Certificats baptismals de l’expòsit valldalbaidí del segle XVII

L’article del mes anterior acabava afirmant que tots els xiquets de la Vall entraven batejats, i preguntant pel motiu de l’obsessió pel baptisme. Deixar constància que el nounat estava batejat o no era la dada més important de l’escrit amb el qual entrava a la borderia, perquè si eren batejats, es convertien en fills de Déu i els feia hereus de la seua glòria, els possibilitava tindre un nom, els obria les portes de l’Església, s’asseguraven l’entrada al Paradís i els legitimava per a poder accedir a la caritat cristiana.

Si la vida del xiquet perillava, sense cap ritual eren batejats per la comare que havia assistit el part: era l’anomenada “aigua de  socors”. En cas de dubte o que s’haguera fet una praxi incorrecta, el rector repetia l’acte baptismal. Si entraven en la  inclusa sense el certificat que afirmava que el xiquet havia sigut  batejat, era el primer que es feia.

Tots els xiquets de la Vall d’Albaida que van ingressar en la Casa en el segle XVII van arribar amb el certificat dels jurats del poble o vila on van ser trobats, o del sacerdot que els havia batejats. Uns van  entrar amb albarà, paraula procedent de l’àrab hispà i aquest de l’àrab clàssic barā’ah, justificant que acreditava que el xiquet havia estat lliurat i el receptor, amb la seua signatura, deixava  constància d’haver-lo rebut. Aquestes xicotetes notes o albarans  estaven redactats, presumiblement, pels pares, si eren l’últim vincle que els unia als seus fills: “Juana entra @ 20 de dehenbre 1615 y la porta  ab albara de hontinent. Diu questa batechada.Venia ab uns pentols y bolques.  Donas a criar a Jeronima pons muller de antoni vergara llaurador en Altura.  Donas @ 9 de giner 1616”.

Només la Vila d’Ontinyent va afegir, en alguna ocasió, la certificació notarial i el lloc on s’havia trobat la criatura, dades no trobades en cap altre certificat provinent de la Vall en aquesta centúria, “…del añ 1626 portaren a la dita de la part d’Alfafar en certificatoria cignada per el notari  Gabriel Corbí i Els Jurats de la Vila de Hontiñent…i fou trobada a la porta d’un veí de dita vila.”

Les mateixes imprecisions amb les quals estaven redactades les  notes, el pare dels bords o l’encarregat, les transcrivia al llibre de registre de la borderia, “…ab sertificatoria de Mº fernando torrosella Retor  de la Vall de Albaida dient com la avia batechada en dita iglesia en 5 de febrer 1684…”.

En la primera meitat del segle, les notes estaven redactades de manera escarida (exemple de certificat de l’any 1615), a la data del  baptisme s’afegia la roba que portava, que en aquest període es reduïa a péntols (roba que no val res, destrossada). En el mateix registre s’afegia si es moria o si es donava a criar, anotant els  noms del matrimoni, professió de l’espòs, dia, mes, any i poble.

A partir de la segona meitat del segle XVII la informació es va anar ampliant, afegint els noms dels padrins, triats pel rector entre els veïns del poble on s’havia trobat el xiquet. Sempre dos, home-dona. Va ser Salem, en 1654, el primer poble de la Vall que va registrar el nom dels padrins en el certificat de Maria Pasquala, batejada l’11 d’abril.

Encara que rarament, alguns padrins posseïen rang nobiliari, “Vicent Milà de Aragó y Maria Anna de Vilaroya” (Albaida 1680), “Vicent Milà de Aragó y Gertrudis Balaguer” (Albaida, 1691).

Després de l’ingrés en la inclusa, què fou d’aquells 224 xiquets de la Vall d’Albaida?

Convertits en inclusers, van tindre la mateixa mala sort que la resta dels xiquets que hi van ingressar:

1. 66 xiquets es van morir en la Casa abans de ser lliurats a la dida. Les males condicions unides al llarg viatge feia que arribaren extenuats: uns morts, uns altres es van morir el mateix dia o pocs dies després de l’ingrés, “… Joseph Juan de l’Aljorf entrà el 29 de abril de 1677 morí en casa el 29 de abril de 1677…”

2. 22 xiquets es van morir en poder de la dida, segons consta per la certificació expedida pel capellà del poble on es criaven.

3. Dels 136 restants no sabem res. Van ser donats a alletar, però la comunicació queda interrompuda en els llibres consultats, malgrat que els rectors dels pobles on els bordets arribaven eren els encarregats d’informar a la Casa de l’estat de la criatura i, per descomptat, de si morien en ca la dida. Pocs ho feien. Una vegada  més, la llei s’acata, no sempre es compleix.

Quins pobles o comarques acolliren els xiquets valldalbaidins, ho deixarem per a quan expliquem d’on eren les dides externes o alletadores dels nadons.