Celebrem l’any Gomis? Celebrem Gomis!

  • Revista El Llombo. Núm. 92. Hivern 2016

VilaWeb
David Mira Gramage
11.12.2016 - 23:29
Actualització: 12.12.2016 - 00:29

Està bé això de celebrar, al llarg d’un any, el record d’un dels més il·lustres oblidats –i políticament incorrecte– fill d’Ontinyent. I si es tracta de Josep Melcior Gomis i Colomer, podem dir que va ser, i que és, el més ben considerat (a l’estranger, és clar) dels músics de la nostra ciutat. I que també va ser, a nivell valencià, considerat un dels grans músics de l’època; no endebades, a la part exterior del prosceni, a una i altra banda de les parets de l’escenari del teatre Principal de València, figuraven emblemàticament dos efigies pintades d’uns músics dignes de ser recordats en la que era la més important sala de teatre a València, cap i casal del País Valencià: a una part hi havia la cara del músic Martín i Soler i a l’altra la de Gomis. I dic hi havia, perquè amb el pas del temps i les circumstàncies sociopolítiques, aquelles efigies pintades van ser, no esborrades, però sí cobertes d’una grossa capa de material i nova pintura… i suposem que, en ‘ascendir’ al cim el Movimiento i triomf del colp d’estat i guerra incivil, el nou ‘caudillo’ Franco –i la quota falangista, José Antonio– i altres símbols del règim feixista presidirien el lloc central i culminant sobre l’escenari, com passava en altres llocs…

Això ho sabem perquè així ens ho va contar, quan van descobrir les parets del teatre valencià en obres, el musicòleg ontinyentí –i del Llombo– Miquel Àngel Múrcia i Cambra, que també ens ha anat descobrint més facetes del gran músic ontinyentí (i esperem amb candeletes poder llegir la seua obra cabdal sobre Gomis) i que tant s’ha esforçat per investigar i documentar la vida i l’obra del músic oblidat. Gràcies, Miquel Àngel! I enguany celebrem ‘l’any Gomis’…

Quan, en gener de 1991, es complien 200 anys del naixement de Gomis a Ontinyent (el dia de Reis de 1791 concretament), vaig fer un article al periòdic Crònica d’Ontinyent, recordant que, si tothom estava –i  amb raó– commemorant el segon centenari de la mort, aquell 1791, de Wolfgang Amadeus Mozart, sempre bona excusa per a recordar l’obra d’un gran músic que també va morir jove deixant una profunda petjada i que a tota Europa el celebràvem, com arreu del món… Doncs que, a un músic com Gomis que excel·lí en el seu temps component en l’exili i ple de penúries, i mentre grans músics com Beethoven,  Schubert, Rossini, Mendelsonn, Donizzetti, Weber, Berlioz, Meyerbeer, Bellini, Chopin… divulgaven les seues millors obres; al nostre Gomis, a banda de l’admiració dels seus amics músics de l’època, ¿qui l’hauria de commemorar sinó la ciutat d’Ontinyent, el seu poble que el va veure nàixer? Aquell any del 200 aniversari del seu naixement, per allò dels números redons i, sobretot, perquè ja tocava, hauria d’haver sigut veritablement ‘l’any Gomis’. I encara se’l va homenatjar justet-justet, però bé, acabant eixe 1991 i acabant desembre. I enguany, que és el 400 aniversari de la mort d’una altra figura universal com ho és Miguel de Cervantes, és –com toca–‘año Cervantes’, marca España. I ací, ‘repescant’ que han passat 25 anys més del naixement de Gomis, es celebra el nostre‘any Gomis’; bé està, més val això que res, i ja és molt; i també cal recordar que fa uns anys s’ha commemorat i retrobat –i estrenat– música del nostre gran compositor, que ja era hora, i molt bé. Sempre hi ha gent i alguna institució que l’ha tingut a la memòria.

Però, no és necessàriament afortunat que a Gomis se’l recordara durant aquests molts anys només per ser l’autor de l’Himno de Riego, que fou l’himne de la República d’Espanya, que, com altres himnes patriòtics, compostos per Gomis durant el‘trienni liberal’ i lluitant per una primera república esborrada per l’absolutisme de sempre, el dugueren a l’exili, després d’haver dirigit aquella banda de música de les Milícies liberals a Madrid; una època en la qual un altre ontinyentí, el segon comte de Torrefiel, Enrique de Puigmoltó, favorit de la reina Isabel II i pare natural d’Alfonso XII, lluitava com a brau oficial de la guàrdia del Palau Reial de Madrid contra les envestides d’aquelles milícies populars que volien república i que foren dispersades amb descàrregues de fuselleria i canons. Al comte de Torrefiel li van tocar glòries –militars i de les altres– i fou ascendit fins als màxims honors en l’aristocràcia i en la carrera militar. I a Gomis li va tocar l’exili a França, on fou reconegut, però on va malviure també els seus encara joves anys.

D’allò que coneixem d’ell –i del molt que desconeixem, però que anirem sabent– ens va quedar la justa commemoració d’un carrer retolat al seu nom i que forma part (amb el de Mayans) del nostre Carrer Major. I una ‘font dels Violins’ que li va costejar i dedicar el seu germà –i que fou arrancada i llançada a un abocador per un govern encara‘del antiguo régimen’ de l’Ajuntament d’Ontinyent…i que fou recuperada pel nostre benvolgut veí i amic, el ciutadà Robert Sais i Micó, i que un govern democràtic ontinyentí ha restaurat i recol·locat… encara que la seua casa natal estiga en abandó. Però bé, fa uns quants anys, l’associació cultural ‘La Nostra Terra’ –i altres persones a títol individual– van proposar al consistori municipal que,aprofitant l’adquisició per l’Ajuntament d’Ontinyent del teatre ‘Echegaray’ fóra retolat –amb tota raó– amb el nom de Gomis… qüestió que va ser ‘no aprovada’ pels representants municipals. Després,es va acabar d’adobar la cosa amb l’argument que a Gomis, a més de tindre un carrer dedicat, se li feia una escultura i, a més, la Sala Polivalent del sempre inacabat Complex Cultural –que fou rebatejada pel govern ‘popular-absolutista’ com a sala ‘multiusos’ (com una navalla suïssa d’eixes…)– doncs, que duguera el nom de Sala Gomis i en pau.

I ara em dirà qui siga –i no siga partidari de dir ‘teatre Gomis’ a l’únic escenari decent que ens queda– que si ell ja té un carrer, i una font, i una sala… I per cert, també hi hagué la confusió amb l’antiga ‘sala Gomis’ de la Caixa d’Estalvis, que ara té, a més, la magnífica sala i casa de cultura Caixa Ontinyent… al carrer de Gomis, precisament. I bé. Jo dic que un il·lustre senyor Echegaray no té perquè ostentar el nom del nostre únic teatre i, alhora, tindre també un carrer retolat amb el seu nom; i ací, al Llombo. Per molt ‘premi Nobel’ que fóra –que ja sabem com són de vegades aquestes ‘tòmboles’–, el senyor Echegaray, d’origen de família basca (de la Casa de Garay, espanyolitzada, que en basc seria Garaikoetxea, del llinatge Garai i de la casa, etxea, = Garai’ko etxea), va ‘obtindre’ el Nobel de Literatura més discutit de tota la història d’eixos premis que, aquell any, es decidia atorgar a un escriptor ‘espanyol’… i primer s’havia optat pel gran dramaturg Àngel Guimerà, peerò… era català i d’expressió ‘autòctona’; així que es van decidir per donar-lo a un enginyer de professió, però literat d’afició, l’esmentat Echegaray, de qui tot el gremi espanyol deia que perpetrava‘ripiosos versos y teatrillos’. Bé, té igual. Els nobels es donaven aleshores a un torn de personatges literaris europeus, nord-americans o ‘europeus’ de les seues ‘colònies’; els països africans, asiàtics o de cultures ‘orientals’ encara no estaven molt ben vistos…

Però jo ara em diré –i vos ho escriuré– que l’anomenat ‘teatre Echegaray’ havia sigut conegut des de la seua fundació com ‘el Leocadio’, nom del principal propietari –Leocadio Sanz–, i que heretà més tard el seu fill José Sanz Delgado de Molina, i després“Hijos de José Sanz”,entre qui es trobava la filla Carmina Sanz,que es va casar amb el farmacèutic Ignacio Oraa, més conegut com “el Bilbaíno” i que, amb els anys, va acabar fent-se amb el monopoli de tots els cines d’Ontinyent… Tant la família Sanz com Ignacio Oraa eren afins i beneficiaris del règim franquista i, amb la influència del qui fou alcalde d’Ontinyent fins l’any 1948, Luis Mompó Delgado de Molina, i cap visible del règim i de la Falange, i fins després de ser alcalde i durant molts anys, l’amistat –i formar part de la mateixa família– no només va donar grans facilitats a Ignacio Oraa en la seua carrera pel monopoli dels cinemes a Ontinyent, després de posar-li nom al teatre ‘Echegaray’, i seguir amb la seua expansió del negoci. Durant els anys 40 estava construint-se la fàbrica dels germans Mompó Delgado de Molina dita ‘El Llombo’ –després Llombotex’– i es va procedir a obrir el que ara és ‘avenida’ del Llombo… possiblement en homenatge i comunió am bel nom de la fàbrica –i del barri i de les hortes també, és clar: no endebades la major part de terrenys edificables i ‘especulables’ eren dels Mompó. Per cert, el pont de Santa Maria estava en construcció al mateix temps que la fàbrica i mentre Luis Mompó era alcalde d’Ontinyent, i va ‘faltar’ material per a acabar els arcs del pont… mentre la fàbrica va anar acabant-se amb unes originals cobertes arquejades molt semblants. I just enfront de l’entrada principal de la fàbrica, anys després es decideix obrir –des d’allí justament– un nou carrer, que primer seria, segurament, “calle en proyecto número tal”. I com si perdurara aquella deferència que es va tindre amb el personatge que dóna nom –encara– al nostre teatre, ‘algú’ va pensar a l’hora d’obrir el nou vial i retolar-lo: calle Echegaray. Un nom i un personatge del qual no sabem ni coneixem ni ens imaginem què té a veure amb Ontinyent ni quines obres seues són ací de popular coneixença.

Ja em direu si no és més lògic que Josep Melcior Gomis tinguera el seu nom, a més del carrer –que també el té el senyor Echegaray– posat a un teatre, el teatre Gomis, homenatge del seu poble al seu record i les seues obres. Un teatre que ara du el nom d’aquest senyor que també té un carrer ací, al Llombo. Si el teatre s’haguera dit ‘Principal’ o ‘teatre de la Plaça’ o ‘teatre Cervantes’ fins i tot, o ‘Calderón’, que eren personatges admirables dins del gremi, doncs… O millor, el nom d’algun personatge literari o teatral més “de la terreta”. Un exemple pròxim: a Villena va nàixer un il·lustre compositor de sarsueles, Ruperto Chapí, i ningú d’aquella ciutat va dubtar que el ‘seu’ teatre s’havia de dir així, teatro Chapí, fins i tot quan era de propietat privada; i ara que és de l’ajuntament, no només conserva el nom, sinó que fa pocs anys l’han restaurat –a càrrec de la Generalitat, en major part, que han sigut prou milions d’euros–, a més d’organitzar tot un any ple d’actes en honor a Chapí, i a bombo i platerets; i ben devanits i pagats que estan i, de tant en tant, una altra i una altra reestrena del músic fill de Villena. A Sueca, tenen el seu teatre Serrano –i a Gandia, i a València, i a més llocs: que és una figura cabdal per a la gent valenciana–, i així podríem anar trobant exemples. El que no trobarem tan fàcilment per ací, a part d’Ontinyent, és un altre ‘teatre Echegaray’. Potser-potser buscant per allà dalt… Pot ser.

I per què ací no hem de poder tindre un ‘teatre Gomis’, autor de músiques per a teatre, òperes (acabades i inacabades), música popular, per a quartets, per a formacions vocals, cançons romàntiques, peces instrumentals, la música del drama ‘Aben Humeya’, músiques litúrgiques, himnes, mètodes didàctics… És més: tenim un carrer –que va des de la part posterior del singular edifici, i pati, que fou del col·legi Lluís Vives i ara és del campus ontinyentí de la Universitat de València– i que pot ser el nucli vertebrador de l’ampliació del campus universitari, al cor del barri del Llombo; i… per què s’ha de dir carrer d’Echegaray? Propose que se’l canvie pel de ‘carrer de la Universitat’. A més de retolar, és clar, el nom de la nostra única sala de teatre (i auditori) com cal, per ara, amb el nom de ‘teatre Gomis’. I no caldrà celebrar un any de tant en tant com ‘l’any Gomis’ perquè faça 250 anys del seu naixement, o 110 de la seua mort o… Celebrem Gomis tots els anys, simbòlicament, almenys, amb el seu nom a la façana d’un teatre, com a etern record i, de tant en tant, tastem alguna música o representació de la seua obra. Si això no ho fa Ontinyent, on se suposa que es farà?

Encara ens queda el consol que a Paris i a Londres fou admirat i que tingué nombrosos amics del món de la música en aquell exili dolgut, on almenys va poder viure en una república, una França que li va atorgar una pensió i que li va concedir la màxima condecoració: la Legió d’Honor de la República Francesa. Ai, aquell músic que va morir tísic i massa jove, i pobre, enmig de l’humitat de Paris i lluny del seu clima mediterrani… I a mi no se me’n va del cap que el bo de Gomis, durant la seua estança a Londres entre 1826 i 1829, en aquells anys i aquell segle de forta industrialització i espessa contaminació de carbó omplint l’aire més humit encara, aquell smog (paraula usual aleshores, que ve de la contracció de smoke –fum– i mog –boira) que, afegit a la ja ‘cascada’ salut del músic, el van tornar a Paris en molt males condicions, fins a patir i morir en 1836.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes