29.09.2017 - 11:03
|
Actualització: 29.09.2017 - 13:03
Al nostre President, al Govern Valencià i a l’oposició.
Als nostres representants polítics, als ajuntaments de la comarca (i de més enllà).
Als amics socialistes que continuen subordinats a Madrid.
Als amics votants del PP que fa més de 20 anys començaren amb bona fe (llavors) confiant-hi i, no sé per quina regla de tres, continuen fent-ho.
A la resta de partits, tant els que intenten representar-nos des dels interessos i valors propis com els que no o els indefinits.
Als valencians que no volen ‘posar-se’ en política però voten acríticament, cada vegada que ho fan, al poder majoritari de torn.
Als qui amb ràbia i impotència contingudes observen aquest país en fallida, mesell davant els botxins que ens l’han procurada.
Als joves que comencen a despertar, imsubmissos davant la injustícia i la manipulació mediàtica espanyola alienant, assimiladora.
A la nostra (?) Església nacional catòlica, acomodada, antivalenciana.
Als indecisos.
A mi mateix…
Arran dels esdeveniments hi haguts i per hi haure a Catalunya, no enemiga nostra, sinó germana Catalunya, convide a la següent lectura atribuïda a Martin Moller, pastor luterà, de l’any 1946:
L’amor al pròxim no coneix límits ideològics ni confessionals.
Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista…
Quan tancaren els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan vingueren a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.
Quan vingueren a pels jueus, no digué paraula, perquè jo no era jueu.
Quan vingueren a per mi, no hi havia ningú més que poguera protestar.
