Quan hi arribe, decidisc de recomençar des de l’ajuntament, on els caragols de bronze continuen pasturant per l’ombra del safareig. Al costat de l’ajuntament hi ha la farmàcia i, a la casa de baix, es veu un retaule ceràmic amb un Sant Antoni i un porc sospitós que treu el cap per darrere dels seus faldons. No sé si és porc domèstic o senglar, la veritat, la qual cosa em fa dubtar també de què siga el sant esmentat. Tant s’hi val! El ben cert és que això, en el seu temps, que degué ser fa molts anys, ho pagà Francisco Calatayud, que és, al capdavall, el que val.

Una gata tricolor bota des de la finestra que està al costat de la porta d’una casa i es perd entre els cotxes aparcats. La plaça davalla suaument i quan s’estreteix passa a anomenar-se carrer del Bot, que fa una doble essa. Trobe un altre plafó religiós dedicat a Sant Miquel, de la mateixa factura que l’anterior, ara a expenses de Maria Altabert. Hi apareix també la data: 1799. Si m’ho haguessen preguntat, jo haguera dit que devien ser del segle XVIII, i això no té més mèrit que els molts que tinc escodrinyat per aquestes contrades, més que per la meua competència en Història de l’Art. Per cert, ara recorde que m’he deixat de visitar l’aljub del castell quan baixava aquest matí. En fi!

Ha començat la vesprada i el sol és del tot benigne. El prenc, gratificat, sense pressa, mentre camine. M’ature enfront d’un llenç signat per Rosa Torres que ocupa mig penal d’una cosa. Les pinzellades formen un paisatge acolorit i llunyà. Em pregunte a quin feligrés caldria atribuir aquesta promesa. Allí davant mateix està la parròquia de Sant Miquel. La plaça, entaulellada, fa com un racó trapezoïdal, limitat per la façana de l’esglesieta i la casa d’enfront. El campanar és pràcticament un cub que s’aixeca sobre la teulada mostrant un rellotge en cada cara i les campanes sota els arcs corresponents. El penell du l’espasa, segurament la del patró, travessada.

Continue cap avall i un altre ex-vot de taulells a expenses de Miguel Calatayud i Ramona Sans, de 1799. No sé ben bé de quin sant es tracta.

Trobe l’Hostal Carrícola, enfront de la paret del qual hi ha penjada una tela plena de pardals, serps, fardatxos, escarabats, etcètera. Els colors de la tela estan desgastats per la intempèrie i això deu formar part de l’esperit fugaç de l’art que es promociona. Al costat, un carreró estretíssim envolta l’església per darrere i puja xino-xano fins al carrer de Dalt, o siga, al camí que ve de Bèlgida; és talment com si caminares per una trinxera.

Busque més ample i vaig cap a la piscina que s’obri en un espai al darrere de l’hostal. Una bonica fulla, composta al seu torn amb fulles ceràmiques, com fractals, presenta uns colors que giren de marrons a verds, a llima i a marrons. Plenitud de tardor, es diu l’obra d’Adela i Rosario Altabert i ompli la paret del que deuen ser els vestidors. Amb aquesta imatge torne al carrer del Bot del qual m’hi havia apartat unes passes. Baixe pel curt carrer i una de les últimes cases exhibeix un retaule amb la Verge de Guadalupe en la façana restaurada que deixa veure la pedra. Canta un gall.

El carrer de Bot acaba tot just al llavador municipal, també restaurat i ben conservat. En la paret del fons s’exposen dues fotografies gegantines que mostren dones fent la bugada a mà, en aquell mateix lloc quan la vida era en blanc i negre. Té el sostre nou però les pedres de llavar són les originals i brillen com la cera quan el sol els pega de gaidó. El llavador està dividit en dues bassetes, una d’elles molt menuda, on segurament devien llavar la roba dels malalts. L’aigua s’esmuny, continua, entre un llepó jove de crineres curtes.

Ara, ensopegue amb un parc menut muntat per als xiquets. Hi penja un collage de fotos titulat Jardineria efímera. Són fotos de plantetes creixent de qualsevol manera, en qualsevol lloc: entre les juntes dels taulells d’una vorera, en el clavill d’una paret, sota la humitat d’un canaló, penjant d’una teulada. A parer meu, capta a la perfecció el sentit d’efímer, de brevetat o de la futilitat que ompli tot allò que ens resulta tan visible com invisible.

Veig que els gats metàl·lics i els mamífers conviuen pacíficament els uns amb els altres i, fins i tot, arriben a imitar-se. Seguisc les indicacions per a baixar fins a les arcades. Travesse un grapat de xaletets, entre alternatius i alternants, que conformen el carrer de Baix. En l’última casa un rètol oficial aclareix: ‘Pueblo de Carrícola. Província de Valencia. Partida de Albayda’. Agraïsc la informació.

Seguisc la cartelleria dels Camins de l’aigua i ja isc del poble completament. El sol torna a calfar suaument. Els verderols s’esgargamellen amb el pressentiment encara llunyà de la primavera. Arribe a un panell que em diu que m’he de decidir de trencar cap al Gatell o continuar baixant fins a l’Arcà. Em decidisc per aquesta última destinació i baixe vorejant el barranc de les Passeres. Des d’ací veig tota l’extensió del Benicadell que se’m mostra, retallat, fins a la blanca torre.

M’ature, de tant en tant, per deixar de sentir les meues pròpies passes. Això em permet d’escoltar un tractor llunyà que feineja, les instruccions que li dóna algú, algunes paraules d’una conversa entre llauradors duta pel vent, el frec de les herbes a vora del camí.

En un replanell, que deu ser municipal, hi ha algunes piles de composts, cadascuna identificada amb una mena de matrícula. També es veuen restes de gespa i d’alguna poda. Segurament que es deu tractar d’una prova per aconseguir allò que se’n diu autosuficiència, desenvolupament sostenible, consignes amb què la gent d’aquest indret es troba a gust.

L’Arcada és una construcció massissa, bastida amb maçoneria, d’una majestuositat rural que realment et copsa quan la veus allí, tan ben plantada, travessant el barranc. Mostra una geometria perfecta, amb un arc de mig punt que dibuixa l’aire sota la sopalma dels xops adormits. Té una alçada considerable, que amb facilitat deu fer els quinze metres. Sembla que la seua comesa d’aqüeducte per a dur l’aigua al poble veí de Bèlgida la va complir fins als anys vuitanta quan començà la instal·lació del reg per degoteig. L’arcada pertany al conjunt hidràulic present al terme i que reuneix canals, basses, séquies, etcètera. De fet, allí mateix, al costat, hi ha una basseta amb algunes granotes, verdes i lluentes com la clorofil·la, que prenen el sol de la tarda i que, quan em detecten, van escapbussant-se en l’aigua amb el ritme de les primeres gotes d’una pluja.

En un dels xops hi ha parat un parotet gegantí, buit, de ferro rovellat. Deu formar part del  projecte, que llig en algun panell, batejat com a Biodivers i que es planteja com una combinació entre art i natura.

La xerrameca dels verderols assoleix el nivell d’esvalot i amb aquest so reprenc la pujada cap al poble per un camí que trobe a la part de baix. Per la senda que ascendeix amb pressa sorprenc un esquirol color xocolata bevent d’esquena en una basseta. Intente fer un soroll d’avís xafant una branqueta perquè l’esglai li siga lleu i, quan el sent, enganxa a córrer per damunt de la barana de troncs que protegeix el trajecte fins arribar a un pi on desapareix.

Veig que pel barranc baixa només un fil d’aigua però suficient per a sentir-ne la reptació hipnòtica entre les pedres. Més endavant, una altra basseta amb joncs marcits que esperen la primavera. Quasi al costat del poble m’ature per a contemplar una gran interrogant dibuixada en un bancal amb mates d’espígol: una reflexió sobre la cultura sostenible -es diu. A mi se’m representa com el símbol d’un poble que es pensa a si mateix, potser, en el sentit més ample i bast de la reflexió. No ho sé, però particularment, m’agrada més la fragància elemental de l’espígol i el color lila de les flors -ara absents- que els interrogants que es puguen dibuixar amb ell.

Quan estic de bell nou enfront de l’ajuntament, travesse el carrer de Dalt i m’endinse en el carrer del Carreró. Això sí que em sembla poètic: carrer del Carreró, a més d’autèntic i sostenible. El carrer resulta ser un atzucac ombrívol que acaba en un solar amb plantes de tota mena. Retorne i decidisc de caminar pel carrer de Dalt cap a l’eixida del poble. Arribe on hi ha el cementeri, entre oliveres, que és una de les millors maneres d’estar acompanyat en qualsevol estat d’agregació. Vola algun estornell. El poble està desert i calm.

Quan torne al cotxe m’adone de l’enorme anou d’argila, tan gran com un baló, que està col·locada sobre una pilastra a vora del barranc, al mateix carrer del Trinquet d’on he partit aquest matí. Inevitablement, em ve al cap l’esquirol que he vist fa una estona.