Casa Pinet, una història que volem amb present i futur

He de reconèixer que la primera volta hi vam arribar de pura casualitat, guiats per un desconeixement del territori que era, precisament, el que preteníem superar. En aquells anys ens dedicàvem a ‘fer país’ recorrent pobles, descobrint paisatges, fent amistats i establint lligams amb associacions i entitats que patien del mateix mal. I també visitant bars.

Aquella expedició ens havia de dur a conéixer les terres del parlar salat que sabíem només pels llibres, però sembla que la interpretació geogràfica no va ser massa correcta, de manera que no vam arribar a Tàrbena fins ben entrada la nit, després d’una epopeia de carreteres, carreteretes i revolts entre serres i barrancs. Al costat de la plaça, un bar semblava l’únic lloc on poder sopar, i tornar-se’n era arriscar-se a no trobar taula parada fins no sé sap quan, mig perduts com ens véiem en tot aquell desgavell de ports de muntanya.

L’absència total de clients a dins del local ens féu témer un fracàs en l’intent de matar la gana, però els ulls se n’anaven descontrolats a intentar mirar tot allò que impedia veure les parets: cartells, fotografies dedicades, altres sense dedicar, banderes, programes de mà de mil coses, pósters, papers amb dedicatòries, adhesius, senyeres, estelades, una ikurriña, potser també una bandera republicana. Ja fa prop de trenta anys d’això, i no tots els detalls d’aquella primera visita s’han quedat gravats.

Mentre agranava, aquell home que intuíem que era l’amo ens confirmà la sospita. Ja era tard i no podia fer-nos res per a sopar. Encara impactats per tot l’espectacle visual, vam demanar-li si abans d’anar-nos-en podríem afegir un adhesiu a aquella col·lecció caòtica. ’Si passa la censura…’, va dir burleta. No puc dir ara quina era, però en veure-la, l’home es va exclamar ‘germans!’, i ja no vam eixir aquella nit de Casa Pinet fins haver sopat.

Moltíssimes voltes més hem tornat en aquell local on, amb tota la naturalitat del món, ens hem sentit literalment com de la família de Pinet, Anita, Frida, Joan, Jaume i Noni. Hem dormit a sa casa, ens han facilitat altres llocs on fer nit quan això de les cases rurals encara estava per imaginar, hem fet i desfet com ens ha plagut. Hem conegut gent en aquell ambient de festa reivindicativa: el pare Pere Riutort, que planejava d’edificar un santuari a la Mare de Déu de Lluc en terrenys de Pinet, la gent de Pedreguer; converses i debats de tota mena: recordeu quan Canal 9 va tapar el senyal de TV3? Allà vam discutir bona cosa sobre com seria la tele valenciana i… Hem gaudit de la taula, del vi i la mistela, de la companyonia; hem superat ressaques i admirat el paisatge de la Mallorca continental. Hem rigut amb els desficacis de Pinet i hem suportat algun colp amistós al tos del seu monyó.

El país ha canviat, la gent hem canviat, i aquell ‘santuari del País Valencià’ de simbologia comunista també ho ha fet. Res no és com era. El mal és que ara diuen que volen fer-lo tancar. Ja hi va haver un plet fa anys, però sembla que ara la cosa ha pres un to més fosc, realment alarmant. Coses de propietat del local i contractes d’arrendaments. I es veu que també qüestions de colors polítics. Seria una llàstima. Per tots, i pel poble de Tàrbena.

Aquest mes de març hi ha ja activitat judicial, amb data possible de tancament. La cosa podria precipitar-se, i per això dissabte que ve s’ha convocat una concentració a la plaça de Tàrbena, davant el bar, a les 17.00. Haurem de fer-los costat, per mirar de salvar una de les històries petites que ens han ajudat a salvar la història del País Valencià.