Reclam Editorial prepara la publicació del llibre ‘La derrota perpètua. La Vall d’Albaida, la Costera i la Canal de Navarrés als camps nazis’ que recopilarà de manera documentada les dures vivències d’habitants d’aquestes comarques als camps de concentració nazis. L’apartat referit a la nostra comarca, el més extens i exhaustiu del llibre, és obra de Guillem Llin, amb informació de veïns d’Agullent, Aielo de Malferit, Bocairent, Castelló de Rugat, Ontinyent i el Ràfol de Salem.

Vos oferim un fragment d’aquest apartat:

SALVADOR FAYOS GOMAR (La Pobla del Duc)

«Solament una qüestió de pur atzar va portar als camps de concentració nazis (Mauthausen i Buchenwald) tres republicans nascuts en una xicoteta població d’uns 2.000 habitants de la Vall d’Albaida, la Pobla del Duc. Fou una qüestió d’atzar perquè els tres joves foren apressats pels alemanys en llocs diferents, en dates diferents i deportats en combois diferents. A més a més, els tres se n’havien anat del poble buscant una vida millor davant la situació de crisi que es vivia a la Vall d’Albaida per a la plaga de la fil·loxera que va tindre lloc a partir de 1910. I dins d’aquesta dinàmica casual, els tres van aconseguir d’eixir amb vida de l’infern concentracionari nazi. Salvador Fayos Gomar ha sigut fins el darrer moment un deportat del qual no en sabíem pràcticament res. Però ara, sí, sabem la seua historia. Tot i que l’Arxiu Municipal de la Pobla del Duc s’ha perdut íntegrament en eixos anys, hem pogut reconstruir que se’n va anar d’emigrant allà pels anys deu o vint del segle passat. I ha estat una cosa singular. Perquè ho hem sabut via l’arxiu de Bad Arolsen, a Alemanya. Allí, entre la documentació que es conserva del deportat, hi ha una Relación de camaradas supervivientes del campo de concentración de Mauthausen que se encontraban en el referido campo o «kommandos» dependientes del mismo, en el día 5 de mayo de 1945. Doncs bé, en aquesta relació de supervivents, figura, com és lògic, el nostre protagonista amb la població de naixement i, a més a més, amb la localitat on el domicili (el qual malauradament no consta) en el moment d’ingressar al camp de concentració, la qual no és altra que la població tarragonina de Tortosa (el Baix Ebre), on Salvador se’n degué anar de jovençol, sense saber si amb la família o sol. Tortosa era, en les primeres dècades del segle xx, una població amb un fort creixement i amb un ressorgiment econòmic de primer ordre que, malauradament, la Guerra Civil va fer sucumbir en quedar arrasada per les bombes franquistes entre els anys 1937 i 1939.

Salvador Francisco Fayos Gomar va arribar al món a les sis del matí del dimarts 12 d’agost de 1913 a la Pobla del Duc. Era fill de Francisco Vicente Fayos Santamaria i d’Asunción Gomar Gomar, tots dos de la Pobla. Fou batejat el dia 15 d’agost en l’església de la Nostra Senyora de l’Assumpció, i se li van posar els noms de Salvador Francisco, sent els avis paterns Francisco Vicente Fayos Ferrer i Francisca de Paula Santamaria Merí, i per part de mare, José Gomar Ferrer i Feliciana Gomar Esteve.

Portada de l’expedient de deportat polític de Salvador fet per les autoritats franceses. / AMF

En perdre la guerra, va passar la frontera amb França el 6 de febrer de 1939, sent internat al camp de refugiats d’Argelés. D’ací va eixir enrolat, bé voluntàriament, bé forçosament, en la Companyia de Treballadors Estrangers número 31. Davant l’ofensiva alemanya, és fet presoner el 20 de juny de 1940 i és internat, en un primer moment, al frontstalag número 140, per passar després al stalag XI-A, a la localitat d’Altengrabow, prop de Berlín, on li assignen el número de presoner 7.604. El 24 d’abril de 1941 el deporten al camp de concentració de Mauthausen, situat a uns 700 quilòmetres de distància. A l’entrada al camp li assignen com a motiu de la deportació ser un Rotspanier, és a dir, que és un ‘roig espanyol’. És un dels 469 republicans que formen el comboi i hi arriben el dia 26 d’abril. És el cinquè dels set combois de deportats espanyols d’aquest mes i el 21é des que començarà la bogeria nazi amb presoners republicans. A Salvador Fayos li assignen el número 3.528. Va estar –no sabem si tot el temps d’internació o no–, adscrit a la cuina, com a pelador de creïlles. Entre febrer i abril de 1941 foren deportats des de França 1.311 presoners, dels quals 1.310 republicans espanyols i solament un francés; d’aquests en van morir 725, el 55%. En la fitxa que li van fer a l’entrada al camp de concentració figura, com a professió, la d’eisenbahner, és a dir, ferroviari, la mateixa que Juan Bataller Abargues que, com ell, era de la Pobla del Duc i se n’havia anat emigrant també a Catalunya. Tenia alguna relació d’amistat amb Juan Bataller, també ferroviari, malgrat ser d’una població en què l’única tradició ferroviària era la línia Alcoi-Xàtiva?

Targeta del camp de concentració de Mauthausen de Salvador Fayos Gomar./ AMF

Sabem que el 28 de juny de 1943 Salvador Fayos torna a Mauthausen. Fins aleshores –i no sabem des de quina data concreta– estava al kommando de Steyr, però en qualsevol cas posterior a la tardor de 1941, que és quan comença a construir-se i funcionar el recinte concentracionari. En tot cas, ens inclinem a pensar que devia ser cosa d’unes poques setmanes o mesos el seu trasllat a Steyr.

Referent a aquest kommando, Juan Blas de la Corte Gómez, ex-deportat 5015, i recollit al llibre Andaluces en los campos de Mauthausen, de diversos autors: ‘(…) nos llevaron a un gran kommando: Steyr. En Steyr, estaban las grandes fábricas de armamento de guerra: tanques, cañones y todo eso. Había unos 500 o 600 en ese campo. Había de muchos países: polacos, alemanes, españoles… Yo me encontraba muy agotado. Y le dije a uno de los amigos que me quedaban: «Me marcho al campo central». Todas las semanas venía un camión y cogían a los que estaban muy agotados y los llevaban al campo central de Mauthuasen que estaba muy lejos, a ciento y pico de kilómetros. (…).’ (1)

No era tant lluny el kommando de Steyr. La distància amb el camp central de Mauthausen era de trenta-dos quilòmetres i hi havia línia de ferrocarril directa entre les dues poblacions. Comença la construcció en la tardor de 1941, a finals de l’hivern es construeixen les casernes per a l’estada dels deportats i s’inaugura oficialment el 14 de març de 1942. No pararia l’activitat fins l’alliberament per les tropes aliades. El kommando de Steyr, ubicat en la ciutat del mateix nom, és una població d’unes 40.000 persones en l’actualitat, situada a l’estat de l’Alta Àustria, del qual és la capital administrativa. Aleshores, el centre era un compleix de fàbriques d’armes, el més important de la regió i va ser el primer kommando a utilitzar presoners dels camps de concentració per a la indústria armamentista i, entre els quals, hi havia bastants republicans. De fet, hui en dia, hi ha diferents models de fusell que porten el nom d’Steyr seguit d’un altre, segons el tipus d’exemplar. El treball dels presoners consistia a fabricar bombes, avions, motors i trens d’aterratge. També hi treballava personal civil, però estava prohibit als deportats tenir-hi contacte. La solució per desfer-se ràpidament dels qui queien malalts era una injecció de gasolina al cor.

Després de 1.470 dies en captiveri, Salvador Fayos Gomar és alliberat el 5 de maig de 1945 per les tropes nord-americanes. Va participar en el KLM, és a dir, el Komando de Liberación de Mauthausen, una vegada les SS havien fugit el dia 2 i només hi quedaven els soldats alemanys i el cos de bombers de Viena, a qui havien encarregat de mantenir l’ordre i la disciplina. Aconseguida l’anhelada llibertat, va arribar l’hora d’eixir de Mauthausen, tasca que va resultar molt complexa. Cap país no volia fer-se càrrec dels espanyols. Finalment, França va decidir d’acollir-los i va posar a la seua disposició un tren de passatgers. Alguns deportats –al voltant d’un centenar– es van quedar a viure a Àustria.

La resta de deportats van embarcar a mitjan mes de juny de 1945 cap a França. Però el tren tenia un problema: la destrucció de les vies, cosa que obligava a un periple en ziga-zaga. Solament per Suïssa era possible d’accedir a França, però el país helvètic els va obligar a fer marxa enrere i tornar a Alemanya, perquè no permetia el pas als ‘rojos espanyols’. Aleshores es va plantejar que prosseguiren el viatge en un comboi de camions que eixirien de França i que anirien a per ells. Mentre esperaven en sòl alemany, prop del llac Constança, la Creu Roja francesa es va fer càrrec dels republicans i va muntar un campament. En el cas del deportat Eusebio Pimentel Perelló, era la segona vegada que l’expulsaven de Suïssa [veure biografia]. Hi va haver gestions al més alt nivell entre els governs de França i Suïssa perquè els deixaren passar, en unes condicions absolutament humiliants per als espanyols. Els vagons anaven segellats, amb dos sentinelles suïssos per vagó, i en les parades, els espanyols no podien acostar-se a la població civil. Van entrar a França per Mulhouse. El viatge va durar un mes, arribant a París el 18 de juliol de 1945, precisament en l’aniversari del començament de la Guerra Civil i el mateix dia que el general Franco forma el Quinto Gobierno Nacional.

Certificat de residència com a que havia viscut a França des de 1939. En 1954 ja s’havia mort. / AMF

A París van ser hostatjats en l’emblemàtic i històric hotel Lutetia, que el govern francés va requisar entre els mesos d’abril i juliol per centralitzar-hi l’acollida de deportats, amb reconeixements mèdics –on una part significativa dels deportats foren desviats a hospitals i balnearis per recuperar-se–, fitxes informatives, documentació. Allí els donaren roba civil i una targeta que permetia pujar gratuïtament al transport públic durant un any i l’accés als espectacles públics i restaurants; també informava dels llocs on podien treballar. Les 350 habitacions de l’hotel de seguida van ser insuficients i va haver de confiscar en les rodalies quatre hotels més. De fet, en la pràctica, l’edifici de l’hotel Lutetia portava anys expropiat. A l’envair els alemanys França, en 1940, va acollir tants refugiats com li fou possible, i a causa de la seua reputació, esdevingué el destí de molts artistes i músics desplaçats. En arribar els alemanys a París, l’hotel fou confiscat pel contraespionatge nazi, i quan la capital va ser alliberada en agost de 1944, l’ocuparen les tropes franceses i americanes. La majoria de deportats va optar per quedar-se a París o a la seua àrea metropolitana.

Recuperat físicament de la deportació, es va traslladar a viure a la localitat de Narbona, en el departament d’Aude i prop de la frontera espanyola. Comença a treballar de manobre, encara que també hem trobat que ho va fer de peó de camins, i el 18 de maig de 1946, un any després de l’alliberament, es casa a l’Ajuntament de la Vila de Narbona amb Josephine Also, una jove nascuda el 15 de novembre de 1921, filla de José Also i de Francisca Valls i, que segons la partida de matrimoni, eren espanyols, si bé no hem pogut trobar la ubicació originària ja que hi posa ‘Sté. Barbe’. La jove parella fixa la seua residència al número 5 de la Rue des Orfèvres. El 27 de juliol de 1947 ve al món Salvador Fayos, primer fill de la parella. En dos anys ha aconseguir de refer la vida, i més quan el 9 de setembre de 1948 li concedeixen la Carta de Deportat amb el número 1112.13441, per la qual té (o tindrà) dret a les indemnitzacions dels governs alemanys i francés. I el 25 de novembre de 1951, tenen una xiqueta, Josephine Fayos. Però set mesos després, a les 8 i quart del matí del dia 20 de juny de 1952 es mor a l’estació Quai Alberny, de Narbona.

Partida de defunció de Salvador Fayos / Etat-Civil Narbonne

Donades les circumstàncies anòmales de la mort, vam demanar la partida de defunció al Service État-Civil de Narbone, segons l’aplicació que hi ha a internet. Diligents, la vam rebre però, malauradament, no hi figura la causa de la mort. Sí que hi diu que el cadàver es va retirar a les 15.00 segons la declaració d’Emili Sicard, empleat [cal suposar que de la mateixa estació de ferrocarril], de 48 anys, i que Salvador Fayos treballava aleshores de manobre. La raó que no aparega la causa de la mort ens fa pensar, en primer terme, en un suïcidi, i en segona instància, en un accident i, pràcticament, queda descartada la mort natural.

El 19 de juliol de 1954, l’Estat francés admet la presentació de tots els papers que presenta la viuda, Josephine Fayos, en demanda d’una pensió o indemnització, ja que l’havien fer presoner fent tasques per a l’exèrcit francés. Presenta com a testimonis Antonio Cirera Chimenis (Gavet de la Conca-Sant Miquel de la Vall, Lleida, 5 de juny de 1915. Entra en Mauthausen el 19 de desembre de 1941. Viu a Narbona) i José Francés Giménez (Ejea de los Caballeros, Saragossa, 17 d’abril de 1910. Entra en Mauthausen el 25 de gener de 1941. Viu a Narbona). Però el 22 de juny de 1956, quasi dos anys després, el Tribunal Administratiu diu que ‘en el moment de la deportació, la demandant no era casada amb Salvador Fayos, per la qual cosa no va haver de suportar el sofriment moral com a conseqüència de la deportació, però que, a banda, l’existència de dos fills hauria de ser suficient per un dret a una indemnització material’. Així doncs, considerant que amb els termes de l’article D.217-7 del Codi de Pensions Militars i d’Invalidesa de les Víctimes de la Guerra, ‘el matrimoni i la concepció dels dos fills naturals van ser posteriors al final de la deportació’, i considerant que ‘la peticionària es va casar després de la deportació’, no reuneix les condicions exigibles a per a tindre dret a les retribucions que, segons la llei de Deportats i Internats Polítics, decideixen, en un únic punt, ‘denegar la petició de la senyora Fayos’. Aquesta sentència es fa pública el 29 de juny de 1956.

Denegada la pensió a la viuda i als fills, queda la indemnització. El dia 15 de setembre de 1956 (menys de tres mesos després), l’Estat francés li atorga una compensació de 60.000 francs.

La viuda de Salvador Fayos, Josephine Fayos, es va morir el dia 20 de juny de 2015, als 93 anys d’edat. Els diaris de la Catalunya Nord L’Indépendant i Midi Libre recollien l’esquela amb el text ‘Fille de la République Espagnole et de la Retirada. Le combat émancipateur des républicains espagnols sera évoqué avec la participation de la chorale du Chiffon rouge’. (2)

Com a punt final de la biografia val a dir que al kommando d’Steyr, on havia estat un temps indeterminat Salvador Fayos, en 1993, per una iniciativa local (la Mauthausen Aktiv Steyr) van dissenyar un projecte per crear un museu de la memòria en les últims barracons que quedaven en peu. Però de la nit al matí van aparèixer tots ensorrats sense previ avís.»

(1) CHECA, Sandra, DEL RÍO, Ángel, MARTÍN, Ricardo: Andaluces en los campos de Mauthausen. Centro de Estudios Andaluces. Sevilla, 2006. Pàgina 65. 
(2) ‘Filla de la República Espanyola i de la Retirada. La lluita emancipadora dels republicans espanyols serà evocada amb la participació del cor roig Chiffon.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb