Caps, mans i cors (IV)

28 de juny de 2017. Caps, mans i cors.

Si l’escola ha d’aconseguir el domini del llenguatge com a primer pas per formar ciutadans crítics, capaços de transformar el món, el repte continua perquè caldrà construir-lo. És per això que, al mateix temps que formem caps, hem d’ensinistrar les mans. Però cal fer-ho seriosament, lluny de les ‘manualitats’ que no requereixen cap esforç ni tenen cap utilitat.
Makarenko, Freinet i Milani remarcaven el valor del treball, sense separar la teoria de la pràctica. Tots tres, defensors d’una pedagogia popular, volien trencar la dicotomia i la jerarquització social existent entre treballadors manuals i intel·lectuals, posant en valor les faenes manuals, Per fer-ho possible, calia introduir, des de menuts, treballs productius en l’escola. Tot i seguint aquesta idea, Milani va incloure els tallers a Barbiana.

Ací hi som ara. Hem eixit de l’aula on es formen els caps en llengua, història, física, matemàtiques, música, astronomia… i entrem al taller, un altre espai pròxim però diferenciat, on s’exercitaran les mans. (Un breu apunt: entre l’aula i el taller hem vist un guisador. El guia ha passat de llarg. Hem entrat -som curioses com Eva i Pandora. Un altre dia vos en parlarem,  de l’únic espai femení).

La fusteria és magnífica i completa: un banc de fuster presideix i ocupa la major part de la sala. A les parets, penjats en perfecte ordre, tots els estirs necessaris per a tallar, polir i tornejar la fusta. Eines que permeten de construir cadires, bancs i taules per a l’aula o per al propi taller; la porta de l’església, els astrolabis, un teleret o els esquís per desplaçar-se fins a l’escola (n’hi ha uns quants de recolzats en la paret). Treballs en fusta que tenen una utilitat pràctica i que ensenyen un ofici o una destresa manual a tots els alumnes, al mateix temps que aprenen la importància de l’esforç, de la cura en el procés de fabricació per tal que tot isca perfecte, així com la necessitat de repetir allò que no servisca, i la incomparable satisfacció de poder compartir allò que, entre totes les mans, s’ha fet.

La ferreria permet de completar el treball de fuster i fer peces en ferro. Una enclusa, carbó per a les brases que han de mantenir encès el foc per doblegar el ferro, martells, eines per a fer soldadures. Un treball perillós, però, alhora, una experiència gairebé màgica, que permet de dominar materials durs, com el ferro mitjançant el foc, un dels elements bàsics de la natura.

Fusteria, ferreria, llanterneria, mecànica, construcció. A Nevio, l’antic alumne, se’l veu feliç explicant-nos el funcionament de la bomba per traure aigua d’un pou, construïda i reconstruïda mil vegades, d’una enorme utilitat perquè no hi ha plaer més gran que, en un dia calorós, nedar en una bassa construïda per tot el grup a la qual arriba l’aigua gràcies a l’acció conjunta de tots els qui han muntat la canonada i la bomba d’aigua? En ple segle XXI, quan ens hem tornat sobreprotectors amb les criatures, quan sembla que tot és perillós i susceptible de fer-los mal, quan la cultura de l’esforç i del treball cooperatiu s’ha quedat desfasada, veure com caps i mans han anat al mateix ritme, han demostrat que es pot construir i no destruir, continua sent un repte.

Caps, mans i, el tercer pilar: el cor. L’estima pels més desfavorits era el motor de Milani, un sentiment que té un vessant religiós, catòlic perquè era capellà abans que mestre, i la seua tasca docent fou el fruit del seu compromís amb l’Evangeli. Era el rector de Barbiana com es comprova en l’església parroquial, blanca, senzilla, menuda, a la qual s’accedeix per la porta de fusta feta pels xiquets, i que es troba plena d’objectes, producte de les seues mans.

Però l’amor té també un sentit més ampli, que és el que ha continuat donant sentit a la vida dels seus deixebles: la solidaritat amb qui pateix les injustícies, els marginats; la passió per canviar el món, ser conscients que s’estudia no per tu, sinó per tots, per eixir tots junts d’una situació d’opressió.

I allí, en el cementeri, en la tomba on va voler descansar en plena muntanya, aïllat de la civilització, arrelat a la terra on el van exiliar, recordem les seues paraules i la seua vida, que ens demostren que la feina del mestre és, per damunt de tot, estimar: la seua professió i els seus alumnes.

· Série completa