Els historiadors de l’art afirmen que Benimuix és un poble fictici, el topònim nascut de la imaginació del pintor valencià Antonio Fillol amb el qual retolà l’escena de l’obra La glòria del poble, pintada l’any 1895. Però quan hom està enfront d’aquest quadre i llig el rètol escrit sobre el penal de la primera casa de la població (‘Partido y provincia de Valencia. Pueblo de Benimuix’), creu, certament, que es troba allà. Els entesos afirmen que aquesta sensació de pertinença, de formar part de l’escena que s’exposa, és un recurs utilitzat sovint en pintura, ja que es deixen els dos extrems del quadre preparats amb sengles figures que encaixen l’espectador perquè forme part del mateix rogle. Ací hi posa dos llauradors: un que ve del camp amb el llegó a la mà i una garba d’herba per als animals, i l’altre, d’esquena, que mira l’escena com la resta de la concurrència.

He passat pel Museu de Belles Arts i m’he detingut una estona davant d’aquest quadre. No havia reparat mai detingudament en aquest pintor, l’havia sentit nomenar de passada. Com molts altres té el discret privilegi d’haver sigut contemporani de Sorolla. Ben bé podia haver sigut un pintor tan famós com aquest, però, pel que he pogut llegir, Antonio Fillol era una persona modesta, genial alhora, però sense la pretensió o la sort de Joaquim Sorolla. Son pare va ser un sabater que vivia a València i fou amb ell amb qui començà a treballar esperonat a contribuir a l’economia familiar i obligat a deixar de banda la passió que pel dibuix mostrà des de menut. Malgrat això, els pares van acceptar que finalment entrara a estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València per mèrits propis, tal com conta ell mateix en una breu autobiografia.

És curiós que cada quadre que presentava a algun concurs fóra adquirit per un museu i, tanmateix, crec que no hi ha cap museu exclusiu del pintor. També és cert que algunes de les seues obres com El sàtir o La bèstia humana foren titllats d’immorals per aquella societat on li tocà viure. Sempre que s’escriu sobre Fillol, se n’inclou la pintura en allò que se sol anomenar realisme social, que és una forma de dir que pintava el que veia i, com es pot entendre, no tot eren tarongers, vestits brodats, flors i barraques. Els dos quadres esmentats denuncien la violació a menors i la prostitució, respectivament. Però el tractament plàstic és d’una ambigüitat contextual tal que pot passar desapercebuda si no s’explica. Per altra banda, Fillol deixa als seus quadres una tècnica sobreentesa, completament superada tot buscant les guspires de la vida. És el que passa amb La glòria del poble. Les forces vives han eixit a rebre el fill que torna a Benimuix després de triomfar en la vida. Ha vingut en carruatge i cotxer, abillat amb capa i barret de copa; els pares, ja vells, se li acosten. Son pare amb les espardenyes de careta, el jupetí i el pantaló bossut de talla única nuat a la cintura, la mare els faldons negres, tots dos congelats amb el mateix posat amb què els sants renaixentistes es pintaven quan s’acostaven a Déu. També s’acosten a ell una dona jove amb un xiquet de bolquers, i un jove, potser un germà, que li parla de prop mentre l’home abraça els pares. Els plomalls de les gorres de l’uniforme roig i blau de la banda de música donen el color a la benvinguda. Ha acudit tot el veïnat: dones que vénen de l’horta però que han tingut temps de posar-se el mocador nou per a l’ocasió, dos germanets desemparats en primer pla. De la colla que està davant la banda de música, el metge, abillat amb un guardapols li diu alguna cosa al rector, mentre el batle, al costat, mira complagut l’escena. Aquest prohom du una capa i mostra el detall de la pell renegrida pel sol amb el contrast de la testa blanca acostumada a estar sota el mocador o el barret quan es feineja al camp. Els xops comencen a brostar i el cel, obrint un blau esgarrat entre núvols blancs, és una metàfora de l’escena terrenal. Fillol pinta un quadre extraordinari amb uns personatges quotidians i pròxims.

És curiós que quan es va morir a Castellnou tan sols deixara una petita biblioteca, una col·lecció d’autògrafs d’escriptors i altres artistes, i un llibre amb retalls de premsa que parlaven dels seus quadres. Deixà escrit: ‘la meua vida, sense ambicions, rellisca entre els meus modestament’. Tal vegada la ignorància em du milers de quilòmetres de Benimuix, al Japó, on Hokusai, el vell boig de la pintura, escriví pocs anys abans: ‘Des dels sis anys vaig tindre la mania de dibuixar la forma de les coses. A cinquanta anys havia produït gran nombre de dibuixos, però abans dels setanta no vaig fer res que pagara la pena. Als setanta-tres crec haver adquirit algun coneixement de l’estructura vertadera dels éssers naturals, animals, plantes, arbres, ocells, peixos, insectes. Crec que quan complisca els vuitanta hauré progressat notablement. Als noranta assoliré el misteri de les coses; als cent faré una obra sorprenent, i als cent deu quan dibuixe, encara que tan sols siga una línia, posseirà l’alenada de la vida’. Doncs, això, malgrat que els historiadors afirmen que Fillol morí l’any 1930, en aquesta qüestió s’enganyen, perquè de segur que superà, discret, en aquell poble de l’Alt Palància on vivia, més de cent deu anys.