Aula de la 2a República espanyola al campus de la UV d'Ontinyent. Fotografia: uv.es

Continuant amb els temes polèmics de la Llei Celaá, hui, en primer lloc, li toca a la classe de religió. Com que els acords entre l’estat espanyol i la Santa Seu de 1979 estan vigents, sembla sensat que es respecte el dret fonamental dels pares de decidir sobre l’educació moral i religiosa dels fills en l’àmbit escolar. Cal, per tant,  que la superestructura Estat no obvie la superestructura Església. L’Església té un poder de convocatòria més gran que el que molts polítics pensen: no debades Espanya ha sigut tradicionalment un país catòlic —nosaltres no som un país protestant, ni musulmà, ni ateu— i la religió ha imprés un segell particular a gran part de la societat al llarg dels segles. Els pares tenen dret de demanar que els valors de la religió s’inculquen des de l’escola mentre el concordat estiga vigent.  Un altre debat diferent és si l’escola és el lloc adequat.  

No sé si algun dia hi haurà consens sobre si la religió, siga quina siga, s’ha d’impartir a l’espai escolar. Ho dubte. Mentrestant caldrà respectar la minoria que vulga religió catòlica, protestant o musulmana. Vivim en un país lliure. No oblidem que segons l’última enquesta del CIS, el 68,9% d’espanyols es considera catòlic. I qui vulga ser ateu que ho siga, però els ateus, en compte de tindre classes de religió, també  pareix sensat que hagen de cursar història de les religions o el que s’estime oportú, així com si l’una i l’altra s’han d’avaluar o no. El que no podem és tenir mitja aula fent religió durant 55 minuts i l’altra mitja, durant eixe temps, jugant a futbol, mirant una pel·lícula o anant-se’n a casa abans que els que cursen religió. És clar, no? Hi haurà algun insensat que espere que això se solucione algun dia? No; la prova és que els vençuts en l’última ‘Copa de la Llei d’Educació’, per la mínima, ja pensen en la revenja.

I què podem dir quan una llei educativa estatal entra en col·lisió amb una llei educativa  autonòmica? Perquè és clar que les comunitats autònomes (algunes amb llengua autòctona) es regeixen per les seues pròpies lleis —per exemple a Llei d’Educació de Catalunya del 2009—. Ja em diran què fem! No sabem si el govern central, com hem vist que ha fet amb la gestió final de la pandèmia, al remat deixarà en mans de les autonomies el pastís educatiu. De defensors de cada postura en podrem veure a mesura que la llei vaja implementant-se. Finalment arribem a la conclusió que fer lleis és fàcil, però posar-les en pràctica resulta més complicat, sobretot si no es negocien i es pacten entre polítics, famílies, professors i empreses, perquè al cap i a la fi aquestes últimes són les que reben els resultats d’anys i anys de formació dels alumnes.

Tampoc no es pot jugar amb els currículums escolars com si foren pilotes de tenis en mans de contrincants. Matèries com Filosofia, Ètica o Cultura Clàssica, que van i vénen a gust dels polítics, estan en perill continu, i els qui les estudien a les universitats se senten menyspreats, mirant sempre el cel quan s’acosta una nova llei educativa. Com si els esports de conéixer els orígens d’u o d’ensenyar a pensar i a fer-nos preguntes foren entreteniments passatgers i propis del temps lliure, a no ser que tot vaja encaminat a crear una societat que no pense, que siga manipulable, que ho accepte tot sense qüestionar res, que no tinga criteri i capacitat de reacció, que ignore l’altre i que s’instal·le en el jo sense deixar espai a l’empatia. És de suposar  que hi deu haver alguna entitat al Ministeri d’Educació que controla i fa el seguiment sobre si, amb cada llei educativa, els alumnes milloren no sols en coneixements acadèmics sinó també en formació com a ciutadans.

Espere que ja no quede cap ignorant que crega que els docents s’examinen de cada llei educativa que s’aprova cada cert temps. Els docents fan allò que poden, i s’avança a poc a poc, ja que quan una llei educativa comença a interioritzar-se i a produir algun fruit, sempre apareix un nou ministre que en porta una altra sota el braç. I així passen els anys fins que ens arriba la més terrible de les lleis de la qual no escapa ningú: la llei de la mort.

Quan jo em vaig jubilar, el ministre d’Educació era Ángel Gabilondo, a qui  va seguir José Ignacio Wert, sobre qui vaig escriure articles com ‘La contumacia del ministro Wert’ (Información 11.01.2013) on es reflecteixen els meus sentiments d’aquells moments i que ara em fan somriure. Avís als pares: tot i el canvi de lleis educatives,   no s’han de preocupar, ja que els fills continuaran aprenent en la mesura que tinguen interés, com ha passat tota la vida —no deixa de sorprendre’m que els xiquets segueixen aprenent generació rere generació-. Que els pares estiguen tranquils, repetisc, ja que ni l’article determinat en castellà, ni els pronoms febles en valencià,  ni tes taules de multiplicar patiran cap variació, ni tampoc, per cert, el Teorema de Pitàgores, que no he utilitzat mai en la meua vida fora de l’escola. Fa quasi quatre dècades que parlem de reformar, flexibilitzar, racionalitzar i adaptar els currículums i ho continuarem fent  per bé dels aprenents: això és consubstancial al ministeri docent. O és que el Papa Francesc i els arquebisbes, des del seu ministeri, no fan contínuament el mateix amb les seues encícliques i cartes pastorals per als creients? Totes les societats i organismes lluiten constantment per millorar l’statu quo de què parteixen.

Un home sensat com el filòsof i pedagog José Antonio Marina afirma que molts dels problemes que té el nostre sistema educatiu tindrien solució si es dedicara el 5% del PIB a Educació. Dubte que el govern faça cas a aquest expert, perquè dirà que ja en tenen un bon grapat als qui paguen tots els mesos. Jo propose una mesura més dràstica: tancar els diputats al Congrés i no deixar-los eixir-ne fins que pacten una llei educativa que durara la meitat de temps que ha durat la Constitució espanyola. Ah! I mentre l’estigueren pactant, que reflexionaren alhora sobre la conveniència o oportunitat d’aprovar lleis en moments de tanta confrontació, crispació i sectarisme partidistes com el present. Amb presses i correres no s’avança més.

Resumint, com que ja sóc gran, crec que els xiquets de la meua infància i adolescència eren més feliços que no els d’ara: no vam sentir mai les paraules  currículum ni llengua vehicular, havíem de creure en Déu i en la Santa Mare Església, sabíem què passava si et donaven carabassa en tres assignatures; no teníem itineraris ni programes de diversificació curricular; teníem revàlides i no sabíem què era això d’avaluacions diagnòstiques. En fi, eren altres temps, és clar.  

 Va, a passar-ho bé i fins a la pròxima llei educativa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.