02.07.2017 - 19:51
|
Actualització: 02.07.2017 - 21:51
28 de juny 2017: Barbiana: dominar la paraula.
És difícil arribar a Barbiana. Enkcara que disposem d’un minibús (miracle!!!), a partir d’un cert moment cal continuar el camí a peu. L’esforç paga la pena. El paisatge és absolutament màgic, suposa endinsar-se en un bosc de conte de bruixes… o de llops. Ha eixit un dia primaveral, i l’experiència de sentir el cant de les aus, trobar-se la fauna de la zona, observar la diversitat de plantes, flors, arbres… ens fa entendre la immensa saviesa dels llauradors que són capaços de distingir els diferents cants de cada au, enumerar les flors, o, tal com escriviren els alumnes de Barbiana, saber el nom de l’arbre que fa cireres… I, també, imaginar com deu ser quan la neu el cobreix i els alumnes havien de desplaçar-se amb esquís.
A l’estació de tren de Vicchio se’ns uneix Nevio, un altre ex-alumne que s’encarrega de guiar l’expedició. Caminem uns centenars de metres i, en un paratge atapeït de branques i fulles, on no entra la calor del sol, ens diu que ens aturem: allí era on D. Milani impartia classe els dies més calorosos de l’estiu. Retornem al camí i, de sobte, en girar un revolt, veiem sorgir la familiar silueta del campanar i l’església.
Som a prop. Uns minuts més i hi arribem. La primera impressió és de sorpresa perquè no hi ha cap poble. Només una església i un habitatge, el del capellà. Els alumnes, per tant, vivien en cases més o menys allunyades. A soles, enmig del no res, en la solitud i la calma de la muntanya s’entén el prodigi d’un home que va aconseguir que els seus alumnes recorregueren quilòmetres, per camins solitaris i intricats, per aprendre a aprendre.
S’obre un cancell i entrem en el recinte. Una parra i un pou a la nostra esquerra; a la dreta, el pati on es feien les classes a l’aire lliure; una mica més lluny, el forn del pa i, en alt, la bassa que ells construïren per poder-se banyar i aprendre a nedar.
Entrem en l’escola. Menuda. Atapeïda. Dues taules enormes de fusta. Tenen el color, l’olor i el tacte de la fusta que ha conegut anys i anys de papers, llapis, tinta, colzes damunt. Les cadires són exemplars únics, de fusta, de ferro, de fusta i ferro, fetes a mà pels alumnes. Tot és original, singular, distint i, al mateix temps, totes i cadascuna de les peces conviuen en perfecta harmonia.
Les parets estan plenes de dibuixos, reflectint l’experiència única que s’hi desenvolupà: mapes que segueixen l’evolució de la creació de repúbliques o la del feixisme a Europa; una làmina que ens mostra un mètode per l’aprenentatge de l’italià; la gràfica amb la piràmide del fracàs escolar, que serviria per argumentar Carta a una mestra; els astrolabis, la bola del món…
I llibres, molts llibres. Prestatgeries plenes. De geografia, d’història, de geometria… en italià, en llatí, en anglès… Volums per consultar, que fan prescindible l’ús de l’obligat, unificat i dictatorial llibre de text, utilitzat com a text únic. Paraules escrites que tenen la finalitat d’ajudar al domini de la paraula. Perquè el més important és construir un esperit crític. És per això que, junt als manuals, llegir el diari es converteix en una activitat prioritària. Cada diari suposa la història del dia anterior, i cadascun la narra des d’una ideologia, diferent i contraposada. Llegint-los es coneixen els problemes quotidians, i es motiva els alumnes a pensar, a fer una cerca, a investigar, tots plegats, per resoldre’ls. Estudi és recerca i, quan s’investiga, tots creixen.
Al mateix temps s’aprèn l’idioma. Igual com quan vénen visitants i relaten les seues experiències, tot i responent les preguntes dels alumnes. Dominar la paraula, saber expressar-se i escriure de manera correcta, ajuda a comprendre el món. El primer pas per transformar-lo.
