Benissoda (i II)

Enfront de l’església està l’Ajuntament; mostra els horaris d’atenció penjats en un full sobre la porta. El carreró del costat és el del Canonge Revert i no té eixida. Al fons es llig el rètol d’hotel sobre una diminuta façana; La Sitja, es diu, i supose que a l’interior guardarà un bon repòs per a l’hoste. En la façana del costat hi ha un retaule dedicat a Sant Roc i el seu gos.

Enfront de l’església hi ha un forn de pa. Per fora s’anuncia amb tres murals de manises pintats on es veuen els forners treballant en l’obrador i un tercer on es llig: panaderia bolleria. Com que és hora de menjar alguna cosa decidisc d’entrar-hi. Entre i el forner em saluda des de la part més fonda. Sembla atrafegat i crida la dona perquè isca a atendre. És un lloc fosc a pesar de ser una casa cantonera i tindre tantes finestres. Però quasi totes les persianes estan baixades i en les que no ho estan tenen les cortines corregudes. Mentre espere, sent l’olor de la farina, la reminiscència del pa que s’haurà cuit aquests matí. És difícil parar els ulls en un lloc concret: hi ha una taula amb carabasses torrades, el taulell amb bosses de rotllets de dos o tres tipus, palmeretes i a un costat una vitrina amb una xarcuteria residual, a banda de paquetets i altres queviures que no tinc temps d’inventariar. Quan ix la fornera li pregunte pels rotllos però acabe per decidir-me per les palmeres de pasta fullosa. Pague i me’n vaig. Quan jo isc una dona entra i, des de la porta estant, diu a la fornera que ve a torrar una carabassa. M’assec en un banquet que està en la mateixa porta i òbric la bossa que m’ha donat la fornera i menge uns quants dolços.

D’aquesta placeta parteix el carrer de Dalt. Ara el veig pràcticament intransitable pel desplegament que han fet els operaris que hi treballen en la renovació de les canonades de l’aigua potable. Sembla que el rejoveniment és la força essencial, motora, del poble. Entre que el carrer està sense voreres, com una boca sense genives, i que les tanques de protecció són un veritable entrebanc, decidisc d’agafar el carrer oposat, el que baixa cap avall, del qual no sé el nom.

Camine un poc i, de seguida, desemboque als afores. Un cartell de l’Ajuntament resa: ‘Paratge natural del riu Pelut i la Font de Baix’. Seguisc el camí i veig la llera del riu. Els baladres estan retallats com si foren reclutes a qui algú els haguera de passar revista. Tot està netíssim com si s’esperara la visita d’algun foraster important. A un costat i un altre de la llera pugen, fent escalons, els bancals plans, blancs de ravenells. Al fons les piteres han caigut vençudes pel temps. El paisatge està emboirat pel fum abundós de les rames d’olivera que es cremen en un cantó. Quan el llaurador descarrega un nou feix de brosta sobre la foguera aquesta fa que s’apaga. Aleshores, creix un fum dens, embriac. Després, esperonades per una crepitació nerviosa, les flames reviuen enfollides, animades pel vent que allí es caragola, i es dibuixen espirals de foc negres i taronja.

Al riu, baixa poca aigua; s’esvara molt tímida, quasi que passa de puntetes per aquest llit tan ben educat on les canyes han sigut exterminades. El líquid salva els xicotets desnivells esmunyint-se entre les pedres en compte de botar-les. És una aigua que ha inhibit el seu sentit natural de fluir.

Arribe a una zona de pícnic. Els torradors estan clausurats. En l’esplanada adjacent les taules de fusta es combinen amb les d’obra, on els xops s’alternen amb les palmeres. Continue baixant i allí mateix hi ha el llavador. El formen quatre arcs estirats i alts que sostenen una teulada de dues aigües. A la dreta, el sostre s’allarga i aixopluga el que podria ser un safareig i les dues canonades que ragen aigües bessones que difícilment podrien ser més idèntiques.

Torne a l’interior del poble pel carrer de la Font de Baix i arribe a la plaça de Francisco Ferri. Una empleada de l’Ajuntament que agrana el carrer em saluda, agradosa. Allí mateix està el Museu Etnològic de la Vall d’Albaida. Faig la intenció d’entrar però està tancat. Segons consta en una placa la col·lecció parteix d’una iniciativa privada que va encetar Francisco Ferri (entenc ara el nom de la plaça), que juntament amb Vicent Vidal i Pepe Espí recolliren al voltant de sis-centes peces. Més tard, el mateix Ajuntament de Benissoda i la Mancomunitat es feren càrrec d’ubicar i gestionar el projecte.

La vida tradicional que estava als carrers, als camps, a les cases ara ha d’estar als museus perquè ha depassat en molt el perill d’extinció. Encara que és una condició per a reflexionar llargament, trobe que la direcció que des de fa temps seguim en aquest ordre de coses és inexorable. Hem entrat en un cicle de fatalitat global que ens fa abraçar sense reprotxes un costumari forà amb la mateixa avidesa que prenen el pa els famèlics. Hem canviat de soca-rel la nostra forma de viure comprant la lluentor, potser, sense ser conscients que la tradició d’un lloc està centenàriament comprovada com a òptima. Està passant el mateix amb la cuina tradicional que al·ludint raons d’immediatesa i quasi de justícia parietària ha deixat d’existir en el sentit útil i real a les cases. Els plats de calent, les coques, els arrossos, per exemple, s’han foragitat de les llars i han quedat relegats a aquells altres museus que són alguns restaurants.

Amb aquestes cabòries camine cap al carrer de Santa Bàrbara que talla el de Jaume I. Ací, al final del carrer sense eixida hi ha un mirador sobre el riu que acabe de deixar. Note que marxe més lleuger i és perquè he oblidat la bossa amb les palmeretes, cosa que m’obliga a desfer el camí. Quan m’havia donat per vençut les veig sobre el marge on m’he detingut per tal d’albirar els bancals que circumden el riu.

Torne cap amunt i faig per arribar al Cafetí. Quan hi entre, veig una taula al costat de la porta ocupada per una parella de mitjana edat que sembla tan forastera com jo i, en una altra, més al fons, una mare jove amb dues xiquetes. Una dona tragina per la cuina on es veu una pila de pa. Durant tota l’estona que hi sóc la tinc d’esquena. El cambrer, que en deu ser el fill, em serveix un café. Me’l bec mentre escolte de fons el parloteig de l’omnipresent televisor. No pose ficaci de què es parla. Li pague al jove de rastes i pírcings i isc del local.

El soroll de l’autovia, inevitable, m’ha acompanyat tot el matí. Estic quasi segur que, si tarde molt a tornar a Benissoda, de nét, restaurat i polit com els agrada tindre’l, trobaré, potser, un altre poble.

Benissoda (I)