Rafael ho té tot clar. És quasi com si endevinara què necessitem saber perquè ens fem una idea ràpida, no tan sols del lloc sinó també de les circumstàncies. Està com en sa casa. Li pregunte pel retaule que m’ha copsat perquè és com veure una peça barroca, sense pàtina, acabada d’eixir del taller i em diu que l’obra és de Vicent Martínez Estellés, de la Llosa; hi va treballar durant dotze anys. Resulta que el retaule original desaparegué com els sants de la façana i, encara que no ho diu, entenc que Rafael va fer molt d’esforç per aconseguir el que podem contemplar. Potser és una de les obres de la seua vida, l’herència que ha deixat, millorant l’amiga que tinc al costat. Per això dic que va ser la seua obstinació que va tornar al poble un retaule tal com era l’original que van traure d’unes fotografies. Els fidels sembla que respongueren als sortejos, els sopars benèfics, fins i tot es va rifar una bicicleta de Miguel Indurain per tal de recaptar fons. Rafael ho té tot al cap: xifres, converses, entrevistes, visites a València. Amb raó jo havia pensat que era com si ja ens coneguera de tanta gent com haurà tractat en aquesta vida. Ell no posa importància al que va relatant però segueix un ordre perfecte nascut de la implicació més devota.

El pare Pilar s’acomiada silenciosament i nosaltres eixim ara per una porta del costat per tal de dirigir-nos cap al barri de l’Illeta, que és el lloc on va nàixer la Beata. Mentre caminem, Rafael va relatant successos viscuts de primera mà. Jo em perd amb els ordes religiosos, les regles, però ell ho conta com si fóra el Pare Nostre de cada dia. Al mateix temps saluda totes les persones amb què ens trobem. En té per a tots, com se sol dir, i tots li diuen. El passeig es fa agradable per carrers estrets i arribem a la plaça de la Morera, coneguda també per plaça del Xop per ser el lloc on es planta un pal ensabonat al mes de maig al qual s’enfilaran els valents per aconseguir el premi penjat de l’extrem. La Beata, que ens acompanya durant tot el dia, nasqué en aquest mateix barri i ací té una capelleta a la casa natal que es troba en un carrer que queda més avall d’on nosaltres passem. Ara anem cap a la placeta del Crist on està l’església del mateix nom. Es torna a sentir un repic de festa que s’esvaeix per aquests carrers perfumats amb el fum matiner dels fruiters. Rafael du les claus de tots els temples, és com un Sant Pere local i bondadós, i això ens permet de visitar l’interior d’aquesta església bastida sobre una mesquita. El campanar es veu xaparro i fort, i sobresurt tan sols una mica per sobre la teulada a dues aigües. L’església tenia originàriament una única nau a la qual es va afegir el creuer en el segle XVII. Entrem i, de seguida, la vista es fixa en els colors dels frescos pintats a les parets, sobre algunes voltes, en les manises amb motius geomètrics que recorren el sòcol. Són moltes les escenes que s’hi conten: el martiri de Jesús, la mort, com un calvari extraornamentat que ens duria molt de temps absorbir.

Després d’una breu estona en aquesta església -Lluïsa em diu que, per a ella, la més bonica de totes- tornem a eixir a la plaça on s’ubica també un antic asil reformulat en escola infantil anomenada la Milagrosa. Girem per veure l’entrada principal del col·legi que és al carrer de Sor Gregoria Gómez. Pregunte per aquest topònim i Rafael em diu que va ser una monja que va viure molt de temps al poble i que ell mateix va conéixer. De fet, em diuen, altres carrers també duen nom d’homes i dones que dedicaren la vida a Déu. En aquest punt, m’assabente que per tal de formar una congregació hi calen, almenys, tres monges per a viure en comunitat.

Caminant i xarrant d’aquests afers terrenals tornem pel carrer de l’Església. Una dona de pell cremada pel sol i vestida de la caritat camina al darrere de nosaltres. Em fixe en l’expressió dels seus ulls absents, en la saliva solidificada als queixos, en la veu ondulant i buida que repeteix alguna cosa que no entenc. Rafael li gasta la broma, sembla que es coneixen i ella riu -o somriu- murmurant també alguna cosa. Entenc que se’n va a missa. Curiosament, li diuen Inés.

Nosaltres arribem a la plaça de la Beata, on cada 21 de gener se celebra la missa de campanya que congrega mitja humanitat. El mobiliari urbà és mòbil perquè puga apartar-se i deixar lloc als fidels. Ací mateix està l’església de la Puríssima, a prop de l’església del convent. Després un mur altíssim de clausura perimetra l’hort del cenobi.

Ens adrecem a l’Ortissa, que pel nom, jo estava convençut que devia ser algun jardí però trobem dita Ortisa en un carrer relativament curt. Lluïsa m’explica que el nom ve de Leonor Ortiz, una dona nascuda el 1843 que com a única hereva d’una família acabalada va fundar un asil al costat mateix de sa casa on construí també una capella i una cripta on hi ha soterrada part de la família. Al poble es coneix com l’església Ortissa i, com era d’esperar, Rafael també du les claus d’aquest diminut regne. Des de el principi tot és prou tètric i celibatari. Un rètol resa: ‘Esta es la casa de Dios y la puerta del cielo’. Entrem i la fredor és considerable, com si fóra una cambra frigorífica. És una església que ja no es dedica al culte. Manté un retaule de talla daurada, sense cap imatge. De fet, en tot el temple no en queda cap perquè és costum de les monges endur-se aquests béns mobles quan es traslladen de lloc. Després d’un laberint entre sagristies, passadissos i portes arribem a la cripta. Una escalinata fondíssima baixa recoberta del millor marbre gris fins a una profunditat considerable. ‘Silencio’, mana una inscripció en el replanell de l’entrada. Baixem una escala que a mi em sembla inacabable. Al final, conte al voltant d’unes dotze o catorze làpides, amb una aprensió claustrofòbica. Em diuen que la mecenes va fer dur transportats en un tren molts dels familiars que ja eren soterrats en altres indrets per a reunir-los en aquell mateix lloc on nosaltres som ara. En la làpida de Leonor hi ha la inscripció: ‘Espera aquí la resurrección eterna’.

Per fi acabem aquesta visita i en eixir m’adone d’un cartell que penja en un cantó i que abans no havia ni vist: ‘arrop i talladetes’. Lluïsa em diu que allí mateix hi ha un artesà que encara s’hi dedica. En aquest moment ix de casa i, per descomptat, Rafael també li diu alguna cosa. Amb aquesta última visita el nostre amfitrió pren comiat amb la mateixa facilitat que es va presentar, com si d’ací no res ens haguérem de tornar a veure.

Lluïsa vol que fem un passeig pel jardí o per l’hort del convent. Em parla del llibre del Pare Vicent Tosca que biografia la Beata. És curiosa la descripció que fa d’alguns fets com que la monja era d’un esperit simple que, a banda, dels miracles reconeguts, era visitada en la cel·la per les ànimes del purgatori, que tenia el do de la ubiqüitat,  etcètera, etcètera.

La devoció a la Beata és total. Durant la processó es representen diverses escenes o estampetes recreant-ne els miracles. Entrem a l’hort del convent i aprofitem una visita per a recórrer el museu o la Casa de records de la Beata. Jo he de reconéixer que els maniquins vestits amb l’hàbit d’estamenya em produeixen un efecte, inevitablement, sinistre.

La parada final és l’església del convent. Se senten cantar les monges des de la clausura. En deuen ser poques i una d’elles recull de l’altar les Sagrades Formes i les tanca en el sagrari que té al darrere. El temple està a punt de cloure i eixim al carrer. Lluïsa m’acompanya fins al cotxe i ens acomiadem. Mentre baixe cap a casa caic en el compte que aquesta ha sigut, per primera vegada, una passejada pels interiors, o, tal vegada, pel més místic i misteriós interior. Qui sap.