Una de les pitjors notícies per al món educatiu a conseqüència de la crisi de la covid-19 ha estat, sense dubte, el tancament de les escoles (des de les escoletes fins a la universitat). L’escola entesa, és clar, com a element vertebrador d’igualtat i viver de valors. Personalment, el que més em preocupa d’aquesta situació són els ritmes d’aprenentatge que s’hagen pogut trencar. Hi havia un mestre, quan jo era xiquet, que deia que oblidàvem més coses en els mesos de vacances que no n’havíem aprés en tot el curs anterior. Per a molts xiquets aquestes ‘vacances’ d’ara han estat molt més llargues del que és habitual i això té repercussions.

Sabem que els pares i mares han jugat amb els seus fills com mai, els han contat tots els contes que tenien a l’abast, els han ajudat tant com han sabut amb les tasques escolars, han assumit temporalment el paper dels docents i esperem que s’hauran adonat també de què significa la tasca docent diària. Ah! I molts han descobert l’assignatura  de la conciliació. Els docents, per la seua part, així mateix s’han hagut de reinventar davant la nova situació i tots han fet sobre la marxa un curset d’actualització i d’innovació educativa que segurament ni el ministeri ni la Conselleria d’Educació tenien en el seu catàleg de cursos de formació. Els dos col·lectius es mereixen, per tant, un gran aplaudiment per assumir temporalment tasques que no s’esperaven.

En aquests moments, més que mai, trobem a faltar unitat d’acció, consens i coordinació a la Unió Europea. I clar, si ja dins els governs veiem despuntar clarament els egos d’alguns dels seus membres, com volem que tal com està el ball cada no vaja a la seua? A Europa, i també arreu del món, cada país va al seu caparrutxo en el moment d’eixir del confinament. Trobe a faltar,  repetisc, un consens de mínims per tal que açò no siga un campe qui puga. El març passat, per exemple,  véiem com França i Bèlgica permetien, en ple confinament, que els seus xiquets eixiren a passejar, mentre que els nostres seguien enclaustrats amb la resta de la família i no se’ls permetia d’eixir a estirar les cames prop de casa, sense tindre en compte cap circumstància especial com pogueren ser les dimensions d’un pis ni tampoc la repercussió en la salut mental dels infants. Ací ha estat més important passejar els gossos moltes vegades al dia que no que els xiquets tingueren la suficient vitamina D del sol.

A Anglaterra i a Irlanda del Nord, el mateix dia (13 de juny) que a tot el Regne Unit es confirmaven 41.622 morts per la covid-19, començava un nou experiment anomenat support bubbles (bombolles de suport), i el primer ministre, Boris Johnson, s’afanyava a explicar com si es tractara d’una bufonada més al seu estil: ‘La gent que viu a soles podrà formar una bombolla de suport amb una altra llar. És un pas més per a alleugerir el confinament pel coronavirus i no cal respectar la distància social dels dos metres. Si s’observen símptomes del coronavirus, aleshores tots els qui formen la bombolla s’hauran d’aïllar’. Tot açò significa que una persona que viu sola (un avi o una àvia) podrà visitar una altra casa i fer-hi nit si vol. El Scientific Advisory Group for Emergencies (SAGE), organisme equivalent  al nostre Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, ja ha advertit que eixes bombolles poden ser un risc potencial significatiu. Però tots coneixem ja la cabuderia de Boris Johnson, capaç de crear qualsevol comissió per a qualsevol cosa i després ignorar-la i fer el que li done la gana. Ja hem vist el seu tarannà autoritari a l’hora d’aplicar les mesures del confinament a tota  de  la població i la mànega ampla  amb  el seu assessor principal, Dominic Cummings.

No sé si hi haurà algú que em puga explicar per quin motiu els xiquets anglesos de quatre anys, per exemple, han pogut tornar a escola el primer de juny en pods de deu (els pods són càpsules o grups permanents de xiquets i adults que no es poden barrejar amb cap altre grup), i ací pràcticament ni s’ho han plantejat. Si la ràtio a Espanya és de 25 alumnes per aula (Infantil i Primària), la meitat d’alumnes pareix una cosa prou sensata per a intentar-ho, ni que fóra de forma experimental. Si  s’haguera provat,  ara ja es tindria alguna idea dels reptes que això suposa. No sé si les autoritats sanitàries no ho han estimat convenient.

El plantejament d’aquests temes es flexibilitzen a mesura que els alumnes són més grans. Així que, donades les circumstàncies actuals, no ens estranyaria que el curs vinent la modalitat presencial d’ensenyament-aprenentatge decaiguera en favor de la modalitat telemàtica i l’augment de les videoconferències. Les aules als centres no es multipliquen com en el miracle dels pans i els peixos, però açò últim és possible que resulte encara més incomprensible per a molts que veure com apareixen aules provisionals a les biblioteques, gimnasos, aules d’informàtica, menjadors, sales d’actes i  porxades.

Ignorem la forma en què el ministeri i la Conselleria d’Educació solucionaran aquest galimaties que tenen per davant de cara al pròxim curs, ja que encara que la distància personal es reduïsca a 1,5 metres, l’espai és el que és. Imaginem que la solució ací també serà la creació de bombolles educatives o escolars. O potser el doble torn en determinats trams educatius. Però doble torn significa més professorat, més personal de neteja i més pressupost. No sabem fins a quin punt l’administració apostarà per aquesta solució. Algú em pot dir com encaixa la peça del transport escolar en tot aquest trencaclosques del món educatiu? O qui serà l’encarregat d’estar repetint cada hora les mesures de seguretat que ja la majoria hem interioritzat: mascaretes, la distància que s’acorde, llavar-se les mans, hidrogel, etc.?

Em perdonaran vostés que els diga que em pareix una idea peregrina, una ocurrència, això de fer les classes a l’aire lliure. Està bé com a experiència d’un dia, però amb un dia és més que suficient. Esperem que les coses es normalitzen a poc a poc  i tornem a la plena normalitat perquè l’acte educatiu no té res a veure amb la transmissió contínua de coneixements mitjançant una pantalla. Està bé com a experiència transitòria, però no de forma permanent, sobretot quan es tracta de xiquets que no arriben als dotze anys. Fins a eixa edat, els xiquets aprenen socialització i valors afectivo-emocionals i això té mala transmissió per pantalles i classes en línia.

Si ja sabíem que a l’OCDE un de cada deu xiquets no disposa d’escriptori on poder fer els deures, la crisi actual ha posat de manifest que un de cada tres no està en condicions de rebre classes virtuals per no tindre ordinador o accés a Internet. Esperem que les autoritats educatives prenguen nota d’aquests desajustos.

En conclusió, el món educatiu encara un mes de setembre més desigual que mai: alumnes que s’han desenganxat del cordó umbilical del coneixement i alumnes que han procurat de treballar dia a dia. És a dir, una realitat molt diversa i difícil d’anivellar. Quan l’escola demane un esforç addicional a pares i alumnes per a recuperar el temps perdut, ja poden imaginar què passarà: la gent amb més recursos acudirà a les classes particulars, i els  qui en no tenen tants pujaran al segon vagó del tren. Com sempre. O esperen el miracle que els governs posen recursos addicionals per eliminar les desigualtats? L’únic miracle que jo espere és el tecnològic, que significa que eixe núvol educatiu on hi ha tot el saber en no sé ja quantes plataformes siga accessible gratuïtament per a tothom qui vulga aprendre i recuperar el temps perdut, si és que tenen ja els mitjans adients. Per a aquest miracle cal l’apostolat ferm dels professors: la seua implicació és fonamental, i l’esforç i les iniciatives dels més conscienciats s’haurien de recompensar d’alguna manera.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.