Quan començava a treballar en l’ensenyament tenien lloc a València manifestacions que demanaven l’Estatut d’Autonomia i ens trobàvem immersos en la Batalla de València, batalla que encara no s’ha acabat. Estàvem en els anys de la Transició,  i els valencians ens acaloràvem en discussions sobre la naturalesa de la nostra llengua i sobre si la senyera havia de portar una franja blava o no. Recorde els atacs a Joan Fuster, i també a Sanchis Guarner, que havia estat professor meu a la Facultat de Filosofia i Lletres en diverses matèries. Aquell era un temps en què es discutia  si érem País Valencià o Regne de València. Al final va resultar que érem Comunitat Valenciana.

D’aquell temps encara conserve un document titulat ‘Informe sobre la llengua del País Valencià’, editat per la Facultat de Filologia on jo treballava aleshores. Eixe document havia estat aprovat per unanimitat per la Junta de la Facultat de Filologia de la Universitat de València de la qual formaven part antics professors meus com ara Salvador Hervàs, Juan Oleza, Antonio Melero, Sanchis Guarner, Manuel A. Conejero —el cap del meu departament—, Jordi Pérez Durà—secretari de la Facultat— i Ángel Raimundo Fernández y González, l´únic catedràtic en aquella Facultat, degà, director del meu primer treball d´investigació i a qui dec el meu primer treball remunerat com a funcionari.

Era el primer document que jo llegia sobre la nostra llengua. De tant en tant encara el trac de la prestatgeria, li done una ullada i rellisc les conclusions que tenen en compte l’informe diacrònic i sincrònic de la nostra llengua, la sisena i última de les quals diu: ‘Totes les llengües tenen una diversitat dialectal interior més o menys intensa, i els valencians senten una forta adhesió a la seua modalitat regional. La normativa  gramatical pot ben bé ser elàstica i policèntrica, però cal que siga convergent. Una segregació idiomàtica no beneficiaria ningú i sobretot perjudicaria els més dèbils’.

Després, a finals de l’any 1983, es va aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. I lentament, no sense dificultats i entrebancs, es va posar en pràctica als centres d’ensenyament i als llocs de l’administració pública. I la cosa funcionava d’una manera o altra depenent del color de l’administració en el poder. Així no es pot funcionar! Aquest carro no pot avançar amb l’eterna cançó de ‘un pasito pa-lante y otro pa-tras’, perquè sempre ens trobarem al mateix lloc.

Quan ja estava a punt de jubilar-me, en un dels episodis més vergonyosos que he viscut en la meua vida, al conseller Font de Mora (2004-2011) se li va ocórrer l’any 2008 que la matèria d’Educació per a la Ciutadania s’impartira en anglés. L’aleshores secretari general del PSPV-PSOE, Joan Ignasi Pla, va proposar, amb sorna, que la religió també s’impartira en anglés. Hi va haver professors que van obeir, com sempre, però en general la comunitat educativa es va rebel·lar. Jo mateix em vaig desfogar amb sis articles, l’últim dels quals es titulava ‘¡Menudo pifostio con la citizenship!’. I, com que en aquest país s’avança poc  amb el diàleg, al final va ser la Justícia qui va decidir, i el TSJCV va anul·lar l’obligatorietat d’impartir la polèmica matèria de l’Educació per a la Ciutadania en anglés

Porte quasi deu anys jubilat, i de tant en tant encara em pose les mans al cap quan escolte desgavells. Ara, si no en teníem prou amb la Cultura Clàssica, el conseller Marzà s’ha tret de la mànega una nova matèria: la Cultura Digital en anglés. I una vegada més, a pagar-ho els professors d’anglés, que només perquè sí assumeixen continguts dels d’informàtica. Pobres professors d’anglés!

Ja veuen vostés: encara no tenim clar el percentatge de valencià en què s’ensenyaran les matèries escolars a nivell no universitari i ja tenim fent cua l’anglés per a arrapar-li hores al castellà. Crec que tot això es diu programa plurilingüe.

I posats a fer innovacions en aquest món de quatre dies, jo també tinc la meua proposta a tots els governs valencians i sobretot a les Corts, i és la que seguix. Propose que en el futur —en les pròximes eleccions— els polítics —batles i regidors— que posen els peus en els ajuntaments tinguen uns coneixements mínims de valencià —elemental, mitjà o superior— depenent de la categoria dels ajuntaments o del nombre d’habitants dels municipis. O és que no afecta els polítics tot allò que afecta la resta de ciutadans?

Jo entenc que després de la guerra de 1936-1939 hi haguera gent amb uns coneixements limitats per a la gestió dels consistoris. Fins i tot comprenc que, arribada la democràcia, s’haguera d’encetar eixa etapa també amb polítics que tampoc no tenien la preparació adequada. Però no entenc que en el 2020, tots els qui posen els peus en un organisme públic per a guanyar-se el sou hagen de demostrar uns coneixements de la llengua autòctona —elemental, mitjà o superior—, el que siga; tots, excepte els polítics, als quals els redacten tots els escrits incloent les paraules amb què ens saluden cada any en el programa de festes patronals.

És per això que demane a tota la classe política que es plantege que en el futur—ja poden començar la setmana que ve—, els primers que haurien de donar exemple són ells mateixos. I que no els hauria de caure la cara de vergonya si, de vesprada, després d’haver atés les obligacions municipals del matí —ningú els va demanar agenollats de presentar-se al càrrec; ho feren voluntàriament—, agafaren els llibres i anaren a les escoles d’adults que hi ha a totes les poblacions. S’ha acabat el temps de demanar a la resta dels ciutadans uns determinats nivells de valencià, i que els polítics d’edat avançada es riguen de tot i de tothom, i que a les vesprades se’n vagen a jugar a cotos a la llar dels jubilats. Ah! I si tenen els certificats de valencià, la qual cosa dubte, es poden matricular a classes d’anglés, ja que eixos mèrits els serviran, per si de cas, acabada una legislatura, els passa pel cap d’optar a ocupar algun lloc a la Diputació. Ja sabem que molts polítics, quan pugen a una burra, després volen muntar a cavall, i finalment volen provar el funcionament dels cotxes oficials.

Així doncs, que els polítics, en el futur, s’ho pensen bé a l’hora d’aspirar a regir els destins d’un poble. Hi ha molta gent preparada per a fer front a les tasques que els pobles demanen, i ens sobren analfabets. Ah! Alguns polítics haurien de començar pel nivell oral, el primer de tots.