Camine per la vora de la mar i vaig entropessant amb tot allò que les ones ens retornen: el cap d’una nina, ampolles de plàstic sense missatge, el barrot d’una cadira roja, la sola d’una sabata descostellada, el quitrà que s’ha de sortejar perquè no acabe com un tatuatge a la planta del peu. Aleshores pense en tots els objectes que habiten la majoria de les cases.

Tendim a acaparar tantes i tantes coses que no reparem en aquest costum si no és cada dos o tres anys quan ens veiem obligats a desfer-nos de la massa ingent d’andròmines acumulades en la nostra necessitada vida. Coses que habiten els racons humans i que, per extensió, habiten les nostres vides.

Potser, l’origen d’aquesta compulsió acumulativa siga una reminiscència de l’afany per acompanyar el precari nomadisme amb què nasqué la nostra espècie. Una mena d’instint cultivat com el dels rosegadors o les formigues que ha de ser, per força, el mateix missatge ocult al genoma. Un impuls que ens du a acumular, a posseir, a guardar.

De tant en tant se sap de casos exacerbats d’aquest costum acumulatiu i, aleshores, es bategen com a síndromes. És aleshores quan el paradigma de l’acaparament ho converteix tot en útil, encara que la utilitat tinga un missatge certament neuròtic que titil·la entre tanta i tanta brossa. Fins i tot es diu que existeix una síndrome de Diògenes invisible que fa omplir i ampliar discs durs i memòries amb una tal quantitat d’informació que una vida no aconseguiria de desxifrar.

Estem convençuts que en aquesta raó d’acaparar es basa el nostre benestar. És tan fàcil de convéncer-nos-en; simplement s’ha de traçar un protocol per al qual estem predeterminats. Tots quedem obnubilats i som assertius perquè entenem que el consumisme és la base del nostre benestar. L’economia es basa en el fet que les fàbriques produïsquen i que els productes es consumisquen per a mantenir una bona salut econòmica i social.

És el mateix home amb un fort instint per a crear excedents per a la supervivència aquell que dissenya un sistema que recrea aquesta tendència. És l’aprofitament del subconscient més íntim, arcaic i emotiu.  El resultat és el mateix que el d’un piròman emprenedor que volgués fundar una pirotècnia: els focs d’artifici, molt probablement, apareixerien abans d’hora.

Però aquesta tendència innata a l’acaparament passa inadvertida per a la majoria. Comprem en basars xinesos que són la quintaessència d’un consumisme d’inèrcia total i anem completant, així, aquesta col·lecció d’objectes inútilment imprescindibles que tenen la qualitat de deixar-nos plenament insatisfets.

El resultat són les muntanyes i les illes de plàstic que comencen a fer-se presents unides per una atracció gravitacional que atreu les coses inútils i abandonades. Aleshores, aquests objectes oblidats comencen a circular impulsats per una força per ara desconeguda que les retorna indefectiblement a les mans -o als peus- dels seus creadors. És aleshores quan les ones del mar retornen les andròmines a la platja, amb xanglots, en un bucle interminable, en un retorn infinit i automàtic per tal d’acomplir la comesa per a la qual foren creats: omplir els buits que hòmens i dones duem des d’antic.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.