necessitava res. Cada tres setmanes, mentre tenia el metge de capçalera a Otos, hi anava perquè em punxaren la testosterona i no vaig tindre mai cap problema”.

Tot i això, Arnau és crític amb la sanitat pública que, a hores d’ara, sembla no estar encara a l’altura de les necessitats mèdiques de les persones trans. “Em feren la histerectomia abans d’hora en la Seguretat Social perquè teníem antecedents de càncer a la família, i com que vaig donar positiu a les analítiques, m’operaren. (…) He estat més de dos anys en llista d’espera per a fer-me la mastectomia, i només aquesta operació, en una clínica privada, pot costar entre 5.000 i 8.000 euros, una quantitat de diners inassumible per a la majoria”. Una vegada més, diu, les dones trans es veuen més perjudicades, ja que normalment s’han de sotmetre a més operacions que no els homes. De totes maneres, explica que hi ha la possibilitat de fer transicions de gènere que no impliquen cirurgies: “hi ha persones trans que no necessiten fer tots eixos canvis per a sentir-se còmodes ni hormonar-se.”

Al remat, Arnau insisteix com d’important és donar visibilitat a les persones trans i, sobretot, triar referències realistes i representatives per a la majoria: “Elliot Page és un actor nord-americà que ha eixit de l’armari fa molt poc temps, i de sobte va reaparèixer als mitjans operat i amb resultats impressionants. Això és el menys realista del món. En veure-ho vaig tindre ganes de plorar. Jo vaig estar cinc anys en procés de transició, i aquestes persones apareixen amb un aspecte nou en tan sols un mes. Haurien de donar visibilitat a referents de classe baixa, hi ha gent molt més de a peu fent pedagogia sobre la qüestió trans d’una manera més respectuosa, com per exemple un influenciador que es diu Zoe i parla sobre coses realment rellevants com l’exploració del gènere, la disfòria, etc.”

He estat més de dos anys en llista d’espera per a fer-me la mastectomia, i només aquesta operació, en una clínica privada, costa entre 5.000 i 8.000 euros, una quantitat inassumible per a la majoria

Acostar Ítaca al poble, l’opció més viable

En la història sempre hi ha algú que posa la primera pedra, però per a bastir ponts en fan falta moltes. Arnau n’ha posat unes quantes a Otos i a la Vall d’Albaida. La seua transició ha estat un aprenentatge tant per a ell com per al seu entorn: “Els meus avis tenen entre 70 i 73 anys i han viscut sempre al poble. Al principi, pel que fa a mi, a la meua àvia materna que és amb qui tinc més contacte li va costar molt. El meu cosí menut, amb 4 anys, era qui la rectificava quan es referia a mi en femení. El meu avi ho va entendre abans, jo no m’ho esperava, però.(…) Una vegada, la meua altra àvia paterna em va dir que li feia por que me n’anara a la ciutat i que em passara alguna cosa, perquè hi havia molta gent que pensava diferent, però que, amb tot, ella el que volia era que jo estiguera bé i feliç.(…) És una qüestió que no acaben d’entendre molt bé, però posen de la seua part”.

Arnau recorda que, si bé al principi el miraven de forma estranya pel carrer, ara ja s’ha normalitzat la situació. Com a anècdota conta com, després d’uns anys estudiant i vivint a la ciutat, en tornar al poble les persones grans li fan la mítica pregunta de ‘mante, tu de qui eres?’. A la seua resposta amb els noms dels pares, quan li contesten ‘però no tenien una xicona?’, ell aprofita per a respondre que no, que sempre ha sigut ell. Definitivament, Arnau sap que Otos sempre serà sa casa i ha bastit tots els ponts per tornar-hi sempre que vulga, sabent-se orgullós de ser qui és.

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.