Entre a la plaça de l’Ajuntament després de passar un arc mossàrab que em sembla un afegit massa nou. Em deture en la vorera. Mire cap avant i és com si ara el poble, reservat i cautelós, al principi, deixara entreveure certa intimitat interior. La plaça és irregular, allargada, entre els dos carrers que fan d’únics extrems. Em recorda l’eixamplament de la serp del ‘Petit príncep’ quan s’engolí l’elefant. Les façanes estan disposades en múltiples nivells i són plenes de finestres. Les teulades altes, ho estan tant, que no es veuen, i les que es queden baixes, pràcticament es poden tocar amb la mà si es fan puntelletes. Algunes cases importants mostren els carreus de pedra en les arestes, les portalades i les finestres. El campanar creix tibant des d’un angle de la parròquia, per damunt els sectors triangulars de teulada que s’aprecien tan alts.

Al bell mig de la plaça hi ha una font rodona amb quatre canonades mitològiques sense aigua que brolle. Els plàtans encara no fan ombra. Tots els bars són tancats. L’Ajuntament, tanmateix, és obert. Entre en aquest edifici que serveix també de Casa de la Cultura, d’oficina d’informació i turisme i de biblioteca. Hi veig un xicot assegut davant d’un ordinador i em diu, quan li pregunte, que la biblioteca és oberta al segon pis i que puc muntar en ascensor. M’estime més pujar a peu per l’escala i trobe una foscor  estantissa i acollidora que em recorda altres escales conegudes.

Quan entre, la bibliotecària atén una usuària. Mentre espere recórrec la primera estança. És un lloc còmode, amb diverses cambres on els llibres es veuen ben ordenats. La premsa del dia està en un racó de lectura preparada per a ser consumida. Es nota que es fa un ús habitual d’aquest servei i això, per a mi, diu molt d’un poble. Quan m’arriba el torn, li demane a la bibliotecària, si és possible, de llegir alguna cosa del poeta mossàrab Ibm Ruhaim que, es diu, era fill de Bocairent. La dona m’explica que això no és tan fàcil perquè no disposen de cap publicació concreta del poeta. Molt amablement s’ofereix a mostrar-me un estudi de Sanchis Guarner. Tarda una estona a anar a buscar-lo. El du i allí l’erudit escriu que Ibm Ruhaim és, sobretot, un poeta que escrigué en llengua àrab. Al seu estudi, Sanchis només destaca l’autoria de dues moaxakhes, és a dir, de dos poemes escrits en mossàrab. Com aquesta curiositat és la que més interessa al filòleg, només transcriu dos fragments brevíssims d’ambdues composicions. En una d’elles Ruhaim fa parlar una amant fadrina anhelant l’estimat:

¿Què faré o que serà de mi?
Amic,
no t’allunyes de mi.

I prou! Així, doncs, em quede amb les ganes de sentir el poeta bocairentí. Pense que no seria una mala idea reviure el rapsoda amb una edició traduïda de la seua obra completa. Això permetria de retornar a sentir aquelles paraules pels carrers, pels racons, pels mateixos llocs on, potser, s’escoltaren antany. Però, per ara, no tindrem eixa sort. Sembla que la bibliotecària percep la meua decepció i no sap com arreglar-ho. Li agraïsc l’interés i, quasi per a consolar-me, em treu el llibre de Manuel Santonja ‘Set poemes i una cançó a Bocairent’. M’assec de bell nou i llig. És, tot just, el que necessitava. En el poema ‘Infantesa a Bocairent’, escriu:

Triqui-trac-pam.
Triqui-trac-pam. Triqui-trac-pam.
Encara tinc als oïts
aquell triqui-trac-pam dels telers.
Els fusets que em cremaven els dits
i el rum-rum-rum del tornet.

La dona es presta a fotocopiar-me dos poemes que m’agraden especialment: aquest mateix i ‘l’Esgoladora’. Li torne a agrair la seua diligència i m’acomiade. Deixe la biblioteca i isc al carrer. Els bars encara romanen tancats. Em mire el rellotge i, com que quan baixava per les escales havia sentit l’olor del café de màquina, torne a entrar i en un racó sota l’escala trobe la cafetera. Així que diposite les monedes i espere que aquell robot quadrat em prepare el beuratge instantani. Isc novament a la plaça i em bec el café en un got de plàstic en la mateixa vorera. La plaça està pràcticament deserta, tan sols dos despistats d’un gremi semblant al meu, seuen, cadascú en una taula, en la terrassa d’un dels establiments esperant que alcen la persiana.

M’adrece a la part antiga, pel carrer de Mossén Hilari. Són carrers empedrats amb còdols rodons de riu i polits per les xafades. Un cartell m’indica que sóc al barri medieval. Pujant una mica, arribe a la placeta del Lleó Ibèric, enfront mateix del Museu Arqueològic Municipal ‘Vicent Casanova’. Recorde haver visitat aquest diminut establiment fa molts anys, quan era el mateix Vicent Casanova qui feia de guia. Aleshores, ja era un home major, de cabell blanc i eixut de carns. Explicava cada peça, cada troballa, cada conquesta feta als grans museus que li reclamaven alguns objectes importants com un vas intacte amb decoració cardial, crec recordar. Hui, però, és tancat.

Continue pujant i arribe a l’església parroquial de l’Assumpció de Nostra Senyora. Llig a l’entrada que es construí sobre l’antic castell moro de Bekirén i que va ser consagrada en 1516. Tinc l’oportunitat d’entrar-hi i, de seguida, l’edifici em dóna testimoni de la prosperitat d’aquest poble que li ve de segles enrere. És un temple ric, recarregat per un barroc pompós que deixa el gòtic amagat en l’estructura primigènia.

La pila baptismal que s’atribueix a Pere Comte està situada en una capella, a la dreta de l’entrada. És un hexàgon de pedra de color marfil vell, lluent, pel desgast en les arestes, on canvia a un color gris, quasi blanc. En un vèrtex una jove nua du el cabell solt amb un floc que li regalima pel muscle dret. Amb la mà dreta se sosté el pit del mateix costat mentre que recolza l’esquerra sobre una torre de l’escut de la vila. Els altres cantons del baptisteri estan guardats per tres ratpenats i dos àngels custodis. No em canse de rodejar-la peça, mirant-la. En aquest moment entra un operari carregat amb un extintor al muscle per a fer-ne el manteniment.

Em mostren el temple però pare poca atenció a les explicacions perquè no puc fer més d’una cosa a la vegada; i la veritat, preferisc abandonar-me. Pare atenció, però, quan es parla del pintor Joan de Joanes, a qui sembla tant s’aprecia en aquest poble, ja que estigué soterrat durant set anys en aquesta mateixa església perquè morí d’una pulmonia a Bocairent. El fred, d’ací, doncs, és més que proverbial. La riquesa d’una burgesia rural està present en tots els racons i sembla estar teixida fil a fil per l’ordit d’aquells telers artesans que perfilarien el paisatge sonor descrit pel poeta Manuel Santonja.

Quan isc de l’església passe per la plaça de Sant Pere i pense que en aquest poble les places ho són només de paraula, però encisadores. Arribe a la Calçada Excusada que és l’antiga porta que, salvant un desnivell de dos carrers, era l’única via d’entrada al poble quan les portes principals tancaven a les nits. Desemboque a un carrer ple de flors que em permet de veure en la llunyania, dalt també d’un turó, l’ermita del Sant Crist. El camí que du allà dalt, des del poble, recorda una muralla xinesa en miniatura que zigzagueja parant-se, de tant en tant, en cadascuna de les estacions del calvari.

Després baixe pel carrer amb la paret que queda a la dreta plena de flors grogues fins al mirador de les covetes. Des d’allí es veu la paret llisa amb la seixantena de finestres quadrades tallades en la pedra que, en realitat, havien de ser portes. Encara que no és l’opció que més m’agrada, els entesos afirmen que eren magatzems de gra de tradició berber. Es veuen les voltes que al seu davant fa el Clariano. És un racó repelat amb els estrats arcaics a l’aire, els runars i les ondulacions erosionades fan un paisatge entre gris i verd rocallós.

Em deixe perdre pels carrerons. Divague entre estretors on la construcció principal és l’aire, l’ambient que ha quedat detingut en una època pretèrita entre les parets, les finestres, els cantons, les voltes i els desnivells sempre amanits de pedres tan xafades i tocades que pareixen acaronades per mans invisibles durant segles. Passa la tarda i et resisteixes a eixir d’aquell laberint per al qual no tens prou ulls per a totes les placetes, per a les fonts, les ermites. Em retrobe, després, a mitja tarda, a mi mateix baixant unes escales, com si es tractara de l’autocontemplació d’un viatge astral on l’ànima levita sobre la mateixa carn mortal.

Sense saber-ho acabe prop d’on he començat. Així que entre al jardinet que hi ha a la Torre dels Portuguesos on hi ha plantat un taronger que fa de vigia. De seguida que el veig, pense en com se les apanyarà per a resistir el fred hivernal. Vull mirar l’horitzó però els ulls ja no poden veure més coses. Des d’allí baixe fins als jardins de la zona del Muret, on he començat el viatge. Torne a vorejar el Clariano per la zona nova cap a la carretera. Els gargullers comencen a inflar-se de flors blanques i algun lliri blau es despenya en un intent d’acostar-se a l’aigua que s’intueix allà baix.

Passe el pont de Sant Blai, tan alt que el Clariano ara sembla un riu important. No gose girar-me per a mirar la part moderna. Els cotxes, els sorolls, em són estranys perquè vinc d’un altre temps. Il·luminat, torne a casa.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]