Ja fa una setmana que estem confinats, vuit dies exactament. Anem acostumant-nos a la situació i  buscant estratègies per fer front a l’aïllament.

Però prompte apareixen les situacions que produeixen indignació i demanen una reacció per part de la ciutadania.

Ens demanen que ens confinem a casa per a reduir la propagació del virus. En fem cas: ens clausurem a casa, però veiem que no per a tothom és igual, i m’explique.

Hi ha molta gent gestionant tot el que fa falta per a fer front a la situació: sanitat, càrrecs polítics, cadena alimentària (camp, transport, mercats d’abastos, comerços), neteja, serveis socials, residències, bombers, policia… El meu agraïment infinit a totes aquestes persones.

Ara bé, no entenc que els treballs que no estan directament relacionats amb els serveis anteriors (potser me n’he deixat algun) continuen en marxa com si res. Empreses i fàbriques, tallers mecànics, construcció o correus posen en risc treballadores i treballadores, i amb ells tota la població. Quin sentit té que els altres ens quedem a casa?

A casa, i entre la població de més risc, hi ha molta gent que necessita caminar i fer exercici per les seues patologies que justament els fa estar en situació de risc. I es queden a casa tancats, amb un perill més gran d’infart, o altres conseqüències. S’apanyen a casa com poden, s’arrisquen pel bé de tots. Però per altra banda tenim un fum de gent anant a treballar sense ser imprescindible, sols perquè els guanys de l’empresa estan en risc. I tant els fa què els passe a les treballadores i treballadors, que no piulen perquè arrisquen el lloc de faena. Vénen temps difícils i a veure qui es queixa!

A més, n’hi ha que treballen sense les mesures de protecció que se suposa obligatòries, posant en més risc encara els treballadors i treballadores. INDIGNANT! Passe què passe, haurien de negar-se a anar; i si no ho fan, és per por. Per això és l’Estat que hauria de prendre la mesura, si és veritat que fan les coses per a protegir la salut dels ciutadans. O és que hi ha ciutadans de primera, de segona i de m….?

Per què a Ontinyent es treballa als polígons en empreses que no tenen res a veure amb serveis bàsics tot i la crisi sanitària de la covid-19? I qui diu Ontinyent, diu arreu.

Per què l’ajuntament, que haurà de gestionar l’atenció dels malalts, no gestiona millor la previsió que és tan senzilla? Ha de parar tothom!

La vida ens ha posat una prova davant, un fre davant la barbàrie que ens porta a la destrucció del planeta. STOP, parem, respirem i mirem què estem fent amb les nostres vides i amb la vida en el planeta. Sols en tenim un.

La contaminació s’ha reduït de forma espectacular. Aprofitem la situació per a repensar-nos i veure què podem fer millor… i deixem de dir que volem tornar a com estàvem abans… De veres volem això? Pujar de nou a tren desbocat cap a l’abisme?

De fet, realment, molts encara no han baixat del tren i continuen anant a treballar per sous precaris, i ara arriscant la salut i la vida d’ells, dels seus familiars, dels seus veïns i veïnes… Continuen en la voràgine que tot s’ho engul. I s’emporten la faena a casa, a fer-la amb l’ordinador. Oh, sí que bé! I atenem les criatures amb una mà i amb l’altra teclegem l’ordinador. I damunt, a la televisió ens ho posen com una cosa súper bona…

I a pesar de tots els sacrificis, ens diuen que ara ve una recessió de primera, que açò és una guerra, és a dir que ens espera una postguerra… Aleshores, perquè seguiu treballant? Per què no pareu d’una punyetera vegada, i penseu en les persones, en vosaltres i el vostre voltant? On aneu corrent? On penseu arribar? De planeta, sols en tenim un; i de vida, de moment que sapiguem, només també una.